El retorn de l'activisme gras



 La blogaire Sarah Coffman va idear el projecte Line Series, una de les nombroses iniciatives crítiques amb els cànons estètics imposats a les dones que ha tingut èxit a la xarxa. 
Foto: Terrance Smalls.



Ahir llegia a La Vanguardia que una cadena de roba britànica havia decidit tapar els miralls dels emprovadors de senyores perquè considerava demostrat que, en no agradar-los la imatge que veien reflectida, les potencials compradores eren menys propenses a adquirir la peça en qüestió. Per aquesta raó, havien decidit tirar pel dret: mort el gos, morta la ràbia. Evidentment, la dràstica mesura ha estat durament criticada perquè no té en compte per a res la tirania de la imatge, especialment cruel en l'univers femení. En comptes d'apostar per l'acceptació del cos, s'optava directament per la seva "aniquilació". Al meu entendre, aquest és l'estil de proposta destructiva en la qual també podem caure fàcilment quan ens endinsem en dietes restrictives, en exercicis extenuants o senzillament decidim tapar-nos de cap a peus perquè ningú no ens vegi. 

Com que estem a ple estiu és habitual que emergeixin tota mena d'inseguretats en relació a l'exposició corporal. Els neguits no estan tan sols relacionats amb la talla sinó també amb qualsevol imperfecció percebuda. Potser la depilació no és prou acurada o bé hi ha una taca odiosa a la pell que preferim ocultar. Fins i tot ens neguem a regalar un somriure perquè sota un sol de justícia no el trobem prou apte per un anunci de clínica dental. Així, de mica en mica, ens anem retirant de la nostra pròpia vida. Com que ens movem en una societat profundament paradoxal, la pressió exercida per l'entorn pot ésser en certa manera contrarestada per iniciatives com les desfilades de models curvy o les cadenes de roba que comercialitzen talles grans, com Violeta by Mango. Amb tot, és inevitable preguntar-se fins a quin punt aquesta mena de segregació beneficia l'acceptació dels cossos que surten de la normativitat o bé es reforça la idea que, si es considera que "pateixes sobrepès", seràs tractada al marge de la resta de mortals. Per altra banda, tampoc es comprèn si existeix una vertadera voluntat humanitzadora o el propòsit és simplement el de capturar un nou segment de mercat, susceptible de quedar-se fora de la voràgine consumista. No és pas qüestió de perdre cap clienta.

Les persones obeses encara són víctimes de tota mena de prejudicis. Tant poden ser descartades per una feina com sofrir bullying en un centre escolar. L'imaginari popular les considera estúpidament felices, gandules, deixades, golafres, mòrbides, frustrades, asexuals, mediocres, despreocupades i un llarg etcètera d'adjectius humiliants. En El diari de Bridget Jones, com en tantes altres pel·lícules, es mostra l'estereotip de dona sentimentalment fracassada i acomplexada amb el seu físic. Per afrontar els mals moments, no té cap altre refugi que embolicar-se amb un edredó i afartar-se de xocolata. L'actriu Rennée Zellweger va explicar en nombroses entrevistes que havia hagut de menjar de forma desmesurada per a interpretar la jove britànica, grassoneta i soltera, que cerca l'amor vertader. Se suposava que aquella dona estupenda que vèiem a la pantalla estava com una vaca suïssa. Si això era així, què succeïa amb una senyora que portava uns pantalons de la talla 50? Com hauríem d'avaluar-la estètica i psicològicament? 

La lluita contra aquest estigma no és pas nova sinó que hem de situar l'emergència de moviments com l'Activisme gras [en anglès, Fat activism] a finals de la dècada de 1960, als Estats Units, en plena eclosió dels corrents contraculturals, feministes i de defensa dels drets civils. Amb lemes com Fat & proud, Riots not diets, I'm too wide for your narrow mind, Fuck fascist beauty standards o Fat is not a bad world segueixen defensant que l'obsessió per la salut i l'estètica no està orientada en absolut al benestar de la població sinó que és una forma més de control polític. Segons els principis d'aquest moviment, la histèria col·lectiva generada al voltant de la pretesa "epidèmia d'obesitat" és una exageració que fomenta l'aversió vers les persones que no encaixen en un estil de vida opressiu i destructor. I aquí és on sorgeixen les controvèrsies perquè des de l'entorn mèdic s'ha criticat aquest enfocament per considerar que menysté els perills objectius que existeixen quan es van sumant quilos. Per la banda de la psicologia clínica, es fa un raonament anàleg en relació als anomenats trastorns alimentaris. Personalment, penso que el debat aportat per l'activisme gras és imprescindible davant la brutal ofensiva dirigida als cossos no normatius -discapacitats, malalts, mutilats, cremats, etcètera-. Tant si encaixem com no ens els cànons hegemònics, no n'hauríem de quedar al marge. En qualsevol moment podrien tapar-nos el mirall. 






Comentaris

Traducció del blog