Quatre Camins i la tortura

  L’artista NúriaGüell va denunciar en un dels seus projectes el cruel sistema de vigilància especial de les presons espanyoles (FIES), el qual segueix vigent, malgrat que va ser abolit l’any 2009 pel Tribunal Suprem. Imatge: Qué.es.

Després de sofrir una invasió mediàtica sense treva, amb les imatges de l’atemptat de Boston i la caça salvatge dels terroristes txetxens, els media ens bombardegen aquests dies amb el calvari de les tres dones de Cleveland, alliberades després d’haver estat retingudes durant deu anys a casa d’un captor que les va sotmetre a un grapat d’inimaginables humiliacions. Certament, es tracta d’un parell de successos horribles, que palesen la immensa crueltat de la qual són capaços alguns individus sense escrúpols però que també reflecteixen una certa morbositat, a través d’un sensacionalisme groller, que consumim de forma acrítica. A banda de l’habitual silenci interessat, que tapa gravíssimes tragèdies arreu del planeta, cal alertar que s’ha passat de puntetes sobre l’Informe del Consell d’Europa per a la Prevenció de la Tortura (CPT), el qual recull diverses pràctiques vexatòries que s’executen a les presons, comissaries i CIES de l’Estat espanyol. Aquesta denúncia, malgrat que poc divulgada, no és pas nova, atès que altres organitzacions d'àmbit nacional i internacional ja se n’havien fet ressò amb anterioritat. Val a dir que les mancances s’han agreujat arran de les tisorades, que han conduït a què, per exemple, en algunes presons es redueexin les racions de menjar dels reclusos i se’ls retiri el berenar. No es pot pas dir que la ciutadania romangui completament impassible davant de la vulneració dels drets humans però em sembla clar que resulta més còmode dipositar el mal ben lluny de casa, tal com va demostrar la Núria Güell en el seu projecte artístic. La distància té un trist efecte de consol i estalvia problemes a certs periodistes, tan contents d’haver-se conegut.

Així doncs, malgrat que tenim la xacra a la cantonada, pràcticament no se’n canta ni gall ni gallina. Els espectadors no podem visualtizar les bosses de plàstic, amb les quals es cobreix el rostre dels detinguts, durant els interrogatoris. La nostra policia no tortura ni assassina. Això és cosa d’Abu Ghraib i de racons de món com l’Egipte de Mubàrak. No ens permeten veure els bats de beisbol ni els pals, que reposen en alguna cantonada llòbrega de la comissaria. Es fa difícil saber que s’immobilitzen alguns reclusos amb manilles al llit, durant dies i dies. La descripció de la nostra brutalitat es faria insuportable. Les agressions sexuals, l'aïllament i la dispersió no existeixen. En cas que un detingut expliqui que l’han despullat, colpejat i vexat verbalment, tendim a desconfiar de la seva paraula. De seguida salta alguna ànima posseïda pel diable, disposada a titllar de radicals, aquelles persones que es preocupen per vetllar per la dignitat del sistema penitenciari. No em pot semblar una crítica més absurda, perquè es tracta, precisament, de garantir la rehabilitació dels presos –en cas que hagin comès algun delicte- i de preservar la confiança en l’Estat, les institucions i els professionals que hi treballen. Ara bé, si preferim els mètodes basats en la venjança i la repressió, llavors potser que caiguin totes les màscares i es defensin obertament les mesures de caràcter totalitari, en comptes de vestir de democràcia allò que constitueix un flagrant abús de poder, que només ajuda a perpetuar els cicles d’odi i de rancor.

Tal com informa el setmanari El Triangle, el passat 6 de maig es van jutjar 13 funcionaris de la presó de Quatre Camins, per un delicte de tortures a 17 interns que s’hi van amotinar, l’any 2004. El testimoni dels presumptes agredits posa els pèls de punta i les contradiccions amb la versió oficial, com és habitual, hi són ben presents. Mentre que uns defensen que el motí va ser causat per a prevenir una pallissa, els altres sostenen la teoria que pretenien evitar l’entrada de droga al centre. Els busts que llegeixen el teleprompter només n’han fet un tímid esment a les notícies. Una altra informació a bastament ignorada: les denúncies sorgides arran de la recent desfilada militar dels Mossos d’Esquadra al barri de Gràcia, on s’hi van patir abusos diversos, que amb prou feines han transcendit. En aquest cas, diria que Catalonia sí que és Spain. En l’informe europeu contra la tortura, es parla explícitament de l’amuntegament que es pateix a La Model. També s’hi recomana que la policia autonòmica vagi ben identificada i que es millorin les condicions de detenció administrativa dels immigrants irregulars. La resposta institucional, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat ha estat ben tèbia. Òbviament, les autoritats han eludit la necessitat que hi hagi una intervenció externa i independent. Estem massa ocupats donant voltes i més voltes a un procés de transició nacional que no avança ni amb rodes. I per dolents oficials, ja tenim Mourinho. ¿Fins quan serem capaços d’ignorar aquesta violència sagnant, hereva del franquisme i agreujada pel cop d’estat neoliberal?