diumenge, 3 de juliol de 2016

Quelcom fa pudor de podrit








"I em vaig preguntar: a nosaltres, els metges, per què ens paguen tant?"

Sami Timimi, psiquiatre infantil britànic



Abans que el fantasma del pare de Hamlet revelés el gran secret, el sentinella Marcel -que no té res a veure amb l’àngel de la guarda de Jorge Fernández-Díaz- sospitava que quelcom feia pudor de podrit a Dinamarca [Something is rotten in the state of Denmark]. Això mateix és el que pensem cada cop amb més freqüència els ciutadans, en aquesta societat, corcada per la corrupció. Quan tenim sospites que es produeixen irregularitats, tenim l’opció de provar de posar-hi remei -tal com va fer Hamlet amb la mort del rei, assassinat a mans de son germà- o bé mirar cap a una altra banda, la qual cosa, segurament, ens estalviarà una bona colla de maldecaps. Potser és per l’aversió a nedar a contracorrent que la primera opció no és precisament la més habitual. Permeteu-me que posi un parell d’exemples recents d’aquesta indolència: el primer, en l’àmbit de la psiquiatria infantil i el segon, en el podrimener de la política, que és on la cèlebre frase shakespeariana s’acostuma a aplicar.

El portal de notícies Infocop s’ha fet ressò d’un important estudi que adverteix de la perillositat de receptar antidepressius als infants i de la necessitat d’apostar per tractaments alternatius, més eficaços i sense efectes secundaris adversos. Com en tantes altres ocasions, es posa de manifest la perniciosa influència de la indústria farmacèutica en el camp de la investigació, la qual pot induir a una percepció errònia de la pretesa eficàcia de la medicació. Sembla inexplicable, apunten en el mateix digital, que malgrat totes les evidències, la prescripció de psicofàrmacs als menors s'incrementi de manera vertiginosa. Recordem que a Espanya l’esmentada tendència és especialment dramàtica. Davant de l’aparent contradicció que implica el fet que augmenti el coneixement dels riscos, al mateix temps que ho fa el nombre de receptes, cal preguntar-se quins professionals coneixen aquesta realitat però s’estimen més ignorar-la. Certs facultatius es comporten com si tinguessin un elefant rosa al menjador de casa i fessin veure que no existeix. 

El psiquiatre infantil del Regne Unit Sami Timimi explicava en un article la decisió que va prendre en conèixer les autèntiques arrels dels problemes que patien els infants etiquetats de TDAH i medicats amb metilfenidat.  En adonar-se que “quelcom feia pudor de podrit” en la seva professió, el psiquiatre optà per un abordatge alternatiu, que defugia les explicacions simplistes. Pretenia encaminar-se vers una comprensió profunda del context on sorgien els problemes de la mainada, la qual cosa, evidentment, requeria temps i paciència. Malgrat que no sempre va rebre el suport dels col·legues, l’èxit del seu enfocament fou evident. La resistència davant de la pressió del model hegemònic també el portà a liderar a nivell internacional la campanya per a l’abolició dels sistemes de classificació diagnòstics, que contribueixen a l’estigmatització i també a proposar un nou paradigma etiològic i clínic. Tot i que s’enfrontava a un adversari poderós, el doctor Timimi no s’arronsà. Afortunadament, no tothom conviu impassiblement amb la porqueria.



Quant a la convulsa actualitat política, no em puc estar d’esmentar la intensa ferum que es desprèn del 26-J. L’aclaparadora victòria del Partit Popular, malgrat els casos de corrupció destapats i de l’operació forjada a les clavegueres de l’Estat entre el cap de l’Oficina Antifrau i el Ministre de l’Interior -amb o sense l'ajuda de Marcelo-, ens deixa per davant un parell d’escenaris esgarrifosos. No sé pas quin dels dos és més pertorbador. Un d’ells és la possibilitat d’un frau perpetrat per la corrupta empresa Indra, encarregada del recompte dels vots. Són abundants i ben argumentats els motius d’aquesta sospita, extensament exposats per blogaires, youtubers i tuitaires.

En cap cas es tracta de deliris conspiranoics, propis d’ufòlegs o vidents, sinó de raonaments lúcids, elaborats per provar d’entendre l’abismal diferència, sense cap precedent, que jo sàpiga, entre les enquestes realitzades a peu d’urna i el resultat final dels comicis. No és perquè sí que s’hagin recollit centenars de milers de signatures, a través de diverses plataformes digitals per tal de reclamar una auditoria de les eleccions. Mentrestant, els grans vips de la comunicació s’han dedicat a desviar l’atenció del vox populi de la tupinada, en un inquietant exercici d’alienació periodística al qual ja ens tenen acostumats. Els membres dels diferents partits també han emmudit de forma sobtada. Aquí no ha passat res. Fins i tot Pablo Iglesias, tan perjudicat pels resultats, ha assegurat que una manipulació d’aquestes característiques “seria impensable en un país com Espanya”. Arribats a aquest punt, ja no sé si riure o plorar.


Però l’altra possibilitat tampoc és gaire encoratjadora, atès que hauríem de concloure que en la majoria de províncies espanyoles –no hi compto Catalunya ni el País Basc- bona part de ciutadans no tan sols no castiga els comportaments deshonestos sinó que els premia a les urnes. No desitgen, doncs, que res canviï  en el seu país perquè el lladronici ja els està bé o potser és que són tan babaus que ni tan sols se n’assabenten, quan els roben la cartera. Milions de persones s’haurien posat una pinça al nas i haurien votat, més o menys encegats, coaccionats o subornats, perquè la involució democràtica i el saqueig indiscrimitat continuessin sense traves. Quelcom fa pudor de podrit en el regne d’Espanya.