diumenge, 15 de març de 2015

El paradís de la seguretat




Fotografia: Francisco Seco / AP


“Els avenços tecnològics han estat poderoses eines per a la democràcia, donant accés a tothom a participar en la societat, però l’ús cada vegada més freqüent de la mineria de dades per part dels organismes d’intel·ligència desdibuixa les línies entre la vigilància legítima i la vigilància massiva i arbitrària.”

Navi Pillay, Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans.


Se sol fer referència a la novel·la de George Orwell, 1984, a l’hora d’il·lustrar metafòricament la vigilància a la qual estem sotmesos els ciutadans, a través de les noves tecnologies o les càmeres als espais públics. Sens dubte, aquesta obra distòpica és un referent ineludible, si volem emmarcar un control exhaustiu del qual amb prou feines en som conscients. Avui en dia, si hom assegura que l’espien a través del telèfon mòbil no pot ésser titllat de cap manera de patir un deliri paranoide sinó de gaudir d’una lucidesa envejable. Recentment, ens hem assabentat, a partir de nous documents filtrats pel consultor tecnològic Edward Snowden,  que els serveis d’intel·ligència britànics i nord-americans podrien haver desxifrat les claus de les targetes SIM de l’empresa Gemalto, amb el fosc propòsit d’interceptar les comunicacions entre usuaris i operadores.

Malgrat que els al·ludits afirmin que els seus productes són segurs, els dubtes planen per damunt d’aquest gran proveïdor, de la mateixa manera que ho fan els misteriosos drones que sobrevolen París, a la recerca d’aneu a saber quina informació. L’escàndol és majúscul i ens recorda inevitablement d’altres invents inquietants, com el famós Sitel espanyol, que permet captar el contingut de milers de converses telefòniques –per a la qual cosa es requeriria una ordre judicial, no sempre garantida- i que també facilita la gestió d’importants paquets de dades, alhora que rastreja la localització dels interlocutors. Els usos i complicitats que envolten aquest engendre evolucionat de les rudimentàries escoltes del Cesid podria donar lloc a un altre article i avui no ens hi entretindrem.

Zygmunt Bauman i David Lyon, que han estudiat a fons la qüestió, parlen de més models, com ara la “incertesa kafkiana” que embolcalla  el fet que hi hagi un ull que ens controli permanentment. També al·ludeixen a la presó panòptica de l’utilitarista Jeremy Bentham, que s’hauria metamorfitzat, en l’actual modernitat líquida, en un pràctic smartphone. La presència física del guàrdia de la torre que va idear el jurista britànic seria menys necessària que mai perquè l’usuari, en la seva condició de consumidor seduït permanentment per les novetats informàtiques, hauria esdevingut el seu propi agent d’autovigilància. En una ocasió, vaig sentir a la televisió com un expert plantejava la següent pregunta a l’audiència: Si algú ens aconsellés que no baixéssim aplicacions gratuïtes perquè, en contrapartida, podrien escodrinyar el nostre terminal i vendre’n les dades, ens abstindríem de fer-ho?

 Després dels crims atroços perpetrats a la revista Charlie Hebdo, atrapats en el binomi por-seguretat, hem relaxat novament les exigències en l’imprescindible respecte als drets democràtics fonamentals, amb el pretext que així ens sentim més protegits. Exactament el mateix que va succeir després dels atemptats de l’11-S de Nova York, tan ben “amortitzats” per la banda criminal liderada per George W. Bush. Està ben clar que la repressió que s’ha patit a diferents nivells d’ençà de la caiguda de les Torres Bessones no ha fet d’aquest món un lloc millor per viure. Tal com assenyalen  els mateixos autors, Freud recordava que el vertader paradís de la seguretat és el cementiri. Allà s’hi  elimina qualsevol rastre d’incertesa. Sé que és un desig inabastable però, ¿no seria assenyat cercar una alternativa menys desesperançadora?