divendres, 25 de gener de 2013

El poble no se'n va



El president argentí, Carlos Menem, acompanyat d'un parell de Rolling Stones. Era l'època del genocidi social del seu país, que recorda el drama que vivim actualment a l'estat espanyol. La història recent de la pàtria de Gardel és un mirall en el qual podem veure'ns reflectits. Imatge del documental Memoria del saqueo (2004).
             

 Llegeixo amb indignació que el caçador d’elefants aplaudeix novament les retallades del Govern de Mariano Rajoy; va expressar la seva honda satisfacción amb les estisores assassines, als mitjans de comunicació. Campechano com ell sol, no sap contenir-se i sempre ha de ficar cullerada en assumptes que no són de la seva competència. Podria aplicar-se la medicina que va recomanar a Hugo Chávez,  en aquella ocasió històrica, en la qual l’abundant planter d’aduladors va aprofitar per afalagar-lo sense descans, com si es tractés d’un demòcrata exemplar; el mateix cavaller agosarat que va salvar-nos de les pistoles del 23-F. Quan no rellisca literalment i s’estampa contra el terra, patina verbalment. Ara mateix, no sabria decidir quina de les dues escenes resulta més decadent. Sort n’hi ha que, més enllà de les fronteres de la pell de brau, veuen clarament quin és el vertader perfil del personatge i no es conformen amb protestar a través de quatre paròdies teatrals. Aquest simulacre de subversió tan sols serveix per a passar l’estona, en la mesura que genera una falsa atmosfera de llibertat. A la meva manera de veure, es tracta de la mena de sàtira que permet perpetuar la injustícia. Que em perdonin els fans de les imitacions però cada dia estic més convençuda que constitueixen una peça més del pervers engranatge monàrquic. Ni més ni menys.

Massatgistes a banda, si ho analitzem fredament, tampoc no és cap sorpresa que el caçador d’elefants estigui d’acord amb les cruels i absurdes mesures d’austeritat. En altres ocasions, aquest amant de les armes s’ha posat igualment de la banda dels traïdors. És allà on sa reial naturalesa deu trobar-s’hi més còmoda. Pensem en Carlos Menem i el genocidi social argentí, per exemple, que va succeir quan se suposava que la barbàrie de la dictadura havia finalitzat. Corrien els anys noranta i  les diferents forces que ocupaven el poder van optar per abandonar miserablement el poble, per acollir amb els braços oberts les polítiques inhumanes del FMI, que cap ciutadà no havia votat a les urnes.  El resultat d'aquest matrimoni és ben conegut per a tothom: estafes bancàries, cues interminables d’aturats, infants desnodrits, protestes continuades, privatitzacions indiscriminades, brutalitat policial, frivolitat mediàtica, deute desbocat, tràfic d’armes, màfies criminals i un llarg etcètera de calamitats. En resum, per tal que una minoria s’enriquís de forma descomunal van haver d’emergir milions de pobres. Aquella era la recepta que els havien venut als argentins per a sortir de la crisi. Segur que la cançoneta us resulta familiar. En aquell context, tant sa graciosa majestat com l’executiu de José María Aznar es mostraven pletòrics amb la figura de Carlos Menem, el qual feia temps que s’havia retallat les llargues patilles, que li donaven aquell aire singular, de lluitador de classe obrera.

Tota la tropa va participar en la desvergonyida rapinya de Repsol YPF. Una vegada més, mentre uns quants espavilats s’omplien les butxaques a mans plenens, s’obria camí una realitat paral·lela i devastadora, a la fèrtil pàtria de Carlos Gardel. Una realitat impensable i amarga, a la qual ningú gosava mirar a la cara. Naturalment, contemplar un nadó cadavèric, a punt de morir, no és una imatge gaire agradable. És millor fotografiar-se al costat del glamur dels Stones. Després vindria Fernando de la Rúa, un altre mentider compulsiu, que també fa pensar en les fal·làcies dels nostres pretesos governants i els tebis membres de l'oposició. Penso que no podem oblidar-nos de la història argentina, perquè avui ens emmirallem, més que mai, en aquell poble. Convé recuperar documentals com el premiat Memoria del saqueo (2004), del cineasta Pino Solanas, que us recomano vivament. La pel·lícula comença i finalitza amb una escena del desembre del 2001, amb els crits dels indignats als carrers de Buenos Aires. En aquell moment, dirien adéu a la criminal rapacitat neoliberal, després d’una interminable lluita, que deixaria incomptables morts. Se sentien els seus clams: el pueblo no se va, el pueblo no se va, el pueblo no se va… A casa nostra, tampoc no es rendeixen els metges de l’Hospital de Sant Pau, ni aquells que conformen l’esperançadora marea blanca madrilenya. No s’esgoten els mestres que protesten contra els ajustos draconians ni tampoc els periodistes de debò, aquells que se senten vertaderament compromesos amb el nostre drama quotidià i no cobren de cap think tank neocon. A veure si el caçador i els seus nombrosos còmplices se’n van cap a Botswana i ens deixa en pau d’una vegada, perquè nosaltres no pensem claudicar. No, el poble no se’n va. I té corda per estona.