dimarts, 3 de gener de 2017

Estafades per l'home ideal



Determinats desenganys es narren de forma reiterada, en els consultoris dels psicòlegs, en boca de clientes heterosexuals que no tenen lligams entre si, malgrat que una de sola també pot sofrir-los repetidament en el decurs de la vida. Allò que se’n diu col·loquialment ensopegar dos cops -o més- amb la mateixa pedra. El drama amorós d’avui l’he sentit en tantes ocasions que no les sabria comptar. Per exposar-ho gràficament i perquè ens entenguem, el desencís que porta les dones a cercar teràpia es podria resumir en el moment en el qual, en fer-li un petó, contràriament a allò que succeeix en els contes de fades moderns, el príncep seductor es converteix en un gripau llefiscós. I resulta que l’animaló ni tan sols és carismàtic ni aventurer, com aquell que acompanya la Tiana. Tampoc ajuda l’heroïna a superar els obstacles que troba pel camí. Més aviat és una mala bèstia que escup verí per la boca i sempre està preparada per ferir-la. Un cop desfet l’encanteri, res de bo no se’n pot esperar.

Val a dir que en les versions més antigues del conte, com ara la que recullen els germans Grimm, el malefici no desapareix quan la princesa besa la granota sinó que la noia, presa per la ràbia provocada per les seves demandes insistents -entre les quals s’inclou la de dormir al mateix llit-, primer l’engrapa i després l’estampa contra la paret de la cambra. És llavors, a causa d’aquesta commoció, que apareix el famós príncep. Encara hi ha més variants, que inclouen tallar-li el cap a l’animal o bé cremar-li la pell. De fet, és un misteri saber quina va ser la primera vegada que va sortir en el guió la romàntica escena del petó, que ha esdevingut, això és innegable, tota una icona de la cultura popular.

En línies generals, per a les dones reals desencantades, l’argument és sempre el mateix però també presenta variants. Existeixen tantes versions com persones desencisades. Segons com es miri, aquestes trames resulten igualment inversemblants perquè la realitat pot arribar a ser ben enrevessada. Ja coneixem la dita. Com és sabut, hi ha víctimes que són hàbilment enganyades per l’amant desaprensiu de torn, sense que ho hagin pogut pressentir ni en el pitjor dels malsons mentre que n’hi ha d’altres que s’embosquen en tenebrosos laberints emocionals, quan ja tenien prou pistes per intuir-ne les perverses intencions. La garrotada pot agafar-les desprevingudes o potser l’han anada a buscar, de forma més o menys voluntària. Penso que en la teràpia s’ha de posar molt d’èmfasi en el fet de parar atenció a aquells gestos o comentaris que deixen entreveure el monstre ocult darrere de la disfressa del noble perquè poden passar mesos però també anys, molts anys, abans la bena no caigui dels ulls.

Ella arriba afligida al consultori però també pot presentar-se d’allò més animada, un bon dia, perquè ha conegut un altre home extraordinari de qui, li sembla, es podria enamorar. Aquí és quan jo començo a tremolar perquè els relats que eleven als altars els comuns mortals sempre m’han fet una mica de basarda. Avui en dia la coneixença sol fer-se a través del gran aparador d’Internet, tot i que no necessàriament ha de ser aquest el cas. Els homes es presenten allí com a prínceps contemporanis: tenen un elevat estatus social, una carrera prometedora, un físic envejable, un cotxe d’alta gamma, un currículum acadèmic espectacular, un coneixement exhaustiu de les arts amatòries i/o una llista inacabable de virtuts humanitàries. Potser caldria parlar de fascinació o d’enlluernament, més que no pas d’enamorament, per un candidat que posseeix l’habilitat de saber-se vendre, la qual cosa inclou una dedicació considerable -si més no, al principi- a l’adulació de la presa.

Els antics contes populars de princeses i gripaus han estat interpretats de nombroses maneres, les quals es podrien discutir a bastament, però és segur que, amb menor o major èmfasi, aquelles narracions exposaven algunes de les problemàtiques presents en el camí de l’aparellament. En l’actualitat, al meu entendre, en l'esmentat procés s’han perdut bona part de la paciència i la saviesa necessàries -o potser caldria parlar senzillament de sentit comú- per a saber identificar allò esencial en un vincle durador, basat en la lleieltat, el suport mutu i el respecte, més necessaris que mai per afrontar temps difícils. Penso que una part d’aquest conflicte està lligat a un narcisisme generalitzat que ens encega. Es perd una quantitat incommensurable d’energia per entrar i sortir de les espirals destructives, que de vegades s’encadenen una darrere de l’altra. Mentre les dones estem ocupades en donar voltes als autèntics sentiments del príncep, no ens dediquem a d’altres esferes importants, com la que ocupen els amics i familiars que ens estimen de debò o bé les nostres inquietuds creatives. Atrapades en aquest perillós parany, qui ho sap, potser també perdem l’oportunitat de conèixer una persona sincera que ens podria fer costat, amorosament, en el complicat camí de la vida.