El parèntesi de la Diada



Una imatge de la Plaça Francesc Macià, una horeta abans que comencés la «performance» de l'onada. Foto: Clara Esquena i Freixas. 


Aquesta ha estat una setmana informativament extenuant, que ens ha deixat un munt de temes preocupants per abordar, entre els quals la venda d'armes a l'Aràbia Saudita, la detenció de Willy Toledo, el judici a Pablo Hasél, l'escàndol de les vexacions a les alumnes de la facultat de Psicologia de la Universitat d'Oviedo, el frau dels màsters dels polítics o la dimissió del doctor Baselga, a causa d'un flagrant conflicte d'interessos amb la indústria farmacèutica. En resum: negocis criminals, catolicisme inquisitorial,  censura desbocada, masclisme ranci (valgui la redundància) i corrupció acadèmica i científica. Un compendi llefardós dels mals que avui ens colpegen. En comptes de posar les mans en aquesta massa de notícies greixoses, permetin que recordi algunes de les entranyables estampes de la Diada d'enguany. El fet de recordar-les em fa una mica menys feixuga l'existència. 

A banda dels moments culminants de cada manifestació, gaudeixo especialment de tota la cerimònia prèvia al «gran esdeveniment». Les terrasses estan plenes a vessar i les famílies,  els grups d'amics, mengen entrepans en els bancs o asseguts a l'entrada de qualsevol portal de l'Eixample. M'agrada contemplar com la gentada es va aplegant, de mica en mica, amb les seves estelades i altres complements reivindicatius, com aquelles pancartes casolanes que fan tanta gràcia de llegir. 

La mainada s'enfila als llocs més inversemblants per contemplar la marea acolorida que els envolta. Els adolescents saltironegen, mig desbocats. Criden «in-inde-independència» com si la invoquessin.  De tant en tant passa una moto, que saluda els transeünts amb el clàxon: «els carrers seran sempre nostres!». Algunes persones grans porten cadires plegables; ara fan petar la xerrada, ara es posen un auricular a l'orella i resten immòbils, com si una notícia de darrera hora els hagués de desvetllar d'aquell estat petri. 

En aquest tram sonen «Els Pets», més endavant «Antònia Font». Una cançó s'ha posat de moda fa poc i qui l'escolta la canta amb entusiasme. Els grallers i els timbalers no es cansen. Els gegants ballen, els castells s'aixequen i es desfan. A les paradetes es venen xapes, llaços grocs, bosses, diaris, banderoles. Algú ha improvisat una taula de càmping on hi ha escampat patates de bossa i una muntanya de pipes. El menjar que no hi falti. Es llegeixen missatges arreu que recorden la injustícia patida per les preses i les exiliades. 

El magma humà bull i ja es prepara per a la gran onada que enderrocarà el mur de la tirania. Després de l'èxtasi col·lectiu alguns dels presents continuaran la majestuosa festa reivindicativa, mentre que d'altres aniran fent via, xino-xano, cap a l'autocar, amb el cor  ple de palpitacions i la il·lusió gravada a la retina. Res no tornarà a ser com abans. 

Llàstima que l'endemà mateix de la meravellosa exhibició de poder popular, les mans desficioses dels diputats del PDeCAT ja maniobressin  d'esquitllentes amb el PSOE del 155 l'inici de no sé quin diàleg a dins de no sé quin marc legal. Però, com els deia, millor que deixem el llard informatiu per un altre dia, que tot de cop encara ens perjudicaria l'estómac. La propera Diada ens retrobarem novament, siguin quines en siguin les circumstàncies. 






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa