dilluns, 20 de gener de 2014

La vertadera infidelitat d'Hollande


François Hollande ha traït el seu electorat i s'ha llançat definitivament als braços de la doctrina neoliberal. A la imatge, en una apassionada trobada amb la cancellera Angela Merkel. Foto: AP.


El niu d’amor de l’actriu Julie Gayet i el faldiller François Hollande està ubicat al número 20 de la rue du Cirque. La singular coincidència ha donat peu a tota mena de bromes, al voltant del xou mediàtic que ha mantingut milions d’espectadors adherits a les pantalles. Arran de l’embolic, els mitjans tampoc han perdut l’oportunitat de revisar l’àlbum dels records i han desgranat, amb pèls i senyals, la llarga tirallonga d’affaires vinculats a diferents homes d’estat, en alguns casos acompanyats de greus crisis institucionals. Penso en Bill Clinton: se’n recorda més la taca de semen, descoberta amb fruïció al vestit de Monica Lewinsky, que no pas la desvergonyida deslleialtat de la qual va ser víctima la classe treballadora nord-americana.

Un cop ocupat el despatx oval de la Casa Blanca, les promeses electorals del marit de Hillary es van esvair com la boira matinera –proposava universalitzar l’accés a la sanitat, per exemple-. En aquell moment de glòria, va patir un previsible atac d’amnèsia i optà per afavorir sense contemplacions els propòsits més desfermats dels falcons del capitalisme. Les persones que hi van confiar cegament anhelaven no haver de sofrir, també en el seu país, l’obertura d’una profunda bretxa entre rics i pobres. Un pou sense fons del qual emergeixen aterridors crits de dolor i que és afrontat amb creixent impotència i fredor, per bona part de representants de la classe política. La història de la sociademocràcia europea també en va plena, de traïcions –per entrar-hi en detall, recomano les acurades anàlisis de Vicenç Navarro-.

Gerhard Schröder i Tony Blair van personificar, a Alemanya i al Regne Unit, un desacomplexat gir cap a la dreta, anàleg al que ara protagonitza François Hollande. L’ex de Ségolène Royal i Valérie Trierweiler, ha presentat recentment un pla marcat per la contenció de la despesa pública, que preveu una retallada de 50.000 milions d’euros en tres anys, alhora que planteja la disminució de la pressió sobre les empreses. Aquest pla polític es traduïrà, no ho oblidem, en terribles històries quotidianes, marcades per l’atur, la malaltia i la fam. Sí, la mentida es repeteix. Les il·lusions sobre un possible contrapès a l’inhumà neoliberalisme perden un baluard a França. Val a dir que no és cap sorpresa perquè, a diferència dels presidents, els precedents no ens enganyen. 

La socialdemocràcia espanyola afronta una crisi encara més greu que la de la veïna França. L’incombustible Alfredo Pérez Rubalcaba, membre de la vella guàrdia del partit, és incapaç d’encendre les il·lusions de l’esquerra, més propera avui als moviments socials. I és que en la memòria col·lectiva de l’electorat hi perviuen ensarronades de tota índole. Impossible oblidar la xerrameca de Felipe González, que va desar diligentment a l’armari les camises d’estil obrer, per entrar amb elegància al club de l’OTAN; per submergir-se en la demencial economia del rajol o per apropar-se calorosament a la “dama de ferro” Margaret Thatcher, entre d’altres líders ultraconservadors del planeta.

Em ve al cap un acudit que circulava fa temps sobre el bluf del felipisme. Com que a Espanya no remuntaven les xifres de l’atur, es deia que la seva promesa d’aconseguir “800.000 puestos de trabajo”, s’havia malinterpretat perquè allò que realment havia assegurat el president eren “800 o 1.000 puestos de trabajo”. Aquesta era la talla moral percebuda en els dirigents progressistes, que fou una de les raons de la victòria aclaparadora de la dreta. En entrar al món fantasiós del “zapaterisme”, també hi descobrim nombroses superxeries. La cosmètica propagandística no va tapar martingales colossals, com ara la reforma constitucional, pactada d’amagatotis amb el Partit Popular, o bé l’indult al banquer del Santander Alberto Sáenz, que fou la cirereta del mandat de ZP.

A manera de conclusió, trobo curiós que tant Carla Bruni com Julie Gayet hagin manifestat públicament que tenen “sensibilitat d’esquerres”. La primera es va casar amb l’home que impulsà l’expulsió dels gitanos i la segona no ha influït massa en la línia de Govern del seu amant, el qual ha trobat en Manuel Valls un goril·la que li treu de sobre la “feina bruta”. Em fa la impressió que l’esmentada “sensibilitat”, en realitat, és l’única cosa que resta dempeus en el ruïnós projecte socialdemòcrata. És com una cançoneta ensucrada de Carla Bruni. Una mena d’eau de gauche, que fa fortor de colònia barata i no aconsegueix emmascarar la podridura de la corrupció ni tampoc la descarada deserció dels ideals. Mentre les càmeres segueixen amb atenció les aventures dels fogosos inquilins del piset de la rue du Cirque, els ciutadans seguim enfonsats en el llot. Però ara ens hem cansat de punyalades per l’esquena i volem conquerir el nostre futur. Que res no ens distregui d'aquest objectiu.