dijous, 26 de novembre de 2015

Els perills de l'adulació


Gravat de Gustave Doré sobre la faula del Corb i la guineu


En donar una ullada als contes actuals constato que encara es reediten les faules provinents de la tradició oral, recollides per l’esclau Isop de Samos, com la del lleó i el ratolí, de les quals van beure altres mestres del gènere -Jean de La Fontaine, a França, o Félix María Samaniego, a Espanya-. El pas dels segles no ha erosionat l’interès per les històries d’animals antropormorfs perquè aquestes ens remeten a veritats humanes universals, perfectament adaptables a diferents contextos, històrics i culturals. Si les llegim amb fruïció és perquè encara les necessitem per entendre el món que ens envolta. Només cal que algú comenci a recitar unes quantes paraules: En un panal de rica miel… i de segur que evocarem de memòria les desventures de les mosques de Samaniego, que ens mostren quin pot ser el nefast destí d’aquelles persones que es deixen arrossegar pels excessos.

No ens en cansem mai, de les faules, les expliquem una vegada rere altra. Potser les vàrem descobrir a través de les àvies –com és el meu cas-, o tal vegada pels professors de l’escola –els grans mestres retòrics les utilitzaven a Grècia, per debatre sobre ètica i moral- . Avui nosaltres les traspassem a les generacions futures i també les reprodueixen i adapten els “contacontes” a les seccions infantils de la biblioteca o potser ho fan algunes pàgines educatives, a Internet, entre molts altres formats divulgatius, com ara el teatre, la fotografia o la música. En els seus inicis, però, no anaven pas adreçades a la mainada.

Segons alguns investigadors, permetia articular de forma pública el discurs ocult, la contraideologia o la cosmovisió dels oprimits que estaven fora de l’escena pública dominada pels poderosos.  Això fou possible gràcies a què el missatge era metafòric i l’autor romania en l’anonimat. Encara que avui pugui semblar una ingenuïtat, la faula constituïa una narrativa simple però subversiva, que desafiava indirectament l’autoritat. Evidentment, no va inventar-la Isop –un personatge envoltat de misteri, per altra banda- sinó que aquest tan sols va recollir un arrelat llegat popular, probablement provinent de Mesopotàmia. En les faules habitualment hi apareix el costat més irracional de l’ànima humana i per això hom s’ha preguntat si, totes elles, en el fons, no pretenen contestar una única pregunta fonamental: És possible que les persones ens elevem per damunt dels animals?

Pensem, per exemple, en la faula del corb i la guineu, en la qual es presenta, com és habitual, una situació de desigualtat. El primer roba un tros de formatge –de carn o de raïm, en funció de les versions- a un grup de pastors del bosc. En veure’l a dalt d’un arbre, amb la gustosa peça de menjar al bec, el segon i astut animal comença a lloar-ne les virtuts i es lamenta de no sentir-lo cantar. Afalagat per les boniques paraules, l’ocellot obre la boca per emetre uns gralls horribles i, en fer-ho, el formatge cau a les urpes de l’adulador. A través d’aquest exemple tan senzill, se’ns mostra la cara fosca dels discursos complaents que tant ens agrada escoltar. Estem força previnguts davant de les desqualificacions però… ho estem prou de les ensabonades?

La faula podria actualizar-se perfectament en el món de les xarxes socials, en les quals alguns usuaris viuen més pendents de l’aplaudiment dels altres que de practicar una crítica elaborada, la qual, de ben segur, els garantiria més d’una antipatia. En el cas de les criatures es dóna el  fenomen d’una excessiva alabança  de les seves virtuts –són els “reis” o les “princeses” de la casa-, fet que podria derivar en  greus frustracions en el futur i un profund desinterès per esforçar-se en superar els obstacles. De fet, la vanitat i el narcisisme són una xacra prou freqüent en la nostra societat individualista, forjada sota el paraigua del capitalisme tardà. En el món de la banca, alguns empleats o directius s’han servit de la lloança per guanyar-se la confiança dels clients i deixar-los les butxaques ben escurades –en aquest cas, més que de guineus potser caldria parlar de hienes-. Certs manipuladors, en iniciar una relació de parella, es valen de discursos d'amor grandiloqüents per estovar l'altre i enredar-lo, de mica en mica, en la seva teranyina d'abusos. Hi ha entorns en els quals aquesta advertència no perd mai la vigència, com el camp de mines de la política i, en general, el de la gent influent, sempre envoltada de borinots que s’encarreguen d’enlailar-los tothora als altars. Així, molts d’aquells expeditius nouvinguts que van començar amb nobles intencions corren el perill d’acabar cedint, tous com la mantega, rendits als interessos de sempre. Malgrat que les faules provin d’il·luminar-nos, sembla que hi ha debilitats que mai no se superen… Paga la pena tenir-ho present.



dimecres, 18 de novembre de 2015

Estereotips per justificar la guerra


 
Polèmica portada de la revista nord-americana Newsweek que retrata la “fúria musulmana”,  en una edició de l’any 2012.
 


Després de l’esfereïdora massacre patida a la capital francesa no hi ha cap altre tema del qual hagués pogut escriure sense pensar que incorria en una greu manca de sensibilitat. Tal com s’ha comentat a bastament aquests dies, les constants matances comeses a Síria, l’Iraq o l’Afganistan no ens afecten de la mateixa manera. No entenc que sigui simplement per una qüestió de proximitat geogràfica o cultural, ni tan sols perquè ens veiem a nosaltres mateixos com a víctimes potencials sinó que caldria incloure, a dins del conjunt d’aspectes lligats a una major empatia vers l’horror sofert a París, una arrelada mentalitat colonialista, sense la qual seria impossible que en la nostra societat es votessin governants implicats en l’assassinat  de milions de persones innocents, rere la màscara d’una pretesa lluita contra el terrorisme o la dictadura, d’aquest o aquell tirà maligne.

El gran intel·lectual palestí Edward W. Said va descriure els nombrosos clixés associats al món àrab, mantinguts durant llargs segles de dominació occidental i transmesos a través de la ploma de destacats novel·listes i pensadors, la feixuga maquinària acadèmica, la indústria de l’entreteniment o els mitjans de comunicació. Es tractava d'estereotips grotescos però tanmateix essencials per a consolidar el poder a les colònies i assegurar-se la subordinació dels “altres”, els “estranys”, els “salvatges”, els “exòtics”… Tots aquells que, tal com recull la frase de Karl Marx que encapçala la seva obra Orientalisme (2009), no podien representar-se a si mateixos sinó que havien de ser representats. Said alertava sobre la construcció d’un imaginari col·lectiu clarament hostil (pàg. 379-380):

“En el cine  y en la televisión, el árabe se asocia con la lascivia o con una deshonestidad sanguinaria. Aparece como un degenerado hipersexual, bastante capaz, es cierto, de tramar intrigas tortuosas, pero esencialmente sádico, traidor y vil. Comerciante de esclavos, camellero, traficante, canalla subido de tono: estos son algunos de los papeles tradicionales que los árabes desempeñan en el cine. El líder árabe (líder de indeseables, piratas e “indígenas” insurgentes) se puede ver con frecuencia chillando al héroe y a la rubia occidentales capturados (y llenos de santidad): “Mis hombres os van a matar, pero antes se quieren divertir un poco”. Mientras habla, echa una mirada maliciosa a la rubia: esta es una imagen degradada del sheij de Valentino que está en circulación. En los resúmenes de actualidad y en las fotografías de prensa, los árabes aparecen siempre en multitudes, sin ninguna individualidad, ninguna característica o experiencia personal. La mayoría de las imágenes representan el alcance y la miseria de la masa o sus gestos irracionales (y de ahí desesperadamente excéntricos). Detrás de todas estas imágenes está la amenaza del yihad; su consecuencia inmediata es el temor a que los musulmanes (o árabes) invadan el mundo.

 Los libros y artículos sobre el islam y los árabes que se publican regularmente no se diferencian en absoluto de las virulentas polémicas antiislámicas de la Edad Media y del Renacimiento. No existe ningún otro grupo étnico o religioso sobre el que se pueda decir o escribir cualquier cosa sin tropezar con ninguna objeción o protesta. La guía del curso de 1975 publicada por los estudiantes no graduados del Columbia College decía, a propósito de los cursos de árabe, que una de cada dos palabras en esta lengua tenía que ver con la violencia, y que  el espíritu árabe, según lo “refleja” la lengua, está siempre lleno de afectación. En un reciente artículo escrito por Emmett Tyrrel en Harper’s Magazine, la calumnia racista está todavía más marcada. Dice que los árabes son básicamente asesinos y que la violencia y el fraude se los transmiten unos a otros a través de los genes. Un estudio titulado The Arabs in American Textbooks revela una serie de errores sorprendentes y unas representaciones de un grupo étnico-religioso que hacen gala de una gran dureza e insensibilidad. Un manual afirma que “poca gente de esta zona [árabe] sabe siquiera que hay una mejor forma de vida” y luego sigue preguntando de manera desarmante: “¿Qué mantiene a los pueblos de Oriente Próximo juntos?”.La respuesta que da sin dudar un momento es: “El lazo más fuerte es la hostilidad de los árabes –su odio- hacia los judíos y hacia el Estado de Israel”.


 El sadisme extrem, la luxúria o la inesgotable set de venjança són trets característics que encara es reprodueixen avui en els mass media. Recordo unes imatges falses que es van difondre a través d’incomptables canals, després de la caiguda de les Torres Bessones, en les quals es podia veure un grup d’homes i dones àrabs que celebraven eufòrics el monstruós atac terrorista que havia causat més de tres mil morts a Nova York. Aixecaven les mans enlaire i les agitaven; ballaven i emetien càntics tribals, tot fent ostensibles moviments amb la llengua. Anaven guarnits amb una mena de gel·laba. Posteriorment, se sabria que les imatges no corresponien ni al lloc ni al moment descrits sinó que havien estat descontextualizades sense cap mena de pudor, per construir un tipus de discurs ben premeditat. Vertadera o no, l’escena ja havia estat “cuinada”. Eren “ells” enfront de “nosaltres”. La civilització estava amenaçada per la barbàrie. Els enrevessats jocs de poder i els evidents interessos geoestratègics i comercials havien quedat enterrats també entre les runes del World Trade Center, esdevingudes sobtadament casus belli.

 Com diria més endavant Julian Assange, la primera víctima de la guerra és la veritat. O seguint la cita de Malcom X que se sol esmentar en aquests casos, calia anar en compte amb els mitjans, que afavorien que criminalitzessis la víctima i et solidaritzessis amb l'opressor. La rotunda fesomia de Bin Laden i els soldats d’Al-Qaeda van inundar les nostres pantalles i qualsevol altra versió sobre l’autoria dels atemptats seria titllada de “conspiranoica”. Calia evitar qualsevol tipus de sofisticació discursiva, que anés més enllà dels pèrfids gihadistes amb barba i turbant, que amenaçaven la nostra “pacífica” i “democràtica” convivència. Avui són els ciutadans d’aquells indrets on suposadament germina el feixisme de Daesh o l’Estat Islàmic, aquells que estan en l’ull de l’huracà però també els europeus d'origen immigrat i els refugiats que vénen a “conquerir” Europa, portadors de la llavor del mal.

Nombrosos interrogants romanen, encara avui, damunt la taula, per més que s’intentin arraconar les veus crítiques. Els “guanys col·laterals” de la guerra són massa importants com per amagar-los eternament sota l’estora. Evidetment, coneixem les mentides sobre les armes de destrucció massiva però no queda clar el paper que va jugar la banda de George W. Bush en l’Onze de Setembre de 2001 i en la posterior emergència de més grups terroristes en les zones ocupades.

D’aleshores ençà, han augmentat la repressió bèl·lica i el control massiu de la població, de la mateixa manera que s’ha engreixat el compte corrent dels falcons del capitalisme. Els simplistes guions mediàtics es repeteixen; les fronteres es tanquen; es militaritzen els carrers; s’intesifica la vigilància i augmenta el poder de seducció de la ultradreta. La violència, com el negoci de les armes, no ha parat de créixer, en una rabiosa espiral sense aturador. Som conscients dels interessos dels bancs i les grans corporacions, que tenallen la llibertat d'expressió en ràdios, diaris i televisions. S’ha de ser francament càndid per empassar-se amb pèls i senyals la versió oficial. Moltes persones exclamen: “No em crec res” o “Tot és mentida”. L’única cosa que sabem del cert és que hi ha hagut centenars de morts, a París. Existeixen els cadàvers. Els cossos inerts són la prova fefaent que ja tenim l’horror a casa nostra i la pau es desdibuixa en l’horitzó, inabastable, com una quimera.



Referència:

·        Said, E. (2009). Orientalismo. Barcelona: Debolsillo





dimecres, 11 de novembre de 2015

Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?

 

L'esperança potser no està justificada en aquest moment. Pòster satíric sobre l'autoajuda, extret de la pàgina "desmotivadora"  Despair.com

 

 

 

'Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?' 

 

 

A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga

Biblioteca La Sagrera - Marina Clotet 

(Barcelona)

Dilluns 16 de novembre de 2015 a les 19 h.

A la sala d'actes, entrada lliure.





Resum

Els gurus de l’autoajuda ens repeteixen que cal fomentar el “pensament positiu” per tal de tenir èxit en tots els àmbits de la vida. Des d’un punt de vista científic, no s’ha demostrat que aquest sigui eficaç per a superar els problemes psicològics, recuperar-se dels sotracs financers ni molt menys per a curar-se de cap malaltia. Per no enfonsar-se en depressions, és necessari aprendre a canalitzar les emocions desagradables, més que no pas enredar-se en perseguir una falsa positivitat. Un cert "pessimisme defensiu" pot ser ben útil per anticipar-se als contratemps. Per altra banda, diferents estudis han evidenciat que les persones amb un humor “gris” són congruents amb la realitat circumdant i estan més preocupades per la justícia. Quins interessos s'hi amaguen darrere d’aquest corrent “positiu”? Plegats descobrirem alternatives, per afrontar sense imposicions les adversitats de cada dia.



dissabte, 7 de novembre de 2015

SAP, una amenaça contra infants i dones

 

Imatge extreta de Google
 
 
 
Els carrers de Madrid s’omplirarn avui de desenes de milers de persones arribades de tot el país, per unir-se a la marxa estatal contra les violències masclistes, en plural, per la quantitat d’àmbits en els quals s’estén aquesta xacra sanguinària. Moltes d’elles formen part d’un ric teixit associatiu –no només feminista sinó també veïnal o sindical- i clamaran contra l’escassa resposta del Govern per fer-hi front. Entre les diferents demandes que sol·liciten en el manifest m’agradaria destacar la petició de l’eliminació de la custòdia compartida imposada i el règim de visites als menors dels maltractadors condemnats, juntament amb la retirada i no cessió de la pàtria potestat als agressors.
 

Els infants són víctimes silencioses a les quals cal protegir abans que sigui massa tard, un drama que hem hagut de lamentar en massa ocasions. D’entre tots els temes que giren al voltant d’aquesta problemàtica voldria recordar la necessitat d’abordar amb mesures concretes la virulenta polèmica suscitada arran de la pretesa "Síndrome d'Alienació Parental" (SAP), usada com a arma llancívola en els jutjats contra els nens i les nenes que rebutgen el contacte amb un pare maltractador, sota el pretext que les mares han iniciat una malsana campanya de desprestigi contra ell. La profunda indignació vers aquest diagnòstic l’han expressada de forma contundent tant professionals com investigadors i persones directament afectades per l’etiqueta i el pervers tractament que se’n deriva. D’entrada, doncs, no podem obviar que estem davant d’un problema objectiu, que mereix tota la nostra atenció, tant des d’un punt de vista científic com de Drets Humans. Penso que les Universitats i els Col·legis professionals a Espanya haurien d’esmerçar més esforços en promoure debats rigorosos al voltant d’aquesta important controvèrsia. Si els professionals no n’estem ben informats, difícilment podrem actuar de manera ètica i acurada.
 

El diari La Marea ha recollit recentment el testimoni de dues filles, ara majors d'edat, diagnosticades amb SAP que demanen responsabilitats a l’Estat pel calvari que han hagut de suportar. Reivindiquen que s’escolti vertaderament la veu dels menors. La Maria Carmen, per exemple, denuncia que tant a ella com a sa germana les van arrabassar dels braços de la mare i van haver d’anar amb el pare, malgrat que aquest tenia diverses denúncies per maltractament. Per la seva banda, arran de l'experiència amb nombroses afectades, la psicòloga Fatima Urzanqui fa uns anys no vacil·lava en qualificar la SAP a Diagonal Periódico de resposta neomasclista davant de la pedofília. Cal recordar que el mateix autor que va encunyar el terme, Richard Gardner, va ser acusat en el seu moment de defensar els pederastes a través d’aquesta argúcia patologitzadora.

Estem davant de nous discursos, sosté Urzanqui, emprats per a culpabilitzar les pròpies víctimes de ser les instigadores de les agressions. També denuncia la “teràpia de l’amenaça” desplegada pels influents equips psicosocials dels jutjats, escassament formats en violència de gènere i psicologia infantil, i també per les institucions públiques gestionades per empreses ultraconservadores, com ara Aprome, la presidenta de la qual és Marisa Sacristán, Legionària de Crist. Aquesta intervenció coactiva s’aplica en els punts de trobada familiars, en espais de recolzament a la família i en centres d’atenció a la infància i propugna la retirada de la custòdia en els casos que suposa més greus pel progenitor alienat, que habitualment és el pare. S'amenaça amb el canvi de règim en el cas de l’alienadora, que normalment és la mare, si aquesta no col·labora activament en la recuperació del vincle de les criatures amb el pare, circumstància que derivaria en la prohibició de qualsevol comunicació amb ella i el seu entorn. Tota l'odissea pot començar quan les dones proven de denunciar un circuit legal deficient, a l’hora de protegir els infants; aquesta reacció s’interpretarà com una maniobra per tal d’allunyar-los del progenitor i serà llavors quan la SAP els caurà al damunt com una llosa. La psicòloga també evidencia la poca atenció que es para a la versió dels menors i la manca de recursos existents en els processos judicials per tal de protegir-los de la revictimització.
 

Malgrat les queixes exposades, hom podria esgrimir que es tracta de males pràctiques que caldria solucionar però que la SAP realment existeix. Sense negar que menystenir algun dels progenitors pot perjudicar psicològicament els fills i filles, cal posar en relleu les importants mancances epistemològiques del concepte. La metgessa i psicoterapeuta Consuelo Barea, autora juntament amb Sonia Vaccaro de El pretendido Síndrome de Alienación Parental (Desclee de Brouwer, 2012), el qualifica directament de “deixalla científica” i de maniobra de backlash, definit aquest com el conjunt d’atacs misògins deliberats, personals i sistèmics, sorgits com a resposta a les conquestes en matèria de drets de les dones, assolits a través d’una àrdua lluita pels moviments feministes, amb la intenció de fer-les retrocedir. Barea considera la SAP un instrument creat ad hoc que invisibilitza l’incest i la violència de gènere preexistents.

Per la seva banda, Aguilar, De la Cruz i Escudero (2008), reiteren que la SAP va ser construïda a través de mentides i que pot ser emprada per a dissuadir les dones de denunciar les seves parelles violentes. Aquests autors desgranen i desmunten, pas a pas, tots els criteris que s’utilitzen per a definir aquest suposat trastorn i conclouen que tractar-lo com a síndrome implica, de forma inseparable i simplificada, la identificació d’un únic infant i progenitor com a patològics, i la justificació del canvi de custòdia com a “teràpia”. No consideren que la SAP tingui entitat clínica i només es pot concebre com un model teòric sobre la disfunció familiar en un context legal. En el sistema espanyol, postil·len, no ha demostrat capacitat discriminant entre abusos i maltractaments vertaders de falsos. Es tracta, en definitiva, d’un constructe de naturalesa argumental elaborat a través de fal·làcies, com ara l’aplicació de l'analogia, el pensament circular o l’apel·lació a l’autoritat. En resum, pura xerrameca al servei de la dominació masclista. Quan acabi la manifestació d’avui, pensem en arremangar-nos i treballar de debò per vetllar per una pràctica honesta i rigorosa, al servei de les persones que vertaderament ho necessitin, les dones i aquells que seran els adults de demà.
 
 
 
Referència