dimecres, 29 de març de 2017

Per què s'estomaquen els pares al futbol?




Un moment de la mediàtica baralla entre pares, que es va produir en el partit de futbol base que enfrontava l'Alaró i el Collerense. Imatge: Antena 3.


Va succeir durant la festivitat del “dia del pare”, com si el destí hagués dictat que, a banda d’adquirir la imprescindible colònia a El Corte Inglés, havíem d’aturar-nos per reflexionar una estona sobre l’educació dels infants. Les imatges de la batussa al camp de l’Alaró han donat la volta al món i l’incident s’ha resolt, finalment, amb diverses mesures sancionadores. N’ha opinat tothom. Fins i tot a Jordi Cruyff li preguntaven en una entrevista a la ràdio pel trist episodi, a la qual cosa ell responia amb un previsible reguitzell de tòpics, tot emprant un castellà no gaire millor que el del seu famós progenitor (el català no cal ni esmentar-lo). Se suposa que aquests són els ídols del nostre ufanós país: és necessari ensabonar-los, elevar-los als altars, dedicar-los carrers. Per damunt de tot, hem d’agrair-los que ens posin la gallina de piel.
Un cop ha baixat l’escuma mediàtica, el greu i estès problema dels pares i mares intervencionistes, altament conflictius, segueix ben viu. Pel que he pogut llegir a la premsa, determinats clubs ja han proposat que aquests s’abstinguin d’assistir als entrenaments o que, si incorren en faltes de respecte, com ara insultar els àrbitres o pressionar els jugadors, als fills se’ls retirin alguns punts d’un carnet. Sens dubte, es tracta d’iniciatives necessàries però potser caldria anar un xic més enllà i provar de cercar les arrels d’uns comportaments tan primaris. En veure les imatges, em va venir a la memòria el llibre Niños futbolistas (Blackie Books, 2013) del periodista Juan Pablo Meneses, publicat ara fa quatre anys i que va causar força rebombori. L’autor hi mostrava sense embuts la tenebrosa rebotiga del mercat de compra-venda de petits cracs de la pilota, la qual permet entendre prou bé el trastocament de valors que s’ha produït en aquest esport.
El fet que les incipients “estrelles” es percebin com una sortida de la pobresa afavoreix que siguin tractades com a pura mercaderia, sense cap mena d’escrúpol. Els esportistes milionaris són una selecta minoria, explicava Meneses, mentre que pel camí es perden centenars de vides, destrossades per l’ambició. Aquestes misèries, però, no surten pas a les portades dels diaris ni són motiu de debat a les tertúlies, marcades igualment per una forta hostilitat. Tothom vol que li toqui la loteria d’un Messi, un Ronaldo o un Neymar. No tenim somnis barats, diu l’anunci. En la nostra quotidianitat, és prou fàcil endevinar els deliris megalòmans dels adults desaprensius que passen olímpicament del malestar de les criatures, a les quals pretenen encimbellar a no sé quin podi de grandesa. Puc donar fe que no tan sols criden al camp sinó que també truquen als psicòlegs, a hores intempestives, per tal de donar-los instruccions sobre com han d’enfocar la teràpia. Finalment, considero que no podem obviar la demostrada relació existent entre la desigualtat econòmica i la violència social ni tampoc la flagrant manca de normes ètiques, en països podrits per la corrupció, que desorienta profundament els ciutadans. Tot plegat  és bastant més complicat que una senzilla falta, susceptible de resoldre's amb un cop de xiulet o una targeta vermella.  N'hem de seguir parlant.