El rastre inquietant del MWC

  Imatge: infinigeek.com


Un any més, ha culminat el Mobile World Congress i els nostres mitjans de comunicació no han escatimat sabó a l’hora d’exaltar-ne les mil i una virtuts. A banda dels coneguts abusos de les grans empreses de tecnologia, tant a nivell laboral com mediambiental o la seva implicació en cruents escenaris bèl·lics en diferents punts del mapa, dels quals n’hem fet esment en aquest blog, enguany hem sabut mig d’estranquis que a la lloada fira s’hi han elaborat “llistes negres” de treballadors, els quals han estat acomiadats a caixes destemplades pel fet de formar part de moviments socials reivindicatius –vegeu aquí el relat que en fa La Directa-. L’excusa: preservar la seguretat del recinte; no fos cas que el típic gihadista es colés entre els precaris assalariats i donés un bon ensurt a les respectables autoritats.

Tampoc hi han faltat les clàssiques notícies escumoses, relatives a l’augment del sexe de pagament nocturn, exposades amb una frivolitat escruixidora, tan característica de diaris com El Periódico de Catalunya, que en una ocasió ja ens va sorprendre amb un vomitiu publireportatge encobert sobre una escola de prostitució per a dones desesperades per la crisi i que aquests dies ha publicat acolorits anuncis d’agències d’escorts, d’una pàgina sencera -per si algun congressista despistat encara no se n’havia assabentat, al final de la jornada, a Barcelona, també hi ha carn tendra disponible per explotar. ¡De quina manera tan menyspreable es disfressa la misèria del país de frenètic progrés econòmic!

Sense negar el puntual impuls financer que el MWC suposa per a la capital i rodalies –hauríem de revisar quins en són exactament els beneficiaris-, seria d’agrair que la premsa hi afegís algun apunt crític, ni que fos per dissimular una mica aquesta fal·lera demencial per la bombolla tecnològica. Paral·lelament al certamen, de forma prou oportuna, hem sabut que el Consell Escolar de Catalunya es posiciona en contra de prohibir l’entrada de mòbils a les aules, una decisió que ha estat recolzada per la consellera d’Ensenyament. La senyora Irene Rigau també ha aprofitat l’avinentesa per anunciar que el seu departament pretén potenciar l’omnipresent aparell com a instrument pedagògic. Recordem que la sinergia amb la Fundació Mobile World Capital ja ha afavorit que els estudiants catalans treballin en el disseny i programació d’apps als centres educatius. Fora d’aquesta iniciativa concreta, anomenada mSchools: Quin valor afegit aporta l’ús d’un smartphone a classe?

Al meu entendre, pesen infinitament més els inconvenients que no pas els suposats avantatges. Pel que fa a l’esfera cognitiva, tal com explica l’escriptor Nicholas Carr, els hipervincles s’interposen seriosament en el camí de l’aprenentatge, per la manera radical com s’ha transformat la lectura a través d’Internet. Aquesta ha perdut profunditat, a causa de la càrrega que s’exerceix sobre la memòria de treball, saturada per la gran quantitat d’estímuls presents a la xarxa, motiu pel qual els “nous lectors” tenen serioses dificultats per comprendre i recordar el contingut del text. L’esmentada dinàmica, doncs, té importants repercussions culturals, atès que l’ús continuat de les pantalles afavoreix una creixent superficialitat intel·lectual entre els ciutadans. En conseqüència, entenc que allò més recomanable seria posar límits a l’ús dels terminals i no pas obrir-los de bat a bat la porta de l’escola.

En el món de l’aprenentatge, tampoc cal inventar la sopa d’all perquè hi ha ingredients universals i atemporals que no hi poden faltar: atenció a les explicacions del professor; estratègies per integrar adequadament els nous coneixements adquirits i repetició per no oblidar les matèries, a través de l’estudi a casa. Aquesta recepta és tan clàssica com infal·lible i sorgeixen dubtes raonables sobre si el mòbil la reforça o bé contribueix, entre tisorada i tisorada, a destruir-la definitivament. També caldria valorar fins a quin punt, amb aquesta recomanació, no es donen ales als episodis de ciberbullying entre els alumnes. Això per no parlar de la necessària prevenció de l'excessiva dependència dels ginys informàtics, una tendència a l'alça  entre els adolescents. A més a més, en un context de recessió i austeritat, ¿no suposa una despesa innecessària per a les famílies el fet d’haver d’assumir obligatòriament les factures de la connexió? ¿S’ha tingut en compte que, en nombrosos casos, hi ha dificultats per pagar els llibres o fins i per alimentar adequadament els infants? Com s’ha vist, el deixant del MWC ha abocat nombrosos interrogants damunt la taula i em temo que ben poques ganes de respondre’ls, amb un mínim de coherència i sentit comú. 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia