Humor macabre, una reflexió



Imatge extreta de Youtube


És probable que qualsevol persona que hagi compartit moments distesos amb el personal d'infermeria o de medicina d'algun hospital, s'hagi sorprès de la propensió que tenen a les bromes macabres sobre la patologia, la decadència i la mort que presencien en la seva pràctica quotidiana. Haig de confessar que la primera vegada que vaig ser-ne testimoni me'n feia creus d'aquells comentaris; desitjava amb totes les meves forces no haver-me de trobar en la situació de dependre de professionals tan desaprensius com aquells, que es mofaven obertament de la cara de pomes agres que feia un difunt o de la poca mà esquerra amb la qual un company havia comunicat un mal pronòstic a un pobre pacient, que tenia un futur ben fosc per davant. 

Mai no he aconseguit sentir-me còmoda amb aquesta mena d'acudits perquè sempre tinc el temor que puguin derivar en una mena de sarcasme crònic, que dificulti l'empatia amb l'altre, però avui puc comprendre perfectament que els serveixin de vàlvula d'escapament per a sobreviure en un entorn on el sofriment humà es respira a gairebé cada racó. Si em trobés en la mateixa dinàmica a la feina, segurament m'hi acabaria acostumant i potser al final també em sumaria a la festa, qui ho sap. No es pot negar que, contemplats amb certa distància, fins i tot els moments més amargs poden presentar una vessant còmica. Les pròpies persones malaltes de vegades fan bromes sobre les seves penoses circumstàncies i provoquen que es dibuixi un somrire a la cara dels éssers estimats que tenen a la vora.

D'ençà de Freud fins a la recerca actual, l'humor negre -en anglès, gallows humor- ha estat objecte d'estudi acadèmic. També s'ha representat en obres de teatre, pel·lícules i revistes satíriques. Una altra cosa és l'humor cruel i opressiu, com aquell que practiquen els soldats a les guerres o el que en ocasions suporten les víctimes de bullying o mobbing, en els entorns escolar i laboral, respectivament. Certament, de vegades no és fàcil de destriar si estem o no davant d'una sortida de mal gust. La reacció del destinatari tot sovint ens en dóna pistes: si s'experimenta humiliació, potser fóra bo de demanar-li disculpes o bé reparar l'ofensa d'alguna altra manera.

Aquestes reflexions m'han vingut al cap arran de la pena de presó que li ha caigut al damunt al cantant de Def con Dos, César Strawberry, a causa de les seves piulades sobre l'assassinat de Carrero Blanco, un atemptat que, dit sigui de passada, ha estat objecte de bromes recurrents en aquest país, en el decurs de les darreres dècades. La néta del traspassat president del Govern franquista ha expressat públicament el seu rebuig davant de les iniciatives penals, que ha qualificat directament de disbarat. Quelcom semblant va succeir amb el cas de Gillermo Zapata, que també va suscitar la reacció d'Irene Villa i del pare de Marta del Castillo, els quals van treure ferro als comentaris macabres del regidor madrileny a Twitter. Es dóna la paradoxa que les persones directament al·ludides no perceben la vexació, mentre que per la via judicial es persegueixen els tuitaires. Això, més que gràcia, em fa una mica de por...





Comentaris

Traducció del blog