Ràbia creativa i feminista

Il·lustració de Rory Midhani 

 En una de les etapes del procés de recuperació d'un abús sexual, concretament quan es recorden les vexacions sofertes, les supervivents poden enfrontar-se a salvatges i pertorbadores fantasies de venjança, que les fan sentir com uns monstres. Poden imaginar-se que trenquen les cames del violador amb un bat de beisbol; l'empenyen quan mira per la finestra perquè s'estampi contra l'asfalt i un llarg etcètera d'imatges esgarrifoses que aconsegueixen comprendre millor quan les comparteixen amb altres dones que han travessat per situacions similars, en el context de la teràpia. Es tracta d'un pas dolorós però tot sovint necessari per tirar endavant amb la pròpia vida d'una forma menys autodestructiva.

Les fantasies de revenja sanguinària són un mirall de la punxant memòria traumàtica, en què els rols de perpetrador i víctima s'intercanvien però no aconsegueixen atenuar ni tampoc compensar el profund dany sofert. A les pel·lícules de Quentin Tarantino hi sol aparèixer aquesta mena de solució màgica oferta per la violència en situacions d'opressió. Potser recordaran la famosa escena de l'hospital a Kill Bill: Volum 1 (2003), quan Beatrix Kiddo, La Núvia, es desperta del coma provocat per l'assalt de la banda d'assassins a l'església, el dia del seu casament. 

Mentre estava ajaguda al llit de l'hospital, Beatrix (Uma Thurman) va ésser violada per un dels treballadors que, al damunt, rebia compensacions econòmiques per permetre que altres homes la penetressin. Un cop recuperada la consciència, quan un dels agressors està damunt seu, ella li arranca la llengua, mentre que al seu còmplice el mata clavant-li successius cops al cap, que es trobava enclòs entre la porta i la paret. Com a ironia poètica, convé recordar que la cinta va ser produïda per Miramax, del magnat Harvey Weinstein. En aquell moment, evidentment, el violador compulsiu no devia pas sospitar el vendaval jurídic i mediàtic que li vindria al damunt uns anys més tard. 

El cas és que la ràbia no és una emoció que s'hagi de silenciar ni tampoc de patologitzar després d'haver patit una assalt brutal al cos, que fa sentir les víctimes terroritzades, indefenses i humiliades. Més aviat es tracta d'aprendre a canalitzar-la perquè no provoqui encara més sofriment en el futur, a través d'autolesions, consum de drogues o relacions de dependència, per exemple. Gràcies al moviment feminista, milions de dones han transformat aquesta fúria primitiva en justa indignació, la qual ha donat uns fruits extraordinaris en diferents moments de la història. És necessari recuperar-los i aprendre'n les lliçons corresponents, ara que ens trobem immerses en una nova etapa de retrocessos i reivindicacions.

En el recomanable documental She's beautiful when she's angry (2014) [Ella és bonica quan està enfadada] s'estableix un nexe d'unió entre el moment present i els assoliments de la segona onada feminista als Estats Units, entre 1966 i 1971. Si cliquen aquí, el podran veure amb subtítols en castellà. A partir del minut 11, aproximadament, tindran l'oportunitat de contemplar com eren els trols masclistes de la Nova Esquerra d'aquella època. Aleshores no es camuflaven pas en l'anonimat de la xarxa sinó que increpaven obertament les dones que gosaven sortir del rol tradicional per reivindicar els seus drets, amb tots els riscos que això comportava. També posaran cara i ulls a activistes mítiques com les brillants Kate Millet, Betty Friedan, Marilyn Webb, Linda Burnham, Rita Mae Brown o Jo Freeman, entre moltes altres. Aviat es compliran cinquanta anys, per cert, d'ençà que Freeman va escriure el fundacional Bitch Manifesto, on reivindicava el paper crucial de les dones enfurismades en el món. Gràcies a les feministes d'arreu, conegudes o anònimes, per haver obert un camí d'oportunitats del qual nosaltres volem ser dignes. Seguirem lluitant plegades per conquerir la llibertat, a través de la ràbia creativa que ens apodera.