Societat Pokémon



Una hipnòtica desfilada de Pikachus celebrada a la ciutat japonesa de Yokohama, l'agost de 2014. Vídeo extret de Youtube.



D'ençà del llançament de Pokémon Go que els mitjans s'han omplert de tota mena de notícies referents al seu impacte social. La primera onada d'informacions es referia, sobretot, a les incomptables bondats. El turisme es beneficiaria d'una nova injecció econòmica, gràcies a l'atractiu que suposava col·locar els animalons en llocs estratègics. Els progenitors explicaven, del tot sorpresos, com els adolescents havien abandonat sobtadament el sedentarisme. Ja no romanien durant hores davant de la pantalla, escarxofats al sofà, sinó que ara caminaven quilòmetres i més quilòmetres, a la recerca de les bestioletes animades. Als Estats Units, es feia broma sobre el fet que el videojoc havia derrotat Michelle Obama en tan sols uns dies, en la seva croada per aconseguir que els nord-americans practiquessin exercici físic. La comunicació intergeneracional havia millorat de forma espectacular: les famílies feien plans de cap de setmana, gràcies al pretext de les excursions promogudes pel Pokémon Go.  Eren tantes les seves propietats curatives que les xarxes socials s'ompliren de missatges de persones que patien depressió o ansietat, les quals, finalment, tenien una motivació per llevar-se i sortir al carrer. S'airejaven, bellugaven el cos, parlaven amb els altres jugadors. El món era un lloc nou per descobrir. Ja tenien un objectiu pel qual lluitar. Cap dels tractaments que havien provat amb anterioritat havia funcionat amb tant d'èxit. Una revolució terapèutica s'albirava en l'horitzó.

Quan ja semblava que els cecs recuperarien la vista i les persones amb problemes de mobilitat s'aixecarien i començarien a córrer, de mica en mica, va anar emergint la cara fosca de l'invent revolucionari. Apareixien multituds del no res que col·lapsaven els espais públics o bé entraven en localitzacions privades, tot provocant l'enuig dels propietaris. Les pokeparades havien estat aprofitades per alguns lladres astuts, que atracaven els eufòrics però distrets "caçadors". La manca d'atenció deguda al fet d'estar més pendent de la pantalla que de l'entorn podria causar accidents i per això caldria dedicar esforços importants en prevenir-los. Les advertències es feien sentir cada cop amb més força. Allò que a priori semblava un potent element activador, podria esdevenir, a la llarga, un autèntic estorb o bé un perill públic. Per altra banda, es van donar casos d'usos completament inadequats, entre els quals la localització de Pokémons a Auschwitz, que va ser  ràpidament denunciada. Una altra notícia profundament pertorbadora fou el reclam de la marca, per part dels opositors de Bashar al-Assad, per cridar l'atenció sobre els centenars de milers d'infants que pateixen els horrors bèl·lics de Síria. Mentre subjectaven els dibuixos de la franquícia Nintendo, els menors suplicaven que anessin a rescatar-los. Sense cap altre recurs a l'abast, la publicitat efímera apareixia com una esgarrifosa alternativa. Un videojoc que mou fortunes presentat com a taula de salvació pels més vulnerables: terrorífic. 

Però tots aquests inconvenients són només anècdotes al costat de la bomba que va deixar anar el cineasta Oliver Stone, quan estava promocionant una pel·lícula sobre Edward Snowden a Califòrnia. Per tal de respondre a la pregunta sobre l'acusació que havia recaigut sobre Pokémon Go de robar les dades dels usuaris dels mòbils que l'havien descarregat, el director de Platoon i JFK va assegurar que aquest tema no li feia gens ni mica de gràcia perquè creia que constituïa un nou abús de l'anomenat capitalisme d'espionatge, que podria conduir-nos cap al totalitarisme. Recordem que aquesta mateixa polèmica també havia sorgit amb els populars jocs Angry Birds o Second Life, entre d'altres. És important, doncs, tenir en compte l'enorme poder que s'està concentrant en poques mans, per part de macroempreses que dominen els fluxos d'informació, tant amb finalitats comercials com de vigilància. Tal com apuntava recentment l'economista Yann Moulier-Boutang en una entrevista, cal obrir els ulls davant  d'aquesta nova forma de capitalisme -que ell anomena cognitiu-, el qual constitueix una forma d'explotació contemporània, atesa la provisió gratuïta als GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon) de totes les dades que necessiten per enriquir-se desmesuradament, mentre els precaris assalariats ens ensorrem en la misèria. La diferència amb èpoques anteriors, al meu entendre, és que ara la seducció del consum provoca que no en tinguem cap mena de consciència sinó que acceptem els abusos dòcil i gustosament, amb un somriure de Pikachu pintat als llavis.



Article publicat a Tercera Información







Comentaris

Traducció del blog