diumenge, 15 de gener de 2017

El triangle de la violència





A la magnífica quarta temporada de l'aclamada sèrie The Wire (2002-2008), l'espectador segueix els passos de Dukie, Randy, Michael i Namond, quatre adolescents que han crescut en l'entorn de la guerra contra la droga, en un suburbi de la ciutat de Baltimore. Imatge: HBO.


Quan m'assabento a través dels diaris dels estremidors episodis de bullying que costen la vida a tants adolescents -aquesta darrera setmana hem conegut alguns detalls del cas de la nena de 13 anys que es va suïcidar a Múrcia-, m'adono que generalment se sol parar atenció a la punta de l'iceberg. És a dir, que els mitjans de comunicació acostumen a posar el focus damunt de l'hostilitat directa exercida damunt dels infants i adolescents als centres educatius, per part del seu grup d'iguals. Els actors que apareixen habitualment en escena són els agressors, els testimonis passius, les víctimes, la família d'aquestes i els responsables de l'escola, implicats en l'ajuda o bé en l'abandó del menor assetjat -encara que la majoria de vegades no se n'esmentin els noms-. A l'hora d'abordar les solucions, s'apunta igualment cap a la superfície: a la creació de telèfons específics per atendre els afectats o bé a l'elaboració de guies d'intervenció per al professorat. D'aquesta manera, se silencia o bé es minimitza la importància dels condicionants culturals i estructurals que hi intervenen. Penso que models com el triangle de la violència del sociòleg noruec Johan Galtung són necessaris per entendre l'alarmant fenomen en tota la seva complexitat i sortir, així, dels tòpics habituals que ens confonen. 


Imatge extreta de Wikipedia 


A banda dels estudis acadèmics, de vegades és recomanable recórrer a la ficció per a copsar les motivacions que empenyen els estudiants vers les dinàmiques de crueltat. En la meravellosa sèrie The Wire -en aquest cas, els elogis estan més que justificats- la violència que pateixen els alumnes a l'institut per part dels companys s'entén en clau de constant interrelació entre diferents escenaris: policial, polític, judicial, laboral, familiar, mediàtic, de carrer, d'assistència social, etcètera. La brutal realitat escolar està influïda, en ocasions, per decisions que es prenen ben lluny de les aules i permet que l'audiència comprengui de les profunditats de les quals emergeix el comportament agressiu i li confereixi una dimensió més humana. És terrible veure com s'apaga la llum de persones que, si no hagués estat per les circumstàncies que les tenallaven, haurien pogut tenir un prometedor futur per davant. "En Michael ja no és en Michael", diu un dels seus amics quan el veu ofuscat, a causa del clan mafiós que l'ha engolit. No sé si em falla la memòria però no recordo que en cap moment s'esmenti la paraula bullying, que de totes totes es queda curta per a descriure el clima bèl·lic en el qual han crescut els estudiants. Al meu entendre, el drama que es mostra a The Wire transcendeix les urbs dels Estats Units i ens apropa a la cara més fosca de la interminable i absurda guerra contra els estupefaents, present en nombrosos països arreu del món i amb més vessants que les representades magistralment per David Simon. No cal dir que n'hi ha d'altres, de guerres, que es lliuren de manera paral·lela. Només per esmentar-ne una: la de rics contra pobres, que pretén deixar les classes populars en la misèria. No existeixen receptes màgiques per a combatre aquest horror però sortir del microcosmos exposat constantment a la premsa afavoreix que demanem responsabilitats més enllà d'allò visible perquè la resolució pacífica dels conflictes no es construeix precisament amb l'aplicació de mesures antisocials. Darrere del suïcidi de cada adolescent, hi podria haver moltes mans que l'haguessin empès cap a l'abisme.