Operació "intimidar els pensionistes"




Il·lustració extreta de Nueva Tribuna


“El desmantellament de les pensions públiques per part de la dreta no és un error de gestió o de càlcul. És el full de ruta d’un projecte econòmic que ha de fer descarrilar qualsevol gestió pública per, a continuació, dir que no funciona i promoure les privatitzacions”

Pascual Serrano. Periodista.



Durant les darreres setmanes he conegut diverses persones grans que se sentien profundament atemorides pel que pogués succeir en un futur no massa llunyà amb les seves pensions de jubilació. La por expressada no estava relacionada només amb el propi poder adquisitiu sinó que també els amoïnava la situació amb què es podrien trobar els fills i els néts, el dia que ells ja no hi fossin. Recordem que l’ansietat és un problema psicològic estretament vinculat a l’anticipació d’un demà incert i, ara mateix, aquest no sembla precisament encoratjador. Si tenim en compte que una de cada quatre llars espanyoles se sosté gràcies a la pensió dels avis i les àvies l’espiral de preocupació és perfectament comprensible i qualsevol de nosaltres s’hi pot trobar atrapat. Aquests modestos ingressos han estat un bot salvavides per a milions de ciutadans d’ençà que va començar la mal anomenada crisi econòmica. Per altra banda, cal recordar que actualment ja hi ha ancians que es troben en el llindar de la pobresa o que han estat abocats a la indigència i han de rebregar les escombraries per a poder menjar -he presenciat aquesta escena colpidora en nombroses ocasions i de segur que vosaltres també-.

Si el fet de pensar que un infant pot veure truncat el seu futur per motius econòmics és desesperançador, contemplar el miserable abandó d’un ciutadà que ha estat tota la vida lluitant per a tirar endavant no ho és menys. Es tracta d’un fracàs col·lectiu demolidor davant del qual no hi sé contemplar cap altra actitud que no sigui la de rebel·lar-s’hi. No se m’esborra de la memòria una parella que vaig veure a Plaça Catalunya, fa uns quants anys, que remenava una paperera a prop del Cafè Zurich. De sobte, la dona, que devia rondar la vuitantena, es va alegrar perquè havia trobat embolicat en un paper quelcom que era tou. De seguida ho va identificar com un aliment que podria compartir amb el seu company. Recentment, he observat situacions similars al Portal de l’Àngel, enmig de la voràgine consumista d’aquestes festes. No ho puc suportar i mai no m’hi acostumaré. Trobo inadmissible mirar cap a una altra banda.
El rebost de les pensions era un dels darrers bastions de l’Estat del benestar que els quedava per atacar als caníbals del neoliberalisme.  I l’ofensiva ja fa anys que ha començat. La injecció del terror és fonamental per paralitzar la víctima i així poder-li robar còmodament la cartera. En aquest cas, es tracta d’empènyer a l’acovardit treballador cap als plans de pensions privats -un negoci en perill, a causa dels baixos ingressos- encara que s’hagi demostrat sobradament que aquesta opció no és rentable per al sofert estalviador. L’entreteniment també és un bon recurs per fer-nos badar amb un pam de boca oberta, mentre se saquegen els comptes corrents de les mil maneres imaginables. El futbol i la teleporqueria que mai no ens faltin. Però centrem-nos en les pel·lícules de por. Un dels principals transmissors del pànic són els mitjans de comunicació, endeutats amb els bancs i tenallats per les grans corporacions. Els missatges que transmeten no són crítics en absolut sinó que contribueixen a aprofundir l’angoixa, justament perquè difonen constanment la idea que el sistema de pensions és insostenible i no podem fer res per a revertir la situació. Dit amb altres paraules, creen el famós clima d’indefensió apresa descrit pel psicòleg Martin Seligman. No cal que ens esforcem per canviar un destí inexorable: només queda espai per una actitud de braços caiguts.
L’argumentari dels còmplices, a l’estil de la Troika, no se centra en criticar les pernicioses reformes laborals, per exemple, sinó en ressaltar els canvis demogràfics. Ho explica perfectament el professor Vicenç Navarro en els seus articles. Com que l’esperança de vida augmenta –últimament tenim el mal costum de morir tard-, els joves no poden sostenir la situació i el col·lapse econòmic és inevitable. I aquí és on considero que hem de manifestar el nostre rebuig frontal atès que es poden adoptar mesures concretes per evitar el desastre. Només cal prendre les decisions polítiques adequades perquè estem davant d’una situació perfectament reversible i no pas d’una calamitat mediambiental que calgui entomar amb resignació cristiana. Per part meva, cada vegada que veig algun dels vells coneguts profetes de l’Apocalipsi a la televisió l’apago immediatament i procuro informar-me per tenir una actitud més crítica amb les mesures imposades. També m'agrada estar al dia de les mobilitzacions que se silencien sistemàticament. Potser no és gran cosa però per algun lloc es comença a imaginar un futur alternatiu. Sigui quin en sigui el resultat, de segur que la lluita haurà valgut la pena.




Comentaris