Aturem els discursos de l'odi


Una protesta de Code Pink contra Donald Trump, a l'exterior d'un dels hotels del magnat a Washington.
Foto: José Luis Magana / AP


Després d’haver sobreviscut un maltractament, certes persones manifesten que, al cap dels anys, allò que els resta de dolorós en la memòria no són tant les imatges dels cops rebuts -els morats van desaparèixer al cap d’uns dies- com les paraules suportades, en el context de la vexació. Aquells mots corrosius encara s’escolten per dins, com en una caixa de ressonància, una tarda qualsevol. En el moment més impensat, quan algú fa un gest o deixa anar una frase determinada, el menyspreu retorna.

Com una taca resistent i llefiscosa, les paraules verinoses persisteixen. Pot arribar a succeir que en l’actualitat no se suporti cap insult, per lleu que pugui semblar, que evoqui la insídia de l’agressor. La xerrameca prenyada de rancúnia va arribar-los al moll de l’os i per això no la toleren. El distanciament no fou immediat perquè, un cop escaparen de les urpes del maltractador, la petjada de la relació encara condicionà llurs vides. La desconfiança i el terror reaparegueren. I l’eterna disculpa vers allò que no s’hauria de transigir. Fins que un bon dia varen dir prou. I ja no hi va haver marxa enrere.

Aquestes són històries individuals de supervivència, que els psicòlegs escoltem una vegada rere l’altra, en l’exercici de la nostra professió. Potser és arriscat establir una analogia a nivell col·lectiu però em pregunto on es troba el nostre límit d’acceptació com a societat, a l’hora d’entomar els discursos de l’odi. Durant els darrers dies, després de l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox i de la matança d’Orlando, als mitjans s’ha parlat a bastament del clima d’hostilitat present en platós, tribunes polítiques i trones eclesiàstiques. El caldejat debat del Brexit, en el qual ha estat present un fort contingut de rebuig a la immigració o els posicionaments homòfobs de personatges dantescos com l'arquebisbe Cañizares i el candidat republicà Donald Trump, han estat en el punt de mira.  

Recordem que, d’acord amb la piràmide de l’odi difosa per la Lliga Antidifamació nord-americana, la  retòrica incendiària no és en absolut  innòcua sinó que es troba en la base de les respostes d'aversió a la diferència, que van de les manifestacions més aparentment innocents, com ara una broma de mal gust, fins a l’extermini massiu de tot un poble. És important tenir present que, des dels potents altaveus de què disposen, aquests homes poden ser responsables de posar la primera pedra, en una escalada de violència que ignorem fins on pot arribar. No l'hem de confondre amb la llibertat d’expressió, malgrat que en determinades cavernes interessi de tergiversar els conceptes.


Afortunadament, la comunitat no resta impassible davant del hate speech sinó que la repulsa vers el mateix també es fa sentir. En el cas de l'homofòbia,  en una homilia pronunciada recentment al municipi de Collado Villalba, després que el capellà carregués contra la transsexualitat i l’imperi gai, desenes de feligresos van reaccionar ostensiblement, tot escridassant-lo i abandonant l’església.  I a l’indescriptible cardenal Cañizares li ha plogut una denúncia per delictes d’odi per part del col·lectiu LGTBI. Quant a Trump, la seva verborrea lapidària vers tots aquells que no siguin blancs, rics i heterosexuals també ha motivat manifestacions de reprensió en diferents punts dels Estats Units. Per més insignificant que pugui semblar un gest quotidià de suport, de segur que contribueix a sufocar l’ambient de malvolença sofert pels nostres conveïns, amics, familiars o companys de feina, que poden sentir-se assetjats en aquests moments tan difícils. No els donem l’esquena. Hi ha múltiples maneres de resoldre els conflictes, de forma pacífica i civilitzada, sense recórrer a l'anorreament de l'altre. Ningú no és immune. En qualsevol moment, podem sorprendre'ns nosaltres mateixos en l'adopció de postures intolerants. Alliberem-nos de la seductora xarxa verbal de la ultradreta. Davant dels sanguinaris discursos de l’odi, diguem prou!




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia