Passa al contingut principal

Envelliment actiu, un model que s'escampa





Imatge extreta del blog Jubilares


Aquest cap de setmana vaig llegir un petit reportatge a La Vanguardia que em va fer reflexionar una estona. L’article recollia l’experiència pilot d’una residència a Sant Hilari Sacalm, on s’aposta perquè els usuaris tinguin un rol autònom en el centre. A grans trets, el típic model assistencialista rígid ha estat substituït per un altre de més flexible, que s’adapta a les peculiaritats de cadascú, alhora que potencia la presa de decisions, en un context respectuós i no patologitzador. Es tracta d’una filosofia d’atenció bastant propera al “senior cohousing”, sorgit en països del nord d’Europa i que, progressivament, s’ha anat escampant arreu del món. Aquests projectes proven d’evitar l’impacte dramàtic de la solitud i l’aïllament als quals tan sovint ens veiem abocats en el darrer tram de la vida, en les societats occidentals.

Vaig pensar que si les residències, diguem-ne “convencionals”, es començaven a decantar per les esmentades alternatives potser era perquè els seus responsables ja havien percebut un canvi en la demanda. No tan sols per part dels avis i les àvies sinó també dels familiars, cada vegada més reticents a confiar en entorns on la polimedicació i la infantilització dels ancians és la tònica habitual. Aquí és on l’argument econòmic acostuma entrar en joc. Quan es parla d’envelliment actiu de vegades es fa referència a la discriminació lligada al poder adquisitiu, atès que els ingressos tenen una influència indubtable en la nostra salut i en la capacitat d’afrontar la dependència. Ens empenyen a gaudir d'una vellesa satisfactòria però, al mateix temps, ens treuen el coixí de la protecció social. Per altra banda, és ben cert que importants empreses del sector immobiliari han sabut capitalitzar l’auge dels projectes compartits per a persones grans, en complexes urbanístics on els preus són vertaderament prohibitius -val a dir que les mensualitats d’algunes residències també són desorbitades. En pel·lícules com L'exòtic Hotel Marigold (2011), entre d'altres, es transmet la imatge d'una comunitat sènior econòmicament privilegiada; d'aquesta manera, es consolida la falsa idea que estem davant d'una opció reservada a una selecta minoria.

Trobo que aquestes crítiques són del tot encertades però també caldria remarcar que existeixen opcions d'autogestió com les cooperatives de vivendes, que s’adapten a diferents pressupostos i que s’arrelen amb èxit en el territori. El fet que travessem per un període de vaques magres, d’allò més incert, no signfica que haguem de renunciar a adoptar nous models, que fins i tot poden comportar una disminució en les despeses assistencials. Només amb l’estalvi que suposa la baixada de la morbiditat, quan s'adopta un estil de vida actiu, ja es nota un canvi significatiu en la guardiola. Aquest és un enfocament que va prenent major protagonisme en el camp de la política, afortunadament. Penso que els ciutadans hi tenim molt a dir, en la mesura que rebutgem la manipulació assistencialista i decidim escriure el nostre futur. Que no ens arrabassin la capacitat d'escollir.






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada. Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral. 
És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquestes particu…

Venim d'on venim

Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters
La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palaude La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.
Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Na…