Salvar el soldat Bryant


Brandon Bryant va ser un dels primers operadors de drone que va explicar la seva traumàtica experiència als mitjans. Imatge: Democracy Now!


Mentre escric, éssers humans altament civilitzats volen per damunt del meu cap, i intenten matar-me. No senten animositat contra mi com a individu, ni jo contra ells. Només estan "complint amb el seu deure", com se sol dir” 

George Orwell. Escriptor britànic.


Segurament ho recordareu: el passat mes de desembre, un drone va llançar un míssil damunt d'un casament que se celebrava al Iemen. Arran del fatal “error”, quinze persones van morir-hi. Qualsevol crim bèl·lic és horrible però veure com una bonica celebració familiar esdevé, de cop i volta, un espectacle dantesc és una constatació plàstica de la manca de sentit de la guerra. Si la brutal matança és causada per un aparell misteriós, que sobrevola l’espai aeri sense pilot, la fe en el destí de la Humanitat s’enfosqueix encara més. Ara com ara, un infern similar resulta inconcebible a casa nostra però, per desgràcia, no és cap novetat al Iemen, Pakistan o Somàlia. Un recompte recent de víctimes d'atacs nord-americans, causats pels drones d'ençà del 2002, ha xifrat en 3.520 el nombre de víctimes mortals en aquests països, 457 de les quals eren civils. Un infant mutilat, una mare morta o un ancià cremat són qualificats de “danys col·laterals” per part de les forces armades.

Malgrat que el drone rastregi el cel sense pilot, a milers de quilòmetres del seu objectiu, hi ha presències humanes que en controlen els moviments i processen les muntanyes de dades capturades. És un treball en equip que, teòricament, hauria de fer més “eficaç” la macabra feina de matar. En pocs anys, la metamorfosi tecnològica ha estat espectacular. En pel·lícules com Body of Lies (2008) de Ridley Scott, es pot veure de quina manera els ordinadors han transformat la guerra, de forma que la ciència-ficció ha esdevingut realitat en un tres i no res. Tot sovint, la imatge que ens arriba dels nous membres de l'exèrcit és la d’uns personatges deshumanitzats, que “juguen a la guerra” des dels seus monitors, com si eliminessin els enemics en un videojoc.

La discussió sobre la fredor que imposa la distància ens conduïria a un llarg debat però el cert és que els resultats d’alguns estudis revelen que els controladors de drones pateixen una ansietat considerable a causa de la tasca que tenen encomanada. En una enquesta realitzada a 1.500 membres de l’Air Force, en la qual hi participaven 840 operadors de Predator, Reaper i Global Hawk, es va trobar que gairebé la meitat d’aquests presentaven elevats nivells de malestar. No obstant això, tan sols un 4% tenia risc de desenvolupar un trastorn d’estrès posttraumàtic, una xifra que contrastava amb el rang del 12 al 17% de les tropes que tornaven de l’Iraq o l’Afganistan. Els autors suggerien que els més traumatitzats havien vist vídeos de civils assassinats a les seves pantalles, on es reproduïen de forma nítida les cruentes escenes del camp de batalla.

Malgrat la inquietant realitat, el Pentàgon aspira a quadruplicar en la propera dècada el nombre de drones que tenen rols múltiples –espien i ataquen alhora-. Per tant, l’entrenament dels pilots no s’aturarà: actualment són 1.100 però en en el futur en seran molts més. Suposo que, de tant en tant, algun d’ells alçarà la veu com ho ha fet Brandon Bryant, que vindria a ser l’Edward Snowden del món dels drones. L’exsoldat Bryant ha concedit entrevistes a diversos mitjans del seu país, en les quals ha relatat que pateix un profund patiment psicològic, perquè en les missions en les quals va participar sovint tenia dubtes sobre si realment protegia els combatents en el terreny o bé els deixava desamparats. En una ocasió, va veure com mataven un nen però un dels seus col·legues assegurava que, segons la revisió de les imatges, es tractava només d’un gosset. Val a dir que els seus antics companys no han entès la seva confessió. L’han interpretat més com un atac al col·lectiu que no com una proposta de millora de les seves inadmissibles imposicions laborals.

A causa de les limitades capacitats de la nostra memòria de treball, resulta complicat assegurar que els operadors tenen la facultat de processar adequadament l’ingent quantitat d’informació que els arriba. El més fàcil és que cometin errors amb regularitat, per no parlar del temps que els manca per efectuar judicis de més profunditat. Tal com recorden Bauman i Lyon (2013), cal alertar del potencial que té la tecnologia a l'hora de silenciar la veu de la consciència i la compassió. Després de les atrocitats comeses durant el S.XX, nombrosos pensadors han reflexionat sobre la victòria contemporània de les màquines per damunt de l'ètica, que normalment actua en les distàncies curtes. 

 En el marc de la barbàrie nazi, Hannah Arendt va evidenciar el costum de dissoldre la pròpia responsabilitat en el cos administratiu. No sembla que hàgim avançat gaire, d'aleshores ençà. Segons Bauman, la novetat actual no rau tant en el poder de destrucció de les armes com en el que ell anomena “adiaforització” de l'assassinat militar, que és la seva sortida dels actes subjectes a avaluació moral. Com si fos una confirmació d'aquesta tendència que apunta el sociòleg polonès, alguns psicòlegs han tingut la “brillant idea” de suggerir la creació de drones antropomorfs, amb la finalitat que els pilots puguin projectar-li la culpa després d'un atac mortífer. Està vist que, en aquest món convuls, els éssers humans que mostren empatia són els “malalts mentals” que necesssiten teràpia. O bé els dolents de la pel·lícula, a qui convindria castigar amb duresa. Quan mirem enrere, potser direm que no sabíem què passava o que no ens en van informar prou...


Bauman, Z. & Lyon, D. (2013). Vigilancia líquida. Barcelona: Paidós.



Comentaris

Traducció del blog