dissabte, 12 de gener de 2013

L'ambigüitat periodística i el "cas Pallerols"



En absència de Duran i Lleida, la portaveu d’UDC, Marta Llorens, va torejar la premsa amb gran desimboltura. És prou transparent, el paper dels mitjans, a l’hora d’informar sobre els casos de corrupció? Foto:EFE.


En aquest blog, he criticat en diverses ocasions l’actitud arrogant de Josep Antoni Duran i Lleida, el qual ha esdevingut el centre de totes les mirades. En comptes de romandre a primera línia, el líder d’Unió va tocar el dos  cap a Xile, per donar-hi una conferència sobre l'humanisme cristià. Evidentment, és lamentable que lo pelat no hagi sortit des del minut u a oferir explicacions sobre la corrupció que l’esquitxa directament però trobo igualment increïble que un militant del PP –Enric Millo, per ser més precisos- demani la seva dimissió, si tenim en compte que la direcció del seu partit va indultar diversos membres d'Unió, implicats en el cas Treball. Així, doncs ¿quin paper hi juguen, exactament, els acòlits de Mariano Rajoy? ¿Condemnen la malversació de fons públics o bé l’encobreixen? Quant a la resolució judicial, malgrat que no sóc cap experta en dret, no em puc estar d’expressar la meva absoluta perplexitat. ¿Com és possible que en retornar una ínfima part dels diners evaporats, els imputats es deslliurin del judici? En qualitat de simple ciutadana, tot i que la sentència s’enquadri en l’estricta legalitat, em sorgeixen  més interrogants: ¿és aquesta una forma subtil d’estovar ses senyories perquè els corruptes no hagin de respondre pels seus actes? ¿som tots iguals davant la llei, com proclama aquell caçador d’elefants, a qui la Constitució eximeix de tot pecat?

Val a dir que l’ambigüitat no és patrimoni exclusiu dels polítics ni tampoc dels jutges. Bona part de la premsa, que s’havia instal·lat en el silenci còmplice, respecte les fosques martingales d'Unió Democràtica, focalitza avui les culpes en la figura del totpoderós Duran. Em fa la impressió que, tal i com succeí en el mal anomenat cas Millet, apedregar mediàticament un sol individu, per més barbaritats que carregui sobre les seves espatlles, resulta una estratègia ideal,  que permet descarregar de responsabilitats l’entorn dels delinqüents de coll blanc.  I l’entorn inclou, naturalment, els periodistes afins a les diferents formacions  polítiques. Potser ja és hora que també es parli clar i català sobre aquest assumpte. Si comparem el seguiment que ha tingut el cas Pallerols al Diari de Girona, El País, La Vanguardia o TV-3, per exemple, hi trobarem diferències substancials. Mentre que uns l’enfoquen amb tot luxe de detalls i esperit crític, els altres hi passen pràcticament de puntetes. Convindria, doncs, formular una altra pregunta: ¿tenen un preu els professionals de la informació? Tal i com recull el catedràtic de psicologia social, Luis Fernández Ríos (1999), s’han fet estudis en els quals els mateixos periodistes reconeixen obertament les xacres del col·lectiu. Malgrat que el professor esmenta una investigació dels anys noranta, penso que els resultats obtinguts no han perdut la vigència -ben al contrari- la qual cosa demostra que la  lamentable situació no ha evolucionat massa, en els darrers temps (pàg. 99):

“En un interesante trabajo titulado La élite de los periodistas, llevado a cabo por Diezhandino, Bezunartea y Coca (1994) sobre los propios profesionales de la información, se ponen de manifiesto unas conclusiones muy sugerentes. La investigación se llevó a cabo a través de cuestionarios y entrevistas concretas con profesionales que se hallan actualmente trabajando en los medios de comunicación de masas. De todo el trabajo a nosotros nos resulta relevante poner de manifiesto que los periodistas, que consideran que tienen un papel  bastante importante en la sociedad actual, piensan de su propia profesión que:

a.)   Tienen una función, en primer lugar, de actuar como intermediarios imparciales de los acontecimientos públicos y, después, vigilar y controlar los distintos poderes públicos.
b.)   Tienen un prestigio social, no tanto por la información que facilitan a los ciudadanos, sino por la opinión que llevan a cabo acerca de las noticias.
c.)   Su independencia está, en muy buena parte, limitada por los poderes económicos.
d.)  Y, por último, el 91’7% de los periodistas investigados creen que en España hay profesionales de los medios de información que cobran dinero de empresas, instituciones u organizaciones por difundir informaciones favorables”

Crida especialment l’atenció que més d’un 90% de professionals de la comunicació admeti que alguns companys reben diners, a canvi de fomentar un determinat corrent informatiu. ¿Fins a quin punt se’ls pot considerar corresponsables del manteniment de la corrupció? ¿No caldria posar fil a l'agulla per a millorar la transparència? Si tornem al prohom del Palau de la Música, ens adonarem que avui pràcticament  no se’n canta ni gall ni gallina,  malgrat que sigui un lladre confés i campi al seu aire pel carrer. Amb tants folis per estudiar, potser la broma també s’allargarà uns quinze anys, com a mínim. Em temo que, quan arribi la sentència definitiva, tots plegats ja viurem a sota un pont. Se’ns menjaran les xinxes i llegirem al diari com Leo Messi s’emporta l’enèsima Pilota d’Or. I els que ara s’atipen en restaurants de cinc forquilles, potser es passejaran tranquil·lament pels jutjats, a passar l’estona. Si fa no fa, tot com com sempre. Només que la majoria de ciutadans estarem més escurats, angoixats i desesperats,  de tant com se’ns pixen a sobre i diuen que plou.


Referència

Fernández Ríos, L. (1999). La psicología de la corrupción y los corruptos. Granada: Grupo Editorial Universitario.