Podem deprimir-nos en pau?


Malgrat l'allau de missatges encaminats a promoure la felicitat, convé recordar que la tristesa pot tenir un caràcter adaptatiu. Imatge extreta de Google.


Dia 20 de març. L’ONU ens recorda novament que celebrem el Dia Intenacional de la Felicitat, en una campanya de la qual Ban Ki-moon n’és el protagonista. Com no podia ser d’altra manera, s’ha inventat el hashtag de rigor, #happysoundslike, que també ens convida a tenir present que el benestar és una aspiració universal. Els diaris s’omplen d’articles i més articles, amb consells fàcils i ràpids, sobre com assolir l’anhelada satisfacció vital. Alguns fan referència a l’entorn laboral, mentre que d’altres ofereixen tips més generals però igualment superficials. No hi falten els clàssics rànquings dels països més pletòrics ni tampoc els “resultats miracle” del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS).

Es veu que l’últim baròmetre del gener de 2015, entre d’altres enlluernadores xifres, revela que el 78’8% dels espanyols es considera feliç –fins i tot assenyala que la classe obrera obté bons resultats en les puntuacions-. ¿Són creïbles aquests resultats, si tenim en compte l’angoixa i la desesperança que observem al nostre voltant? En cas que aquesta impressió subjectiva coincidís realment amb l’estat dels enquestats, ¿podríem considerar-la saludable, en un context marcat per l’atur, els desnonaments, l’esfondrament de les petites empreses, la corrupció desfermada, la involució salvatge en matèria de drets democràtics o la destrucció despietada del sector públic? Tal com recorden alguns autors –vegeu de la pàgina 213 a la 216 d’aquest recomanable article- els afectes “positius”, en ocasions, són terriblement perjudicials, mentre que els “negatius” posseeixen certes virtuts. L'humor trist, per exemple, està associat a una memòria acurada, judicis més precisos, menys credulitat, menor reducció als estereotips, avantatges motivacionals i relacionals, més preocupació per l’equitat i major capacitat de persuasió.

A grans trets, podem destacar que algunes investigacions apunten que les persones amb un humor més “gris” estan en sintonia amb el seu entorn i no distorsionen tant la realitat, a la vegada que es mostren més solidàries i preocupades per la justícia. Amb poques paraules, són més congruents amb allò que els envolta. A la pel·lícula de Lars von Trier Melancholia (2011), es presenta de forma diferenciada l’afrontament de la fi del món per part de dues germanes, Justine i Claire, interpretades respectiva i meravellosament per Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg. Mentre que la primera accepta el seu destí i se submergeix sense flagel·lar-se en la depressió, la segona adopta una actitud hipercontroladora i neuròtica. De forma aparentment paradoxal, serà Justine qui mantindrà la calma i ajudarà la família a afrontar amb serenitat un destí inexorable. També és interessant destacar l’actitud del marit de Claire, John -Kiefer Sutherland-, el qual pren una postura de positivitat sense fissures, tot aferrant-se a les seves certeses racionals, que l’arrossegaran vers un imprevist final que no revelaré. Malgrat la terrible temàtica tractada, curiosament, aquesta obra transmet una estranya sensació de pau. 

La meva intenció no és insinuar que ens trobem en un moment apocalíptic, sense cap esperança possible en l'horitzó, sinó que seria convenient aportar un apunt crític a aquesta felicitat imposada, la qual, més que afavorir la salut mental potser promou l’egoisme, el cinisme, la ingenuïtat o la incapacitat per acceptar el nostre present, amb les seves llums però sobretot i principalment amb les seves ombres. L'alternativa no seria la d'arrebossar-se en la misèria sinó la d'assumir el patiment i, malgrat tot, seguir caminant. De fet, per evitar estats realment patològics és recomanable alliberar les emocions desagradables més que no pas esforçar-se en fingir una alegria inexistent. A les  Marxes de la Dignitat que recorreran demà Madrid segurament hi haurà un bon nombre de ciutadans que pateixen ansietat i depressió però que no per això hauran renunciat a lluitar pels drets que pensen que val la pena defensar. Demà, 21 de març, no s'ha de silenciar la veu d'aquells que reivindiquen la cobertura d'unes necessitats mínimes. En aquest país on suposadament la felicitat sura en l'aire, no estan garantides per a milions de persones.




Comentaris

Traducció del blog