Passa al contingut principal

Ada Colau i la desil·lusió



 
L’alcadessa Colau va rebre l’afecte massiu dels barcelonins a la plaça de Sant Jaume, el dia de la seva investidura, el 13 de juny del 2015. Què en queda d’aquell entusiasme? Imatge extreta d'El Digital DBarcelona


 
Ja ha transcorregut gairebé un any d’ençà que Ada Colau va ser investida alcaldessa de Barcelona. La seva arribada al Consistori venia precedida d’una lluita intensa a favor del dret a la vivenda i d’una notable presència mediàtica, no exempta dels clàssics cops baixos, els quals li remarcaren encara més l’aurèola combativa. Pel fet de ser una dona i de provenir, per postres, de les classes populars despertava, encara més, la il·lusió per una forma renovada d’entendre la política. Semblava que, aquella vegada sí, la paraula “canvi” no formaria part de la retòrica buida dels candidats en les campanyes, tan avesats a vendre’ns fum. Juntament amb els batlles de diverses ciutats espanyoles, encimbellats per l’embranzida del 15-M i de les marees, l’equip de Barcelona en Comú (BeC) va generar unes enormes expectatives entre milers de desencantats conveïns, ben decidits a votar-los.

La gentada pletòrica que s’aplegava davant de l’Ajuntament el dia de la  investidura conformava una estampa insòlita; l’ambient era més semblant al d’una festa major que a l’acte de benvinguda a un equip de govern. Banderes republicanes, globus, estelades, pancartes de sí se puede, confeti que voleiava pertot i una pantalla gegant per a no perdre’s ni un sol detall d’allò que succeïa portes endins. Els barcelonins es mostraren delerosos d’apropar-se a la flamant alcaldessa per a manifestar-li el seu màxim afecte i suport. Bona part de catalans també vàrem assistir il·lusionats a la presa de possessió del càrrec, conmoguts davant de la televisió. Somriures d’esperança i llàgrimes d’emoció, que s’han evaporat en el decurs dels darrers mesos. En cas de no complir-se els nobles propòsits electorals, la patacada seria més sonada.

Si bé encara és aviat per fer una valoració global del mandat de BeC – recordem que és una confluència entre Guanyem, ICV, EUiA, Equo, Procés Constituent i Podem-  no es pot negar que les veus de queixa i decepció s’han fet sentir cada vegada amb més força des de diversos sectors. Se’n podrien citar nombrosos exemples però potser els que expressen millor les discrepàncies entre paraules i fets són el pacte amb el PSC de Jaume Collboni; la manca d’acord amb els treballadors de TMB –més que referir-se a una antiga activista, hom diria que proven de dialogar amb una mena de Margaret Thatcher local- i, finalment, les mesures insuficients per tal d’abordar el punyent drama dels desnonaments.

És ben sabut que la proposta senyera dels nouvinguts era desmarcar-se de la casta o la màfia present en aquelles formacions que portaven dècades escarxofades a la poltrona. L’hemeroteca i la cronologia del Twitter no enganyen. La seva intenció era no establir-hi cap mena vincle compromès, que contravingués llur codi ètic. De ben poc ha servit que Collboni estigui imputat en una peça del cas Mercuri o que tingui a les seves espatlles episodis tan esperpèntics com la compra dels vots dels pakistanesos a les primàries del partit. Les justificacions esgrimides  són les de sempre: A  dins de les institucions la realitat es veu ben diferent, etcètera–així com dient: vosaltres què en sabreu!-. De tota aquesta xerrameca es desprèn una incofusible aroma de vella política.

Quant a la gestió del conflicte amb els treballadors de TMB tampoc es pot dir que l’equip de BeC hagi mostrat una sensibilitat particular, en consonància amb el seu ideari. En algunes declaracions a la premsa, diferents actors sindicals han assegurat que tota la confiança que havien dipositat en Colau s’havia desplomat i que l’única intenció de l’alcaldessa, segons el seu criteri, era mantenir els privilegis de la cúpula directiva i col·locar-hi la seva gent. Res de vetllar pel manteniment de l’antiguitat o de lluitar contra la precarietat sinó que el perfil de les propostes anava més aviat encaminat en la direcció d’encolomar-los la sanitat privada o de fomentar la desmobilització al carrer, com si la pressió de les vagues no tingués cap mena de sentit. ¿On estava aquella dona expeditiva a qui la policia havia d’enretirar de la via pública, tot arrossegant-la, quan protestava pels excessos bancaris? ¿Tan poc temps han necessitat Colau i els seus per a sofrir la inquietant metamorfosi dels governants? ¿O és que potser ja havien premeditat fredament que el seu paper com a fundadora i portaveu de la PAH els podria catapultar cap al poder?


És justament de la Plataforma i d’Associacions de Veïns de barris devastats pels problemes de la vivenda, com ara Ciutat Meridiana, d’on procedeixen els retrets que més xoquen amb el passat recent de la batllessa. Malgrat que se’n valoren alguns gestos puntuals, creuen que no s’han adoptat  prou mesures dirigides a plantar cara als abusos que encara afecten milers de famílies. Es podria adduir que Roma no es va fer en un dia i que no podem pas esperar que des de l’Ajuntament es trobin solucions per a tot; encara menys en un sol un any. També és cert que Colau i companyia -com ells mateixos s'encarreguen de remarcar- governen per a tots els barcelonins i no pas exclusivament per aquells que els varen votar. Ara bé, seran aquests darrers qui decidiran el seu destí. Els ciutadans desposseïts, que confiaven de tot cor en què algú vetllaria sincerament pels seus drets a dins del Consistori. El resultat a les urnes serà un nou baròmetre de la desil·lusió. Encara que els votants siguem proclius a deixar-nos entabanar, no veig tan clar que en la conjuntura actual sigui fàcil de recuperar la confiança. Espero equivocar-me i que es redreci la situació però temo que aquesta no sigui una altra magnífica oportunitat perduda per a l'esquerra. Ens costaria molt recuperar-nos del disgust.



 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada. Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral. 
És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquestes particu…

Venim d'on venim

Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters
La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palaude La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.
Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Na…