Envelliment actiu, un model que s'escampa

Imatge extreta del blog Jubilares

Aquest cap de setmana vaig llegir un petit reportatge a La Vanguardia que em va fer reflexionar una estona. L’article recollia l’experiència pilot d’una residència a Sant Hilari Sacalm, on s’aposta perquè els usuaris tinguin un rol autònom en el centre. A grans trets, el típic model assistencialista rígid ha estat substituït per un altre de més flexible, que s’adapta a les peculiaritats de cadascú, alhora que potencia la presa de decisions, en un context respectuós i no patologitzador. Es tracta d’una filosofia d’atenció bastant propera al “senior cohousing”, sorgit en països del nord d’Europa i que, progressivament, s’ha anat escampant arreu del món. Aquests projectes proven d’evitar l’impacte dramàtic de la solitud i l’aïllament als quals tan sovint ens veiem abocats en el darrer tram de la vida, en les societats occidentals.

Vaig pensar que si les residències, diguem-ne “convencionals”, es començaven a decantar per les esmentades alternatives potser era perquè els seus responsables ja havien percebut un canvi en la demanda. No tan sols per part dels avis i les àvies sinó també dels familiars, cada vegada més reticents a confiar en entorns on la polimedicació i la infantilització dels ancians és la tònica habitual. Aquí és on l’argument econòmic acostuma entrar en joc. Quan es parla d’envelliment actiu de vegades es fa referència a la discriminació lligada al poder adquisitiu, atès que els ingressos tenen una influència indubtable en la nostra salut i en la capacitat d’afrontar la dependència. Ens empenyen a gaudir d'una vellesa satisfactòria però, al mateix temps, ens treuen el coixí de la protecció social. Per altra banda, és ben cert que importants empreses del sector immobiliari han sabut capitalitzar l’auge dels projectes compartits per a persones grans, en complexes urbanístics on els preus són vertaderament prohibitius -val a dir que les mensualitats d’algunes residències també són desorbitades. En pel·lícules com L'exòtic Hotel Marigold (2011), entre d'altres, es transmet la imatge d'una comunitat sènior econòmicament privilegiada; d'aquesta manera, es consolida la falsa idea que estem davant d'una opció reservada a una selecta minoria.

Trobo que aquestes crítiques són del tot encertades però també caldria remarcar que existeixen opcions d'autogestió com les cooperatives de vivendes, que s’adapten a diferents pressupostos i que s’arrelen amb èxit en el territori. El fet que travessem per un període de vaques magres, d’allò més incert, no signfica que haguem de renunciar a adoptar nous models, que fins i tot poden comportar una disminució en les despeses assistencials. Només amb l’estalvi que suposa la baixada de la morbiditat, quan s'adopta un estil de vida actiu, ja es nota un canvi significatiu en la guardiola. Aquest és un enfocament que va prenent major protagonisme en el camp de la política, afortunadament. Penso que els ciutadans hi tenim molt a dir, en la mesura que rebutgem la manipulació assistencialista i decidim escriure el nostre futur. Que no ens arrabassin la capacitat d'escollir.