diumenge, 28 d’octubre de 2012

Dones (massa?) optimistes davant del càncer


Els mitjans acostumen a mostrar una actitud optimista, en dones que han afrontat el càncer de mama. Malgrat el seu admirable testimoni, la relació entre la psicologia positiva i una evolució favorable de la malaltia no està científicament demostrada. Imatge extreta de gossipfashionweek.com.

El passat 19 d'octubre es va celebrar el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, motiu pel qual es van realitzar els habituals actes de solidaritat amb les dones que pateixen aquesta cruel malaltia. Quant als mitjans de comunicació, val a dir que no es tracta d'un tema que  abordin exclusivament en dates assenyalades sinó que s'acostuma a tocar prou sovint, sobretot a través d'entrevistes a persones que han passat pel mal tràngol i han decidit oferir lliurement la seva experiència als espectadors.  Convé assenyalar que no és habitual que hi apareguin persones que expressin obertament la desesperació o la manca de recursos -interiors i de l'entorn- que poden haver sofert a l'hora de tirar endavant amb la seva vida, en unes circumstàncies tan adverses ¿Fins a quin punt afavoreix psicològicament les afectades, l'esmentat enfocament positiu?

En una de les emissions del programa Millennium -un altre espai de reflexió, retirat de la graella televisiva-, els experts que convidava Ramon Colom van dedicar la conversa a debatre sobre el càncer. Recordo especialment la intervenció de la periodista Milagros Pérez Oliva, que ha estat afectada per la malaltia. La Milagros va explicar que s'havia sentit molt vulnerable, davant del mirall i va advertir dels punts foscos de l'allau de positivisme, atès que havia conegut persones en grups d'autoajuda que s'havien vist aclaparades pel conjunt de mostres de força i resiliència que havien expressat els companys de teràpia. Havien tingut la impressió que l'angoixa i el terror que experimentaven no eren saludables o legítims, per la qual cosa s'havien abstingut d'intervenir. S'avergonyien de la seva suposada debilitat. La col·laboradora del diari El País també va recordar l'entrevista que va fer al fill de Susan Sontag, David Rieff, a propòsit del llibre En un mar de mort (La Magrana, 2008),  en el qual hi narra la terrible pèrdua de la seva mare. La brillant escriptora nord-americana va negar en tot moment que s'havia de morir i va impedir,  sense pretendre-ho, que David iniciés el seu procés dol.

Al marge d'aquests valuosos testimonis, val la pena assenyalar que la recerca científica no ha aportat cap evidència concloent sobre els suposats efectes beneficiosos de les emocions positives sobre l'evolució de la patologia. En un article recentment publicat a la revista Papeles del Psicólogo, el professor de la Universitat d'Oviedo, Marino Pérez-Álvarez, fa una crítica lúcida i rigorosa de l'auge imparable de la psicologia positiva (PsP) i els perills que aquesta comporta. Al mateix temps, hi exposa de forma contundent la manca de resultats que avalin la seva pretesa relació amb l'oncologia (pàgs. 189-190):

"Así, los estudios no muestran que el espíritu de lucha tenga valor como factor de pronóstico del cáncer y mucho menos como factor causal. Sin menoscabo de que el espíritu de lucha puede ser una actitud muy acorde y útil para muchas personas, su recomendación como supuesto hallazgo científico a aplicar en la práctica puede llegar a ser en realidad una tiranía. [...] 
Así, aunque los estudios muestran que el pesimismo predice la salud tan bien como el optimismo, solamente se exhibe el optimismo (Coyne, Tennen y Ranchor, 2010). Aunque el tamaño del efecto medio entre optimismo y salud fue de 0,14 y entre pesimismo y salud fue 0,18, el titular y el énfasis del artículo es optimismo y salud física (Rasmussen, Scheier y Greenhouse, 2009). La noción que ser optimista mejora la salud es ya un mantra en la promoción de la investigación sobre las intervenciones de la PsP y en el marketing de la PsP como empresa comercial (Coyne et al, 2010). 
Como concluyen Coyne y colegas; si la PsP continúa apelando a la evidencia científica, ya es hora de reconocer:
a) la carencia de evidencia que conecta estados psicológicos positivos con la biología del cáncer, 
b) la evidencia existente de que las intervenciones psicológicas no prolongan la sobreviencia y
c) que los vínculos causales entre parámetros de la función inmunitaria estudiados en relación con estados e intervenciones psicológicas positivas siguen sin estar establecidos (Coyne et al, 2010)."

Us convido a llegir sencer l'article del doctor Pérez-Álvarez, per a comprendre amb més profunditat l'abast d'aquesta màgia simpàtica i l'ocultació dels problemes socials que implica el boom pseudocientífic que l'acompanya, el qual es troba indefectiblement lligat a la cultura del consumisme i l'alienació. Mentrestant, podem sentir-nos ben tranquil·les d'experimentar tota mena d'emocions desagradables perquè, a banda de ser perfectament normals, ens converteixen en persones  humanes. 



dimarts, 23 d’octubre de 2012

María Belón i el temps del somni

L’experiència de María Belón i la seva família va inspirar la famosa pel·lícula d’Antonio Bayona, Lo imposible. Aquesta coratjosa mare assegura que va preveure en somnis l’arribada de l’onada a les seves vides. Foto: José Luis Roca.


 Confessaré d’entrada que no tinc cap intenció de veure la pel·lícula Lo imposible perquè el tsunami neoliberal i la devastació social que se’n deriva ja representen una catàstrofe prou terrorífica, com per haver-hi d’afegir el dramatisme de la gran pantalla. Això per no esmentar massacres horribles, com la que sofreixen els sirians, les quals fan perdre qualsevol rastre d’esperança en el futur de la humanitat. M’estimo més prescindir de les dosis extres de tragèdia col·lectiva per les quals, al damunt, s’hagi de pagar una entrada. En aquests moments, no tinc la butxaca ni el cervell preparats per segons quines aventures, fetes de mocs, llàgrimes i mocadors de paper.

Amb tot, penso que el testimoni de María Belón –Naomi Watts, en la ficció-,  és respectabilíssim, alhora que ofereix una corprenedora lliçó d’humanitat,  a l’hora d’afrontar l’adversitat, la qual és extrapolable a qualsevol esdeveniment traumàtic que no tingui cap vinculació amb els desastres naturals. En una magnífica entrevista al Periódico de Catalunya, entre altres vivències, Belón explica un somni de tipus profètic, vinculat al profund impacte emocional que patiria més endavant:

“Havia somiat abans amb tsunamis. Molts cops. En els meus somnis l’onada s’empassava els meus fills. Recordo que l’última cosa que vaig fer al Japó, on residíem, va ser ensenyar-li el gravat de l’onada de Hokusai a una amiga finlandesa. “És el meu pitjor malson”, li vaig dir. I l’onada es va empassar els meus fills… Cregui’m, el temps no és lineal, per molt que s’esforcin a dir el contrari”

Aquesta xocant coincidència onírica no és pas única perquè la literatura sobre el tema ens proveeix una quantitat inacabable d’exemples similars, narrats en boca de personatges il·lustres, gens sospitosos de deixar-se temptar per discursos sectaris. En l’exercici de la meva professió, m’he trobat amb persones que m’han explicat vivències psi, les quals han modificat la manera que tinc d’entendre el món, tant o més que qualsevol llibre que hagi pogut llegir.  Això no obstant, tampoc és sobrer subratllar que també pul·lulen farsants de tota índole, que es dediquen a explotar econòmicament el dolor dels altres, tot aprofitant-se de llurs moments de debilitat. Aquests voltors carronyaires no resten ni un gram de credibilitat als esdeveniments precognitius, que es repeteixen d’una manera tan persistent en el decurs de la Història que no és possible explicar-los com un producte de l’atzar o la mera casualitat.

Podríem citar un grapat de noms però, per la semblança dels fets, recordo els dibuixos del pintor i escultor argentí Benjamín Solari, també conegut com a Nostradamus d’Amèrica. En el marc del triple drama de Fukushima –terratrèmol, tsunami i accident nuclear-, la premsa va recordar una de les seves famoses representacions gràfiques, en la qual s’hi intueix l’anticipació de la tragèdia nipona. Al llarg de la seva vida, aquest singular artista va preveure altres desgràcies amb una extraordinària precisió. Potser el pronòstic més clar sigui el suïcidi d’Alfonsina Storni. Expliquen que Solari va desvetllar-se d’un somni: sentia una intensa olor de mar i escoltava la veu d’una dona, que li deia que s’allunyava de la vida i es trobava embolcallada per algues, com si es tractés de joies mortes. Fins i tot va anotar la fatídica data d’octubre de 1938 i el lloc, Mar de Plata, en el qual la poetessa decidiria posar punt i final a la seva existència.

Però tornem a les paraules de María Belón. El temps no és lineal, per molt que s’esforcin a dir el contrari. ¿Què canvia, mentre dormim? ¿Potser els somnis tenen la facultat de transportar-nos cap al futur? ¿Està tot escrit en una mena de llibre universal, del qual alguns privilegiats poden llegir-ne les pàgines que vindran? La relació entre el temps, els somnis i l’inconscient està glossada de forma rigorosa i didàctica en un capítol del fascinant assaig de Jacobo Siruela, El mundo bajo los párpados (Atalanta, 2010). L’autor fa un recorregut per les privilegiades ments que han bastit teòricament els esmentats fenòmens. Repassa les inspirades teories de grans pensadors que ens mostren valuoses pistes per a comprendre’ls amb més profunditat, des d’un punt de vista multidisciplinari. Siruela recorda el filòsof Arthur Schopenhauer, el psiquiatre Carl Gustav Jung, el físic Wolfgang Pauli, l’historiador cultural Hans Peter Duerr o l’enginyer aeronàutic John William Dunne, les explicacions del qual es troben en consonància amb les reflexions del gran Sant Agustí. Personalment, em van il·luminar d’una forma especial (pàg. 253):

“Pero aquello que se vive primero en sueños ¿es realmente algo futuro o algo que se hace incomprensiblemente presente? Quizá nada ni nadie, realmente, viajen al futuro, y lo que sucede es que se conecta con otra dimensión del tiempo en la que todo se halla presente. Así lo entendió San Agustín en el libro XI de sus Confesiones: no se ven las cosas futuras, dijo, “a lo más sus causas o signos, que existen ya” pues esas prefiguraciones oníricas no vienen del futuro, son cosas presentes que sólo existen en el alma de quien predice lo futuro. Mediante la memoria y la precognición, la psique es el único punto en donde el pasado y el futuro confluyen y se hacen presentes.”



dissabte, 13 d’octubre de 2012

S.O.S, criatures al museu!



 Un grup de nens i nenes contempla un quadre de l'àrea de paisatge naturalista, de l'exposició inaugural de l'Espai Carmen Thyssen, a Sant Feliu de Guíxols. La majoria de museus, actualment, ofereixen activitats adreçades a la mainada. Foto: PC.


Vaig aprofitar el Día de la Hispanidad per visitar l'exposició inaugural de l'Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols: Paisatges de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux. Vaig animar-m'hi després de llegir que havia estat un èxit d'assistència i havien decidit prorrogar-la. Ja temia que no hi seria a temps -com m'ha passat amb altres exposicions-, però, afortunadament, aquesta vegada no vaig fer salat. Val a dir que la bona premsa fa justícia a la deliciosa mostra de pintures. Les elevades expectatives, doncs, van quedar plenament satisfetes. Recomano la visita com una oportunitat per a gaudir de l'art amb tranquil·litat, en un entorn captivador. Aquest singular museu està ubicat al Palau de l'Abat, el qual comunica amb el bell monestir benedictí, fundat durant la primera meitat del segle X. O sigui, que es pot aprofitar l'avinentesa per completar la visita amb una mica de turisme històric. Que no sigui dit que, a la Costa Brava, vivim només del sol i la cervesa. A la sortida, en admirar el cel ennuvolat, el verd dels arbres i el mar Mediterrani, a la platja guixolenca, em va fer ben bé la impressió que encara em trobava submergida en algun d'aquells meravellosos paisatges que acabava de contemplar.

Conservo un bon record dels grans museus que he visitat, a diferents ciutats europees. Hi tornaria demà mateix, sobretot per descobrir obres que em van passar completament desapercebudes o, senzillament, no vaig tenir prou temps d'apreciar. En les petites galeries,  el visitant hi troba les condicions per a gaudir els quadres intensament. Tal vegada sigui una mania meva però crec que és possible paladejar-los amb major delectació, si se'm permet la comparació culinària. Per contra, quan t'embriagues d'obres i més obres, en un interminable recorregut de sales, pots sentir-te tan estabornida que ja no sàpigues si estàs davant d'un quadre del Bosco o bé pateixes una mena de deliri, fruit de la saturació visual. Crec que ja ho havia comentat amb anterioritat, en aquest blog. També hi ha un altre aspecte que val la pena valorar, perquè pot fastiguejar-te notablement l'experiència i és el tipus de persones que et trobis. Aquest divendres, vaig ensopegar amb una colla de famílies cridaneres, que tenien una peculiar manera d'alliçonar la descendència: "Veus?, aquest és un quadre de Sorolla. És un pintor important, eh?. So-ro-lla... " Quan vaig arribar a l'àrea de visions del món modern, vaig desistir d'entretenir-me amb un Tàpies i un Perejaume, aclaparada com em sentia, entre tantes corredisses, crits i comentaries en veu alta. Actualment, la majoria de museus inclouen activitats adreçades a la mainada, la qual cosa celebro, com una magnífica iniciativa per acostar la cultura als més menuts. De tota manera, considero que quan els pares i mares s'emporten els infants a una exposició, haurien de transmetre'ls un cert respecte per l'espai on es troben. Sincerament, lamento que alguna gent ho confongui amb el mercat de Calaf. Després diuen que hi ha crisi d'autoritat. Jo no n'estic pas exclosa, mai gosaria posar-me com a exemple de virtut. No obstant això, reivindico una mica de silenci. Encara que sigui pont i es faci una escapada a la segona residència. Només cal fixar-se una mica en l'entorn, per adonar-se que no es tracta de cap parc temàtic...




diumenge, 7 d’octubre de 2012

Contra l'Espanya dels dinosaures





Una coneguda teoria sosté que els dinosaures van extingir-se durant la Transició però l’actualitat demostra que encara sobreviuen agressius exemplars, plàcidament instal·lats en l’hàbitat del poder. Paral·lelament, proliferen les espècies intel·ligents i evolucionades, que pugnen per eradicar-los definitivament dels àmbits d’influència


Existeix una Espanya inculta, casposa, anacrònica, essencialista, colpista, corrupta i masclista de la qual bona part de ciutadans –catalans i espanyols- ens voldríem emancipar. Una Espanya amb la qual la Catalunya de la puta i la Ramoneta ha fet tractes prou rentables, des d’un punt de vista estrictament interessat i electoralista. Si fem cas a la Història oficial, hauria de resultar senzill foragitar els elements reaccionaris de les altes esferes, perquè la pell de brau va transitar per una modèlica Transició. La crua realitat, però, demostra que no és gens fàcil cercar el camí de la llibertat perquè les grotesques bèsties del passat encara romanen ben acomodades a la poltrona i tenen plena capacitat per reprimir brutalment les ànsies progressistes de la població. El seu rugit és com un rum-rum permanent de fons, amb el qual ens hem resignat a conviure. La millor manera de tirar endavant amb un xic de serenitat és ignorar els comentaris ofensius perquè, d’altra manera, viuríem permanentment crispats. Discutir-hi és com admetre que el seu discurs té legitimitat democràtica.

Quan ens endinsem en el perillós terreny del totalitarisme és convenient passar directament a l’acció. No paga la pena entretenir-se ni un minut en provar de fer reflexionar els dinosaures perquè la seva impermeabilitat al diàleg ha quedat perfectament palesa en el decurs dels anys. Darrerament, han sorgit impulsos ferotges, de les tenebres de l’inconscient col·lectiu, als quals és del tot necessari donar una resposta immediata. Podríem recitar una llarga llista de noms, que ens han posat els pèls de punta però ens deturarem en tres fenòmens del castís feixisme hispànic: Aleix Vidal-Quadras, Guillermo Fernández-Vara i José Manuel Castelao. Amb aquesta fauna ibèrica, no és d’estranyar que arreu del món ens posin com a paradigma de la catàtrofe. Va succeir durant les eleccions franceses i ara es repeteix la jugada en les nord-americanes. Els candidats amenacen els ciutadans amb acabar com Espanya, si s’opta per l’adversari polític a les urnes. Ningú no desitja el destí d’aquesta pàtria arnada, inigualable model de fracàs.

AleixVidal-Quadras ens ha inundat amb la seva bromera rància durant molts anys. Ell deu pensar que ens delecta amb observacions d’un refinat nivell intel·lectual. Recordo especialment unes declaracions sobre la millor manera de solventar la crisi de l’Alakrana. En un programa ultraconservador, Don Alejo sentenciava: “Hay que  dejar Somalia lisa como una tabla, ¡verás que tranquilitos se quedan!”. Tota una exhibició d’alta diplomàcia, que deu haver heretat dels avantpassats esclavistes. En la mateixa línia conciliadora, recentment, el popular ha proposat que la Guàrdia Civil contribueixi a intervenir les institucions catalanes, amb la finalitat de frenar l’onada independentista. Tant de temps remenant la cua per Europa i encara no s’ha assabentat que el dret d’autodeterminació dels pobles està protegit per la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU. La febre colpista està completament fora de lloc però Vidal-Quadras encara té prou nervi per defensar-se dels radicals. Afortunadament, amb la intenció de sufocar-li els deliris militars, ja s’han reunit milers de signatures, en un document on es sol·licita que sigui cessat de les seves funcions al Parlament europeu.

Val a dir que Guillermo Fernández-Vara ha escollit igualment la via de les amenaces. Esfereït per les pulsions separatistes perifèriques, el líder socialista ha suggerit que si Catalunya s’independitzés, els milers d’extremenys que van ser sostrets de la seva terra natal haurien de retornar al lloc d’origen. O sigui, que no es tracta d’éssers humans que poden escollir lliurement on desitgen viure sinó que s’hi refereix com una mena de mercaderia, que pot ser transportada d’aquí cap allà, al marge de sentiments, voluntats i experiències. Les persones que s’han sentit al·ludides per les dures paraules, han expressat una contundent repulsa i han defensat la seva dignitat, així com la de les terres catalana i extremenya. Imagino que Fernández-Vara és incapaç d’entendre conceptes com pluralitat o doble nacionalitat. Com s’ha vist, té una plasticitat cerebral amb uns límits bastant definits.

Finalment, la joia de la corona: l’inefable José Manuel Castelao (PP). Ni en un manual d’adoctrinament de la dona perfecta del franqusime, hi trobaríem frases d’una grolleria similiar a la que ha  escopit el president del Consell General de la Ciutadania Espanyola a l’Exterior: “Las leyes son como las mujeres, están para violarlas”. ¿Quin pervers recorregut mental segueix un individu capaç de fer afirmacions com aquesta? ¿Per quin motiu el nostre sistema l’acull i el propulsa cap a càrrecs de tanta responsabiltat? Castelao ha abandonat la cadira però no ha admès les conseqüències del seu error sinó que ha argumentat als mitjans que la renúncia respon únicament a motius personals. Suposo que no creu que ens empassem les seves mentides decrèpites. Comptat i debatut, tampoc cal que s’hi esforci massa. Determinats dinosaures, promotors orgullosos de la violència de gènere, els volem fora del poder per sempre. Sobren més paraules.



dilluns, 1 d’octubre de 2012

Les incoherències de la "sincronitzada"


Gemma Mengual i Paola Tirados, en un exercici de duo. Imatge: Associated Press.


Imagineu que esteu llegint el diari en una biblioteca. A l'home que seu al vostre costat li sona el mòbil però no opta per apagar-lo sinó que es posa a parlar en veu alta, sense mostrar cap respecte pels altres usuaris,  concentrats en la lectura. Passada una estona, el bibliotecari s’hi acosta amb posat dictatorial. Davant la sorpresa de tothom, comença a escridassar-lo a ple pulmó, tot retraient-li el pèssim comportament. L’usuari xerraire, completament humiliat, decideix tocar el dos i no torna mai més. Malgrat que era necessària alguna intervenció, encaminada a restituir el silenci, el mètode emprat resulta incoherent amb la conducta que es volia eradicar. Per altra banda, no es pot pas dir que la desproporcionada reacció del bibliotecari tingui caràcter preventiu, perquè qualsevol dia es pot reproduir una situació similar. És recomanable repetir la mateixa jugada fins a l’infinit?

Salvant totes les distàncies, considero que ha passat quelcom semblant amb la destitució d’Anna Tarrés, després que aquesta hagi enlairat al podi olímpic un esport pràcticament desconegut a casa nostra. Suposadament, la Federación Española de Natación pretenia acabar amb les pràctiques vexatòries de Tarrés cap a les competidores però la metodologia emprada per aconseguir aquest objectiu és, com a mínim, discutible. D’un dia per l’altre, s’ha destapat la caixa dels trons i aquella a qui havien considerat una brillant entrenadora ha esdevingut una diablessa sense escrúpols. Fernando Carpena ha acomiadat la hipotètica maltractadora per telèfon, en una conversa de pocs minuts, sense oferir-li la possibilitat de comunicar personalment la nova situació a les nedadores. Per acabar-ho d’arrodonir, s’ha organitzat un deplorable judici mediàtic, en el qual no ha quedat gens clar si Tarrés és una persona exigent i severa o bé practica el mobbing més salvatge. Fins i tot en el supòsit que les gravíssimes acusacions de les expupil·les fossin certes, caldria qüestionar-se si és coherent pagar amb la mateixa moneda al botxí, amb la finalitat de protegir la integritat moral de les víctimes. Es pot caminar cap a un horitzó més amable, a través d’estratègies tan barroeres?

Quan és hora de prevenir la violència perversa en una organització, és aconsellable seguir un procediment rigorós, que n’examini les causes i valori múltiples factors, tan intrapersonals com interpersonals. Així doncs, a banda de donar una puntada de peu a la dolenta de la pel·lícula també caldria esbrinar si es prendrà alguna mesura addicional, per tal d’evitar els abusos en el futur. Finalment, és necessari recordar que l’assetjament psicològic pot tenir conseqüències devastadores sobre la salut. Al meu entendre, no es tracta d’un afer que es pugui bandejar alegrement a través d’una carta, un missatge al blog o quatre declaracions a la ràdio. Per tal d’avaluar-lo correctament es requereix un procediment complex, el qual inclou entrevistes en profunditat, històries de vida i/o qüestionaris (Fernández-Ríos, 2006).  Ignoro si les damnificades han seguit aquest procés. En qualsevol cas, no penso que la nova etapa de la sincronitzada comenci amb massa bon peu. Desitjo  sincerament que la incoherència no es traslladi a la piscina. Tant de bo que l’equip ens segueixi enlluernant com fins ara i s’aclareixi l’enorme embolic. En aquest país, devastat pels miserables, prou que ho necessitem.


Referència

Fernández-Ríos, L. (2006). Aspectos psicológicos del acoso moral (pp. 450-475).En J. C. Sierra, E. M. Jiménez  y G. Buela-Casal (Coords.). Psicología forense: manual de técnicas y aplicaciones.  Madrid: Editorial Biblioteca Nueva.