dimecres, 1 de març de 2017

La perversió narcisista en la parella





Una escena de la pel·lícula francesa Mon Roi (2015), en la qual el retorçat Giorgio (Vincent Cassel) i la seva antiga amant Agnès (Chrystèle Saint Louis Augustin) miren embadalits el nadó que ell ha tingut amb la seva actual esposa, Tony (Emmanuelle Bercot), que apareix al fons, difuminada. Tony és una advocada brillant però en l'àmbit de la parella suporta tota mena d’humiliacions quotidianes, gairebé imperceptibles als ulls dels altres i que l'arrossegaran cap a l'abisme. El film retrata clarament el profund procés psicològic de degradació d'una víctima, a mans d'un pervers narcisista, així com el complicat i dolorós camí de l'alliberament.


Quan algú cau en mans d'una persona destructiva és fàcil que de seguida se li encolomi una etiqueta diagnòstica, que encaselli el seu malestar en una categoria ben identificable pel col·lectiu mèdic. En el cas de Tony, els doctors que tracten les seves crisis no triguen gens a carregar-la de psicofàrmacs,  que pren fins i tot quan està embarassada, sense que es comprengui de debò l'arrel "invisible" del sofriment que la devora. A l'hora de tractar el problema al consultori m'estimo més prescindir dels manuals psiquiàtrics i tenir en compte altres perspectives, que expliquin millor les complexes dinàmiques de control i submissió que tan sovint es presenten, especialment en l'esfera de la relacions amoroses. 

Fa uns quants mesos, el psicoanalista Jean-Charles Bouchoux recordarva en una entrevista a La Vanguardia el concepte de "perversió narcisista" i les precaucions que calia prendre per tal de no caure a les grapes d'una persona (home o dona) amb un elevat potencial destructiu. En llegir-ho vaig recordar el treball pioner de la psicoanalista, experta en victimologia, Marie-France Hirigoyen (1998), segons la qual la perversitat no prové de cap trastorn psiquiàtric sinó d'una freda racionalitat que es combina amb la incapacitat de considerar els altres com a éssers humans.

Penso que val la pena recuperar algunes idees bàsiques que Hirigoyen va introduir al gran públic fa unes dècades perquè, malauradament, segueixen plenament vigents avui en dia (pàgs. 12-13):


“Efectivamente, por medio de palabras aparentemente anodinas, de alusiones, de insinuaciones o de cosas que no se dicen, es posible desestabilizar a alguien, o incluso destruirlo, sin que su círculo de allegados llegue a intervenir. El o los agresores pueden así engrandecerse a costa de rebajar a los demás, y evitar cualquier conflicto interior o cualquier estado de ánimo al descargar sobre el otro la responsabilidad de lo que no funciona: “¡No soy yo, sino el otro, el responsable del problema!”. Si no hay culpa, no hay sufrimiento. Aquí se trata de perversidad en el sentido de perversión moral.

Cada uno de nosotros puede utilizar puntualmente un proceso perverso. Éste sólo se vuelve destructor con la frecuencia y la repetición a lo largo del tiempo. […]. Un individuo perverso, en cambio, es permanentemente perverso; se encuentra fijado a ese modo de relación con el otro y no se pone a sí mismo en tela de juicio en ningún momento. Aun cuando su perversidad pase desapercibida durante un tiempo, se expresará en cada situación en la que tenga que comprometerse y reconocer su parte de responsabilidad, pues le resulta imposible cuestionarse a sí mismo. Estos individuos sólo pueden existir si “desmontan” a alguien: necesitan rebajar a los otros para adquirir una buena autoestima y, mediante ésta, adquirir el poder, pues están ávidos de admiración y de aprobación. No tienen ni compasión ni respeto por los demás, puesto que su relación con ellos no les afecta. Respetar al otro supondría considerarlo en tanto que ser humano y reconocer el sufrimiento que se le inflige”


Un altre dels aspectes rescatables, que diferencia aquesta visió dels reduccionistes llistats de símptomes, és el paper de l'entorn social i cultural a l'hora d'encobrir les personalitats narcisistes, les quals guanyen terreny justament quan una tolerància mal entesa arracona la necessitat de posar límits clars (pàgs. 13-14):

“En efecto, una manera actual de entender la tolerancia consiste en abstenerse de intervenir en las acciones y en las opiniones de otras personas aun cuando estas opiniones o acciones nos parezcan desagradables o incluso moralmente reprensibles. Manifestamos asimismo una indulgencia inaudita en relación con las mentiras y las manipulaciones que llevan a cabo los hombres poderosos. El fin justifica los medios. Pero, ¿hasta qué punto es esto aceptable? ¿No corremos con ello el riesgo de erigirnos en cómplices, por indiferencia, y de perder nuestros límites o nuestros principios? La tolerancia pasa necesariamente por la instauración de unos límites claramente definidos. Ahora bien, este tipo de agresión consiste precisamente en una intrusión en el territorio psíquico del otro. El contexto sociocultural actual permite que la perversión se desarrolle porque la tolera. Nuestra época rechaza el establecimiento de normas. Nombrar la manipulación perversa supone establecer un límite, lo que se identifica con una intención de censura. Hemos perdido los límites morales o religiosos que constituían una especie de código de civismo y que podían hacernos decir: “¡Eso no se hace!”. Sólo nos volvemos a encontrar con nuestra capacidad de indignarnos cuando los hechos aparecen en la escena pública, presentados y amplificados por los medios de comunicación. El poder no establece un marco de acción y elude sus responsabilidades al respecto de las gentes a las que supuestamente dirige o ayuda.”



Penso que aquesta és una qüestió clau, que ens fa certament vulnerables als abusos, en la mesura que tenim dificultats per discernir allò moralment reprobable per després actuar en conseqüència. Hi podríem afegir el paper potenciador dels aparadors d'Internet o bé la tendència a voler viure una vida plena d'emocions, "per damunt de la mitjana", que tan bé saben prometre els Narcisos contemporanis com Giorgio, sempre envoltats d'aduladors.

Per altra banda, Hirigoyen oferia una descripció molt concreta del procés de manipulació dels perversos, que no anorreen immediatament les preses sinó que primer les sedueixen i més endavant les atrapen, paulatinament, en la seva teranyina asfixiant, teixida per assolir la paràlisi, l'aïllament i la confusió de l'altre. No cal dir que l'aniquilació psicològica es pot produir també en el món laboral, familiar o acadèmic, entre molts altres. L'autora francesa posava un èmfasi especial en aclarir que calia defugir la culpabilització de la víctima, que no era pas ximpleta ni tampoc masoquista, sinó que havia caigut en una trampa mortal de la qual no sabia escapar. Malgrat que Tony és testimoni de l'intent de suïcidi d'Agnès, és incapaç de relacionar el dramàtic episodi amb el doble joc de Giorgio, del qual intuïm que ja ha deixat un quants "cadàvers" pel camí. La víctima necessita, abans que res, identificar l'escenari real en el qual es troba i posteriorment passar a l'acció per a poder-se'n distanciar i emprendre mesures legals, si és que això possible. De fet, aquí rau bona part del problema perquè encara hi ha massa botxins que, sense tacar-se les mans de sang, segueixen sembrant el seu entorn d'horror i destrucció. L'horitzó és ple d'obstacles i cal entendre que no estem davant de cap repte individual sinó que és cosa de tots parar-los els peus.




Referència

·        Hirigoyen, M.F. (1998). El acoso moral. Barcelona: Paidós.