dimecres, 29 de maig de 2013

Totes les dones dels imputats




 Oriol Pujol, Anna Vidal i Marta Ferrussola. Imatge: empresuchas.com


Hi ha pel·lícules que tens la impressió d'haver vist unes quantes vegades. Aquest país funciona així, com un malson repetitiu del qual no pots escapar. La dona de l'Oriol Pujol, Anna Vidal, ha admès recentment davant del jutge del TSJC que va cobrar 200.000 euros d'una empresa d'assessoria d'un dels imputats en el cas de les ITV, malgrat que va desvincular-se -com no podia ser d'altra manera-, de la trama de corrupció en la qual suposadament està implicat el fill del Molt Honorable -màrtir etern, castigat pel franquisme, segons un costós reportatge de TV3-. És ben fàcil, com deia, que aquesta notícia ens condueixi a recordar altres situacions similars, en les quals la cònjuge del presumpte es veu esquitxada per la porqueria del company de llit, amb el qual també es comparteix la descendència. Em criden poderosament l'atenció aquestes esposes sofertes, enfangades en els embolics financers dels marits. Ara penso en Marta Vallès, casada amb Fèlix Millet, que va declarar davant del jutge Solaz, quan encara instruïa el cas. O en Mercedes Mir, unida a Jordi Montull. Totes dues administraven empreses que haurien servit com a tapadora i a través de les quals es van desviar generoses sumes procedents del Palau i la Fundació. Van facturar al voltant d'1'2 milions d'euros: pura xavalla.

A la resta de l'Estat, hi brillen amb llum pròpia les dames de Nóos: Cristina de Borbó i Ana María Tejeiro, unides respectivament a Iñaki Urdangarin i Diego Torres. Malgrat que el jutge Castro sostenia que hi havia prou indicis per considerar que la filla del caçador d'elefants havia cooperat amb el seu home en delictes fiscals, malversació de fons públics i frau a l'Administració, l'Audiència de Palma va tallar-li ràpidament les ales. El nostre Miquel Roca ha estat un bon aliat de Juanito el Campechano. Quan es tracta del business no hi ha senyera ni sobirania que valguin. Ara, és clar, Diego Torres no vol que la seva dona tingui un tracte d'inferioritat respecte la Infanta i també pretén apartar-la del podrimener que van teixir ell i l'exjugador d'handbol. Però no es tracta tan sols de resistir quan van mal dades als jutjats sinó que, quan sonen campanes d'infidelitat, també és necessari mantenir la compostura. Recordem el famós pis amb miralls al sostre, que servia de niu sexual al totpoderós Millet, Creu de Sant Jordi. La revista Vanity Fair va destapar que algunes prostitutes havien acudit al Palau a reclamar els seus honoraris, perquè en Fèlix Maria es negava a pagar-los-hi. Fins i tot era ronyós en això, l'home.

El cas és: per quin motiu ho aguanten? En certes circumstàncies, es pot arribar a la conclusió que els diners són un magnífic tonificant del vincle matrimonial. Viatges a paradisos exòtics, tiberis en restaurants de cinc forquilles, botigues Gucci, relacions d'alta volada, etcètera. La ceguesa del nou ric. En altres contextos, però, resulta més complicat comprendre per quin motiu se suporten les humiliacions. Ens podem preguntar quina necessitat en tenia, la filla del rei. Si realment es confirmen els insistents rumors d'infidelitat de don Iñaki, haurem de veure si serà capaç de suportar la pressió. Vet aquí el paper que hi juga l'educació. A aquestes alçades del partit, és impossible negar les constants escapades extramatrimonials de Sa Majestat, que doña Sofía ha aguantat amb abnegat estoïcisme. Al meu entendre, quan es tracta de relacions d'igualtat, no hi ha rang social que valgui, perquè ningú no s'escapa de la trampa mortal del masclisme. Si no s'ha entès en profunditat què significa el respecte, tant és la reina com la veïna del quart primera.



dimecres, 22 de maig de 2013

Miguel Blesa, els canalles dormen en pau

 Foto: EP


Per més que hom s'esforci en veure el got mig ple, el capitalisme i la corrupció made in Spain tenen les seves pròpies regles del joc i mai no les hauríem d'oblidar. Alguns dies, foscos i desesperançats, creus que no hi ha cap manera possible de desfer-se d'aquest monstre insaciable i sanguinari, perquè darrere de cada moviment cap endavant i ha alguna mà mòrbida que mou els fils des de la rebotiga per tal d'impedir l'avenç. Per damunt del malvat més pèrfid, hi ha un personatge encara pitjor, tan distanciat de les misèries que causa que aquestes resulten, per a la seva consciència, més inofensives que la picada d'un mosquit. Tal com succeïa a la pel·lícula del mestre japonès Akira Kurosawa, els canalles dormen en pau. Si algun ingenu esperava que les calamitats provocades per Miguel Blesa tindrien alguna conseqüència, s'equivocava de mig a mig. No esdevindrem ni el pàl·lid reflex de l'imperfecte procés islandès. Els Millets, els Bárcenas i els Ratos descansen com reietons, perquè el sistema els acotxa dolçament, per tal que res no els pertorbi el son.

Blesa posseeix un currículum esfereïdor: concessió de crèdits desorbitats, la implicació de Caja Madrid en el Cas Gescartera, incomptables despeses sumptuoses, la manca de previsió de la bombolla immobiliària... Amb tot, els seus amics no van trigar ni 24 hores a recollir els 2'5 milions d'euros que va imposar-li el jutge per les presumptes irregularitats en la compra del City National Bank de Florida. El deliri financer li va deixar un bon rèdit, en matèria de contactes. Una fortuna en menys d'una jornada. Una muntanya de calés que cap de nosaltres no gosaria ni imaginar, aplegada abans que s'escoli un sol dia del calendari. L'estirat geni de les finances va dormir una nit a la presó. A podrir-se entre reixes ja s'hi queden els maquinavajas. Per a ell no hi haurà penúries, només una simple incomoditat. ¡Sácame de aquí, coño! (imagino la conversa: telèfon a la mà, durant l'estona de permís per a comunicar-se). Per als afectats pels vicis dels ionquis dels diners, però, la recuperació té unes proporcions descomunals. Els ciutadans veurem passar unes quantes generacions, abans no ens refem de la indecent gestió d'aquests canalles obscens, casats en segones o terceres núpcies amb vampiresses dues dècades més joves, al costat de les quals creuen que també poden comprar el temps. Els importen un rave les víctimes que jeuen dessagnades a les cunetes. Els desnonats, els aturats, els jubilats estafats, els moribunds que es podreixen en algun passadís hospitalari, les persones amb discapacitat, condemnades a recloure's novament en la foscor... Si el teu company de pupitre es diu José María Aznar, no has de témer res ni has de patir per ningú. El malson és dels altres.



dijous, 16 de maig de 2013

Alcoholisme: entre el debat i la bretxa


El deplorable espectacle de celebració de la lliga i les recomanacions sorgides d'un estudi europeu sobre alcoholisme, coordinat per l’Hospital Clínic, han generat un intens debat als mitjans. Foto: Huffington Post.


Han corregut rius de tinta sobre la imatge decadent que es va projectar durant la celebració blaugrana de la lliga. Personalment, em quedo amb les observacions dels periodistes que fomenten una actitud de rebuig davant de l’abús de l’alcohol perquè aquest és un factor d’indiscutible rellevància a l’hora de prevenir la dependència. Cap societat mínimament conscienciada sobre els gravíssims problemes derivats del consum de substàncies s’hauria de permetre una exhibició de descontrol d’aquestes característiques i encara menys tolerar que l’entorn mediàtic tregui ferro a l’assumpte. Ni tan sols és saludable pels mateixos esportistes, que ningú gosi trencar-los el plat bonic. Ells haurien de ser els primers d’entendre que el binomi festa-embriaguesa no concorda gens amb el món que representen.

L’adulació pot causar estralls infinitament més terribles que la severitat de la crítica, algú els ho hauria d’advertir. És una llàstima que aquests homes tinguin tanta influència però l'evidència científica demostra que no es pot menystenir en absolut la repercussió dels seus gestos, especialment entre els infants i els adolescents. Si els nostres principals referents fossin persones de l’àmbit del coneixement, per exemple, de ben segur que ens estalviaríem aquesta vulgaritat. El panorama que tenim al davant és desolador: els millors científics del país han de tocar el dos perquè aquí se’ls tracta com gossos. Les retallades i la pujada de l’IVA han deixat la cultura i l’educació en un estat de miserable depauperació. Mentre es perpetra el genocidi financer, una colla de futbolistes milionaris, aliens al drama, perd els papers a dalt d’un autocar. Només faltaria que els haguéssim de riure la gràcia.

Els experts que han elaborat l’estudi sobre alcoholisme, arran dels resultats obtinguts, recomanen una sèrie de mesures, molt lligades a l’àmbit de la publicitat. Malgrat que hi coincideixo, em sembla que avui, més que mai, no es poden entendre els problemes de salut mental sense esmentar la pregona transformació social a la qual estem assistint durant aquesta interminable depressió. El continent europeu tremola, talment com en un terratrèmol. La bretxa entre rics i pobres s’està aprofundint de forma dramàtica, a causa de la despietada maquinària neoliberal. Com que no som els primers a sofrir-la, sabem per experiència vicària que d’aquest clot fosquíssim n’emergeixen un munt de patologies, entre les quals hi destaquen les drogodependències. És aquí on entra en joc la política i les brides que caldria imposar a la cobdícia. En darrer terme, som víctimes d'una afany desmesurat per acumular capital. Els diners són una altra mena de droga: qui descobrirà la teràpia per curar-se'n?



dijous, 9 de maig de 2013

Quatre Camins i la tortura


  L’artista NúriaGüell va denunciar en un dels seus projectes el cruel sistema de vigilància especial de les presons espanyoles (FIES), el qual segueix vigent, malgrat que va ser abolit l’any 2009 pel Tribunal Suprem. Imatge: Qué.es.


Després de sofrir una invasió mediàtica sense treva, amb les imatges de l’atemptat de Boston i la caça salvatge dels terroristes txetxens, els media ens bombardegen aquests dies amb el calvari de les tres dones de Cleveland, alliberades després d’haver estat retingudes durant deu anys a casa d’un captor que les va sotmetre a un grapat d’inimaginables humiliacions. Certament, es tracta d’un parell de successos horribles, que palesen la immensa crueltat de la qual són capaços alguns individus sense escrúpols però que també reflecteixen una certa morbositat, a través d’un sensacionalisme groller, que consumim de forma acrítica. A banda de l’habitual silenci interessat, que tapa gravíssimes tragèdies arreu del planeta, cal alertar que s’ha passat de puntetes sobre l’Informe del Consell d’Europa per a la Prevenció de la Tortura (CPT), el qual recull diverses pràctiques vexatòries que s’executen a les presons, comissaries i CIES de l’Estat espanyol. Aquesta denúncia, malgrat que poc divulgada, no és pas nova, atès que altres organitzacions d'àmbit nacional i internacional ja se n’havien fet ressò amb anterioritat. Val a dir que les mancances s’han agreujat arran de les tisorades, que han conduït a què, per exemple, en algunes presons es redueexin les racions de menjar dels reclusos i se’ls retiri el berenar. No es pot pas dir que la ciutadania romangui completament impassible davant de la vulneració dels drets humans però em sembla clar que resulta més còmode dipositar el mal ben lluny de casa, tal com va demostrar la Núria Güell en el seu projecte artístic. La distància té un trist efecte de consol i estalvia problemes a certs periodistes, tan contents d’haver-se conegut.

Així doncs, malgrat que tenim la xacra a la cantonada, pràcticament no se’n canta ni gall ni gallina. Els espectadors no podem visualtizar les bosses de plàstic, amb les quals es cobreix el rostre dels detinguts, durant els interrogatoris. La nostra policia no tortura ni assassina. Això és cosa d’Abu Ghraib i de racons de món com l’Egipte de Mubàrak. No ens permeten veure els bats de beisbol ni els pals, que reposen en alguna cantonada llòbrega de la comissaria. Es fa difícil saber que s’immobilitzen alguns reclusos amb manilles al llit, durant dies i dies. La descripció de la nostra brutalitat es faria insuportable. Les agressions sexuals, l'aïllament i la dispersió no existeixen. En cas que un detingut expliqui que l’han despullat, colpejat i vexat verbalment, tendim a desconfiar de la seva paraula. De seguida salta alguna ànima posseïda pel diable, disposada a titllar de radicals, aquelles persones que es preocupen per vetllar per la dignitat del sistema penitenciari. No em pot semblar una crítica més absurda, perquè es tracta, precisament, de garantir la rehabilitació dels presos –en cas que hagin comès algun delicte- i de preservar la confiança en l’Estat, les institucions i els professionals que hi treballen. Ara bé, si preferim els mètodes basats en la venjança i la repressió, llavors potser que caiguin totes les màscares i es defensin obertament les mesures de caràcter totalitari, en comptes de vestir de democràcia allò que constitueix un flagrant abús de poder, que només ajuda a perpetuar els cicles d’odi i de rancor.

Tal com informa el setmanari El Triangle, el passat 6 de maig es van jutjar 13 funcionaris de la presó de Quatre Camins, per un delicte de tortures a 17 interns que s’hi van amotinar, l’any 2004. El testimoni dels presumptes agredits posa els pèls de punta i les contradiccions amb la versió oficial, com és habitual, hi són ben presents. Mentre que uns defensen que el motí va ser causat per a prevenir una pallissa, els altres sostenen la teoria que pretenien evitar l’entrada de droga al centre. Els busts que llegeixen el teleprompter només n’han fet un tímid esment a les notícies. Una altra informació a bastament ignorada: les denúncies sorgides arran de la recent desfilada militar dels Mossos d’Esquadra al barri de Gràcia, on s’hi van patir abusos diversos, que amb prou feines han transcendit. En aquest cas, diria que Catalonia sí que és Spain. En l’informe europeu contra la tortura, es parla explícitament de l’amuntegament que es pateix a La Model. També s’hi recomana que la policia autonòmica vagi ben identificada i que es millorin les condicions de detenció administrativa dels immigrants irregulars. La resposta institucional, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat ha estat ben tèbia. Òbviament, les autoritats han eludit la necessitat que hi hagi una intervenció externa i independent. Estem massa ocupats donant voltes i més voltes a un procés de transició nacional que no avança ni amb rodes. I per dolents oficials, ja tenim Mourinho. ¿Fins quan serem capaços d’ignorar aquesta violència sagnant, hereva del franquisme i agreujada pel cop d’estat neoliberal?



divendres, 3 de maig de 2013

Crisi econòmica i salut mental (Costa Brava Televisió)


La precarietat laboral, l'atur, les retallades, els processos migratoris, la pèrdua de drets democràtics... Vivim una realitat que, uns anys enrere, hauria estat impensable. Com afecta aquesta situació la nostra salut mental? En vàrem parlar al programa Dona, a Costa Brava Televisió. Per donar-hi una ullada, cliqueu aquí.