Sacyr, els sucs i la marca Espanya

Un assistent al polèmic esmorzar de Sanlúcar de Barrameda es diposa a obrir un dels brics robats al Banc dels Aliments gadità. Imatge: Qué.es.

Sens dubte, una de les notícies més rellevants d'aquestes festes ha estat el "regal" de reis que l'empresa Sacyr ha fet als panamenys amb la paralització de les obres d'ampliació del Canal. Mitjans com el "New York Times" o el "Wall Street Journal" s'han fet ressò del nou fiasco de la Marca Espanya a l'exterior. Com que en aquest país ja estem acostumats als costos sobrevinguts en les obres públiques la informació no ens ha sorprès excessivament. L'exemple més recent que recordo és el projecte Castor, de greus conseqüències socials i mediambientals però si repasséssim l'hemeroteca de ben segur que la llista de casos impunes seria tan llarga que no ens quedaria altre remei que posar-hi pell morta. Malgrat que aquí ens tremolava la terra, Ana Pastor no va pas perdre els nervis. Si res no canvia, està tot ben lligat perquè la factura l'acabem assumint els consumidors. Els Florentinos i els Del Riveros malbaraten els recursos perquè nosaltres paguem els plats trencats: Així funcionen les coses a la pell de brau. En aquesta ocasió, però, la senyora Ministra ha hagut d'agafar l'avió cuita-corrents, per intentar calmar els ànims a l'altra banda de l'Atlàntic. Òbviament, allà s'indignen davant del monumental rostre exhibit per uns empresaris que van guanyar un concurs de forma enganyosa i ara rematen la jugada i els deixen penjats.

A les xarxes socials, ha bullit un altre tema que, comparat amb els milers de milions que es mouen en els projectes urbanístics faraònics, podria quedar en una minúscula anècdota nadalenca. Però, pel seu caràcter simbòlic, ha generat una profunda indignació en la ciutadania i és una nova mostra de fins a quin punt es poden estendre els tentacles depredadors dels nostres polítics, que no coneixen obstacle ètic de cap mena. La polèmica es va iniciar arran d'uns sucs de fruita provinents del Banc dels Aliments de Cadis i que posteriorment van aparèixer, encara no se sap exactament com, a la taula del tradicional esmorzar que organitzen el partits amb la premsa. En el cas que ens ocupa, el que havia convocat el PP andalús de Sanlúcar de Barrameda, amb la candidata a l'alcaldia Ana Mestre al capdavant. D'entrada, tal com està de maltractada la llibertat d'expressió,seria qüestionable la utilitat d'aquestes trobades però això comportaria que ens allunyéssim del quid de la qüestió. La pregunta que segueix sense resposta, malgrat que l'organitzadora de l'esdeveniment, Regina Arocha, hagi dimitit després que es destapés l'escàndol, és qui va portar els brics fins a la seu dels conservadors.

 En declaracions als mitjans, els responsables del Banc d'Aliments han explicat que el menjar es destina directament a les associacions benèfiques per la qual cosa hauria de ser des d'aquestes entitats que haurien hagut de sortir els controvertits sucs. Es dóna la circumstància que el director de Càritas Interparroquial de la localitat, Eduardo Merino, és el marit d'Isabel Palma, regidora del PP de Sanlúcar. Òbviament, aquesta és una de les associacions "repartidores" però Merino ha negat rotundament que hi tingui res a veure. És a dir que l'enigma resta sense resoldre. Mentrestant, el Partit Socialista no ha desaprofitat l'ocasió per treure el màxim rendiment de tot el vendaval mediàtic que s'ha organitzat. Ara com ara, només tenim clara la metàfora subjacent en aquest furt. M'imagino un jubilat que treu temps d'on pot per fer-se voluntari del Banc d'Aliments -les noves responsabilitats familiars no li deixen gaires forats lliures-. En llegir l'esmentada notícia a la premsa, el senyor pensa que potser no estem davant de cap fet aïllat; sospita que podria tractar-se de la punta de l'iceberg d'un costum estès. Evidentment, sap que hi ha moltíssims conciutadans que hi col·laboren, com ell, de bon cor i que es fa una tasca social indiscutible. Però el dubte persisteix. No n'hi ha hagut prou amb què li hagin congelat la pensió i el preu de la llum s'hagi disparat. No ha estat suficient amb què els membres del Govern estiguin esquitxats per tota mena de trames corruptes ni que hagin mentit compulsivament a les eleccions. Tampoc no s'havia saciat la seva set de diners amb la destrucció de l'Estat del Benestar. Era esperable: en un estat on s'han estafat els petits estalviadors i es nega el sostre al més vulnerables, on s'han robat nadons impunement a les mares i on fins i tot es manlleva la memòria col·lectiva, hi podien passar aquestes coses. Ara tocava ficar la grapa en el darrer refugi dels desposseïts. Sí, aquesta és l'essència de la Marca Espanya. El bon home tanca el diari i remuga que, malgrat tot, en alguna cosa s'ha de creure. En aquest indret podrit, reflexiona, l'autoengany és l'única forma de supervivència.