Sabates vermelles, un símbol





Imatge extreta de Mujer del Mediterráneo


En el marc del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, en diverses ciutats, entre les quals Barcelona, s’hi ha acollit un cop més l'exposició itinerant Zapatos Rojos, ideada per l’artista de Ciudad Juárez Elina Chauvet. Aquesta famosa iniciativa, que ja ha esdevingut internacional, va arrancar l’any 2009 amb els trenta-tres parells de sabates que van donar les veïnes de la població mexicana, tristament coneguda per l’elevat nombre de desaparegudes i assassinades que s’hi compten. És precisament sobre aquesta crua realitat global sobre la qual la instal·lació de Chauvet pretén cridar l’atenció.  A cada país s’hi pot incorporar algun detall singular, com ara el de la mostra equatoriana que apareix a la imatge, on també s’hi van afegir els noms de les víctimes, així com la data i el lloc de la brutal agressió.

Elina Chauvet va aclarir en una entrevista a Pikara Magazine que el vermell evocava el color de la sang però que, al mateix temps, simbolitzava el cor de l’esperança. En alguns cartells promocionals  s’hi explica que el calçat és el primer element que es troba en l’escenari del crim. A banda d’aquestes colpidores associacions, és fàcil recordar els antics contes populars que van inspirar la inoblidable història creada per Hans Christian Andersen: Les sabates vermelles, la qual ha estat reproduïda en diferents propostes escèniques i cinematogràfiques.

La sofisticada versió de l’escriptor danès -si la voleu llegir, cliqueu l'enllaç de més amunt-, que no és recomanable per a la mainada, transmet l’horror patit per Karen, una nena òrfena severament castigada per la seva congregació religiosa protestant pel fet d’estar massa pendent de les seves boniques sabates de color robí. La noia se sent empesa a ballar sense parar i esdevé tan frenètica la seva dansa que només es veu amb cor d’aturar-la quan demana a un botxí que li seccioni els peus amb una destral; però ni tan sols així aconsegueix el perdó que tant anhela. El pecat, el càstig i la redempció estan presents en la narració i, malgrat que  presenti diferents nivells d’anàlisi, podem afirmar, a grans trets, que aquesta és prou ambigua com per admetre dues interpretacions: la primera inclouria una advertència a les incautes criatures que gosin deixar-se arrossegar pel desig i la segona implicaria una crítica ferotge a una comunitat hipòcrita, que condemna una pobra innocent mentre que en el seu cor s'hi reprodueixen exactament les mateixes faltes. Val a dir que també s’han fet populars versions secularitzades com la que ofereix la psicòloga junguiana Clarissa Pinkola Estés en el seu inspirador llibre Mujeres que corren con los lobos, on hi elabora una proposta interpretativa basada en l’espiral destructiva de les addiccions.

 Els paral·lelismes de l’argument amb la biografia de l’autor de La Sireneta també han estat motiu de polèmica, atès que hom assegura que l’hostilitat abocada damunt de la protagonista és en realitat un reflex del menyspreu que professava el propi Andersen vers la seva germana Karen Marie -d'aquí el nom de l'heroïna- nascuda d’una relació il·legítima de la mare. La mig germana recordava al cèlebre i acabalat escriptor la seva procedència extremadament humil: aquest seria l'origen de la rancúnia. L'esmentada motivació és certament difícil de provar i, de fet, no elimina l’ambigüitat del text. El gènere del conte de fades sol mostrar compassió i solidaritat amb els desvalguts i oprimits -oblidem-nos per un moment de les versions de Disney- per la qual cosa l’opció que la turmentada protagonista sigui vista més com  una víctima que no pas com una pecadora no és gens forassenyada.

Al meu entendre, un dels temes més rellevants de la trama és la mutilació que s’autoimposa la nena, expressada de manera brutal amb l'acció de la destral. L’agressió de les dones vers el propi cos -ja sigui per motius estètics o espirituals-, amb la finalitat d’encaixar en una societat opressora, no és un tema nou sinó que ha estat present en el decurs de la Història. En l’actualitat, és habitual que aquestes mutilacions, arrelades en un entorn patriarcal, desapareguin sota les més variades etiquetes psiquiàtriques. Exposicions com la d’Elina Chauvet ens recorden que la violència masclista pot agafar múltiples formes: prové de l’exterior, certament,  però també podem interioritzar-la i el desenllaç és igualment demolidor. Cal estar alerta, doncs, per saber quins són exactament els dimonis que cal de combatre.



Referència


·       Pinkola-Estés, C. (2001). Mujeres que corren con los lobos. Barcelona: Ediciones B.




Comentaris

Traducció del blog