Vides estroncades
Imatge extreta de Pixers
A les xarxes socials, cada cop més sovint s'hi pengen missatges que fan referència a la precarietat que de mica en mica s'apodera de nosaltres i ens deixa menys marge de maniobra, a l'hora de construir alguna cosa que s'assembli mínimament a un projecte de vida. Aquesta manca de control és a l'arrel de nombrosos problemes psicològics, tal com hem apuntat en altres ocasions. Joves que desitjarien formar una família però ni s'ho plantegen perquè no aconsegueixen volar del niu. Homes i dones madurs que tornen a casa dels pares, amb un munt de deutes a sota del braç. Persones grans, en l'edat del repòs, malvivint permanentment estressades a causa de les nombroses càrregues que encara han d'assumir. Criatures amb la infància robada, vingudes de qui sap on. Tota la psicologia evolutiva ha estat posada de cap per avall. No sabem quin mar naveguem.
Precarietat com a eufemisme de pobresa i esclavitud contemporànies. Dues paraules estranyes en el vocabulari emblanquidor dels mitjans però que il·lustren fidelment una quotidianitat estesa, feta de fred, ràbia i amargor. Una quotidianitat de postguerra. Pel carrer també en sentim d'aquestes històries terribles. Fa uns dies, vaig escoltar accidentalment la conversa angoixada entre dues dones. Havien treballat plegades en la mateixa empresa: es trobaven per casualitat i ho aprofitaven per desfogar-se. Una d'elles estava a l'atur i l'altra de baixa. La primera assegurava ben convençuda que els llibres d'autoajuda li havien servit per a tirar endavant, mentre que la segona lluitava entre la por experimentada quan pensava en reincorporar-se a la feina -semblava que l'havien assetjada psicològicament- i la gana que passaria si hi renunciava. Em va semblar un diàleg devastador i tanmateix per emmarcar: impotència i estratègies individualitzades per afrontar la misèria laboral.
El mateix sentiment d'injustícia i de derrota col·lectiva el percebo en molts dels missatges que llegeixo a la xarxa. Persones colpejades i abandonades, que no tenen cap altre recurs que buidar el seu dolor a Facebook o a Twitter, grans plataformes que, de passada, es lucren amb la venda de les seves dades. Ens ha estat negat un passat històric, ple de referents als quals aferrar-nos i quan mirem cap endavant res no sembla que tingui sentit més enllà de sobreviure fins a final de mes. Som en un tros de pont, abandonat enmig de l'oceà. En aquestes penoses circumstàncies, no sé com el podrem reconstruir si no unim amb determinació les nostres forces, veïns i veïnes, en la lluita per un demà millor. De moment, podem sortir de davant de la pantalla.
Precarietat com a eufemisme de pobresa i esclavitud contemporànies. Dues paraules estranyes en el vocabulari emblanquidor dels mitjans però que il·lustren fidelment una quotidianitat estesa, feta de fred, ràbia i amargor. Una quotidianitat de postguerra. Pel carrer també en sentim d'aquestes històries terribles. Fa uns dies, vaig escoltar accidentalment la conversa angoixada entre dues dones. Havien treballat plegades en la mateixa empresa: es trobaven per casualitat i ho aprofitaven per desfogar-se. Una d'elles estava a l'atur i l'altra de baixa. La primera assegurava ben convençuda que els llibres d'autoajuda li havien servit per a tirar endavant, mentre que la segona lluitava entre la por experimentada quan pensava en reincorporar-se a la feina -semblava que l'havien assetjada psicològicament- i la gana que passaria si hi renunciava. Em va semblar un diàleg devastador i tanmateix per emmarcar: impotència i estratègies individualitzades per afrontar la misèria laboral.
El mateix sentiment d'injustícia i de derrota col·lectiva el percebo en molts dels missatges que llegeixo a la xarxa. Persones colpejades i abandonades, que no tenen cap altre recurs que buidar el seu dolor a Facebook o a Twitter, grans plataformes que, de passada, es lucren amb la venda de les seves dades. Ens ha estat negat un passat històric, ple de referents als quals aferrar-nos i quan mirem cap endavant res no sembla que tingui sentit més enllà de sobreviure fins a final de mes. Som en un tros de pont, abandonat enmig de l'oceà. En aquestes penoses circumstàncies, no sé com el podrem reconstruir si no unim amb determinació les nostres forces, veïns i veïnes, en la lluita per un demà millor. De moment, podem sortir de davant de la pantalla.
Comentaris