dimarts, 18 d’abril de 2017

Donald Trump, un president explosiu




Getty Images



Les notícies de l’ofensiva dels Estats Units sobre Síria i l’Afganistan, amb el llançament en aquest darrer país de la MOAB, coneguda popularment com a Mother of all Bombs -la mare de totes les bombes- i les conseqüències quant a les relacions amb Corea del Nord, Rússia i l’Iran, han fet despertar les alarmes respecte el paper que el temperament de Trump podria jugar en l’evolució de l’anomenada “guerra contra el terror”.  Malgrat les incerteses, sabem que el nou inquilí de la Casa Blanca ha incomplert les promeses en matèria de política exterior i que la sobtada determinació bel·licista ha beneficiat considerablement la milionària indústria de les armes.
Seria un error garrafal atribuir el gir estratègic exclusivament als rampells de Trump, tristament famós per increpar agressivament els periodistes;  respondre les crítiques a cop de Twitter o bé “engrapar les dones pel cony”, sense ni tan sols contemplar la possibilitat de perdre el temps en seduir-les, tal com es desprenia de les gravacions que van saltar a la llum pública, durant la convulsa campanya electoral.  Si el nazisme no és reduïble a un suposat trastorn psiquiàtric d’Adolf Hitler -una qüestió llargament debatuda-, la perillosa deriva de la primera potència mundial tampoc s’ha de circumscriure a la impulsivitat, el narcisisme o la psicopatia, atribuïdes a l’excèntric magnat. Ara bé, seria igualment una equivocació considerar que la seva ostentosa grolleria resta completament al marge de decisions que marcaran el curs de la Història.
Com que no ens està permès endinsar-nos a l’interior del despatx oval ni tampoc col·locar-hi una càmera oculta -tot arribarà, creieu-me-, podem fer-nos una idea d’allò que hi succeeix a través de la ficció o del testimoni de personatges que han viscut períodes clau en primera persona. Per tal d’il·luminar la dissecció de les entranyes del poder estatunidenc, se solen esmentar sèries com L’Ala Oest de la Casa Blanca (1999-2006) o House of Cards (2013-actualitat). Si pretenem entendre de quina manera la naturalesa humana condiciona l’exercici de la guerra, un bon referent és el documental The Fog of War (2003), que recull la dilatada trajectòria del secretari de defensa de les administracions Kennedy i Johnson, Robert S. McNamara, traspassat plàcidament a l’edat de noranta-tres anys, després d’haver participat en alguns dels episodis més sagnants del segle XX, entre els quals la massacre del Vietnam. Es tracta d'un treball d’indubtables ressonàncies en l’actualitat, si tenim en compte que ara l’enemic no és “el comunista” sinó “el terrorista”.
En la sèrie d’Aaron Sorkin -concretament, en el capítol de la primera temporada, Una resposta proporcional-, el ponderat president Bartlet (Martin Sheen) adopta una postura irracional, després que l’avió on viatja el seu metge personal sigui abatut en terres síries. En un primer moment, posseït per la còlera, Josiah Bartlet està disposat a venjar-se’n a través d’un atac contundent. Refusa la recomanació dels comandaments militars, que és la de destruir uns quants objectius de baix nivell i aposta, en canvi, per arrasar l’aeroport internacional de Damasc. Tant l’almirall Fitzwallace com el seu amic proper i cap de personal, Leo McGarry, l’adverteixen de les conseqüències quant al cost de vides humanes i també de les nefastes derivades en la relació amb altres països. Finalment, el president s’adona que les motivacions individuals no l’han d’encegar i autoritza l’esperada resposta “moderada”, que posteriorment traslladarà a l’audiència, en un missatge televisat, especialment elaborat pel seu atrafegat equip.
En la sèrie dirigida per David Fincher, que tantes vegades s’ha contraposat a l’Ala Oest, el despietat Frank Underwood (Kevin Spacey) es veu forçat, en ocasions, a frenar la seva desmesurada ambició. No pas perquè avaluï les fredes maniobres des d’una perspectiva humanitària sinó perquè aquestes poden perjudicar-lo en allò que vertaderament l’interessa: mantenir-se arrapat a la poltrona, peti qui peti. Durant la tercera temporada, en el capítol trenta-quatre, davant la possibilitat que un huracà assoti la Costa Est, Underwood ha de fer marxa enrere en el temerari projecte de buidar el fons del pla d’emergències, per tirar endavant el seu programa estrella de lluita contra l’atur, un fet que podria comportar la mort de milers de ciutadans. Enfrontat a la ferma negativa de diversos governadors, entre d’altres forces opositores, no troba cap més via que la de rectificar, si realment vol evitar l’ensorrament de la seva carrera. L’huracà passa de llarg i Frank Underwood ja ha maquinat quina ha de ser la propera passa estratègica: presentar-se novament a les eleccions presidencials. La gèlida Claire, una esposa poc convencional, no sempre l’hi posa fàcil.
Les trifulgues de la ficció de segur que retraten bona part de la realitat -de vegades la influència és a la inversa- però el testimoni d’aquells que van participar directament en la barbàrie també és rellevant, si bé la memòria és un material sensible i el fet de formar part d’un determinat bàndol acostuma a ser garantia de biaixos. Preses aquestes precaucions, la veu de Robert S.  McNamara no hauria de contemplar-se com un referent moral sinó com una aproximació realista -en el sentit que s’allunya de cert idealisme pacifista- a la dinàmica de les hostilitats armades. L’expressió en anglès the fog of war, que dóna títol al documental, assenyala la confusió experimentada a l’hora de prendre decisions, quan tantes variables complexes entren en joc; en el cas que ens ocupa, en el marc de la cruenta Guerra Freda. Per tal que la seva experiència no desaparegués en el no-res, en rondar la vuitantena, el secretari de defensa, com si fos una mena de Maquiavel contemporani, allunyat de les intrigues de palau, va reflexionar en veu alta, tot proposant onze consells bàsics, que qualsevol mandatari hauria de considerar, amb la finalitat d’evitar catàstrofes irreparables.
A través de diversos exemples, com ara la crisi dels míssils de Cuba, McNamara desgranava el seu decàleg -amb una advertència de propina-, del qual podem destacar la necessitat d’empatitzar amb l’enemic, per a comprendre quins són els seus sentiments i pensaments en l’acció; la transcendència de percebre que hi ha quelcom més enllà d’un mateix o la disposició a reexaminar sempre el propi criteri perquè tot sovint hom veu allò que desitja creure. El fet és que aquestes raonables proposicions, juntament amb els exemples televisius, estan als antípodes del tarannà explosiu de Donald Trump, que finalment serà qui tindrà la darrera paraula, a l’hora de prémer el “botó vermell”. Paral·lelament al xou mediàtic que l’acompanya, es lliura una batalla ben real, en la qual Espanya també hi té un protagonisme indiscutible perquè, com és ben sabut, les bases militars estan al servei de l’imperialisme de l’Oncle Sam. Potser ha arribat l’hora de deixar de badar davant de la pantalla. Convé rumiar en la forma de posar-li límits al tirà. La mobilització popular no canviarà mai la propensió dels governants vers els enfrontaments, això és cert, però pot resultar decisiva per decantar la balança. No tirem la tovallola abans d’hora.