dimarts, 25 d’abril de 2017

Tocar els infants, altra vegada




Una mestra abraça afectuosament la seva alumna. Foto: Corbisimages.

Fa uns quants mesos, parlàvem de l’augment de casos d’abusos a menors denunciats després que es ventilin als mitjans vexacions execrables,  llargament encobertes per institucions tan poderoses com l'església catòlica. Aquell saludable “contagi”, del qual va informar amb xifres concretes el conseller d'Interior de la Generalitat, vinculat a l'escàndol dels Maristes, no és l’única conseqüència que cal valorar sinó que de vegades sorgeixen qüestions problemàtiques, en el marc de la divulgació de la violència exercida sobre els infants. A banda dels indiscutibles beneficis que comporta el fet de trencar amb la llei del silenci, avui m'agradaria destacar una de les possibles repercussions perjudicials: la transmissió d'un temor malaltís, si l’enfocament emprat és particularment sensacionalista.

Casualment, uns dies enrere recuperava un article, publicat al The Guardian l'any 2005, que encara conserva la vigència, on s'explica de quina manera, al Regne Unit, en contextos on es tracta amb mainada, fa temps que s’ha estès una mena de paranoia entre els professionals, que generen situacions rocambolesques per tal d’evitar el contacte físic amb els alumnes. Com que temen una possible represàlia per haver-se extralimitat en les seves funcions educatives, els mestres s’estimen més no implicar-se en intervencions que puguin ser potencialment etiquetades com a ambigües. Si un estudiant necessita que l’acompanyin al lavabo o que li curin una ferida, posem per cas, comencen a tremolar i s’empesquen les mil i una excuses per delegar el “repte” a un altre adult. Paradoxalment, de forma paral·lela, han sorgit com bolets tota mena d'"especialistes del tacte" als quals els progenitors acudeixen perquè els seus fills, per exemple, rebin un massatge terapèutic. Davant d'aquest panorama certament hilarant -l'humor britànic que no hi falti-, l’article conclou amb una reflexió interessant: potser fóra bo de recuperar una saludable normalitat, quan ens trobem envoltats de criatures i,  recomanació no menys necessària: els adults hem d'aprendre a confiar novament els uns en els altres.

Considero que en la nostra cultura no hem arribat a uns extrems tan esperpèntics però, tanmateix, algunes de les pors relatades en l’article no em resulten pas alienes; al meu modest entendre, les suspicàcies afecten més als homes que a les dones, en la mesura que ells no han estat considerats en el decurs dels segles com a cuidadors “naturals”. Segons la professora de la Universitat d’Strathclyde Moyra Hawthorn, experta en acolliment de nens i nenes en situació de risc, és cabdal que tant els professionals com els centres que promouen polítiques restrictives, reconeguin la importància fonamental de les abraçades de confort i del contacte generat en les activitats quotidianes, o com a simple forma de comunicació, per tal de garantir el correcte desenvolupament dels infants. La calidesa física, a banda de ser una resposta de sentit comú, s’ha demostrat a bastament en la investigació com a bàsica perquè els éssers humans sobrevisquem i aprenguem a vincular-nos de forma respectuosa. Si no recuperem una mica de naturalitat, ens podem trobar que es reprodueixin notícies tan absurdes com la d'aquell educador californià que va ser bandejat d’un centre, per haver comès el “terrible pecat” d’abraçar un alumne autista. És ben cert que existeix un contacte pervers, manipulador i cruel, que cal denunciar sense embuts, però no hem de permetre a qui traspassa els límits de la humanitat la coacció de la nostra llibertat per estimar-nos. Que no guanyin aquesta batalla.