La vida eterna dels Macbeth


Lady Macbeth (Francesca Annis) i Macbeth (John Finch), en la versió cinematogràfica que féu Roman Polanki (1971) de la coneguda tragèdia de Shakespeare. La parella és un referent literari ineludible del que avui coneixem com a power couples. Imatge extreta d'IMBd.


Fa unes setmanes, parlàvem en aquest blog de les parelles que han sabut treure un sucós rendiment econòmic a la seva relació, a través de les noves tecnologies i els principis del mercat lliure. Un altre tipus de vincle profitós el trobem en els matrimonis que es mantenen eternament units en el poder i han estat batejats amb el nom de power couples. Els Perón i els Kirchner, a l’Argentina, o bé els Aznar, a Espanya, són alguns dels exemples més esmentats. Però sense cap mena de dubte la power couple per excel·lència la trobem als Estats Units. Ara que Hillary esbufega en la seva cursa cap a la Casa Blanca, es recorda el paper fonamental que va jugar a l’hora d’aconseguir que Bill Clinton accedís al despatx oval. La imatge de primera dama brillant -ni submisa ni excessivament intrusiva- es va veure saccejada per l’escàndol de Monica Lewinsky i d’aleshores ençà és inevitable preguntar-se de quina substància està feta la “pega” que els manté units: és l’ambició o bé l’afecte el component essencial de la seva fructífera relació?

Aquest contracte per romandre en el cim més elevat de la política mundial ha estat constantment analitzat pels mitjans i va inspirar la pel·lícula Primary Colours (1998), en la qual Emma Thomson i John Travolta es posaven en la pell del popular tàndem de demòcrates, tot mostrant només alguns dels incofessables secrets i renúncies que escapen de l’atenció de les càmeres. Si prenem els Clinton com a font d’inspiració, és impossible passar per alt la sèrie The Good Wife (2009-2016), on l’actriu Julianna Margulies interpreta la soferta Alicia Florrick, l’esposa del fiscal de l’Estat (Chris North), que veu perillar una prometedora carrera per un assumpte de faldilles. En les diferents temporades es posa de manifest que el fet d’intentar dissociar el vincle conjugal dels passadissos del poder no és un assumpte tan senzill com podria semblar de bon principi. La mateixa Hillary ha reconegut que segueix la sèrie.

És ben sabut que les intrigues de les altes esferes han centrat l’atenció de bona part de la ficció televisiva dels darrers temps però si haguéssim d’esmentar la parella més freda i despietada de totes, disposada a recórrer a l'assassinat per aconseguir els seus objectius, hauríem de referir-nos per força a Claire i Frank Underwood -Robin Wright i Kevin Sapcey-, en el remake nord-americà de House of Cards (2013-actualitat). Algunes veus han posat el crit al cel pel fet que s’hi associï tan directament la criminalitat amb la política mentre que n’hi ha hagut d’altres que, per contra, han assegurat que la semblança amb la realitat és demolidora i en alguns moments es queda curta. La glacial Claire Underwood ha estat comparada en diverses ocasions amb Lady Macbeth. El Bard era un profund coneixedor de la psicologia humana, especialment quan era l’hora d’emmarcar-la en els ambients de la cort. Sembla que res més no s’hagi pogut inventar, d’ençà que el geni d’Stratford impregnés les seves obres dels versos més bells que mai s’hagin pogut escriure.

Recordem que aquesta tragèdia de Shakespeare arranca amb la predicció que fan les tres bruixes al valerós general Macbeth. Les sobrenaturals criatures -podríem considerar-les els seus dimonis interns-, li auguren que rebrà més títols nobiliaris i que en el futur serà el rei d’Escòcia. De primer, Macbeth s’ho agafa com una broma però en veure que algunes profecies es compleixen comença a contemplar la possibilitat d’asseure’s al tron. El cuc de l’ambició comença a rosegar-lo però li falta una empenta decisiva per a poder consumar el seu desig. Quan se n’assabenta la pèrfida Lady Macbeth, de seguida l’esperona perquè abandoni la covardia i es comporti com un home de debò. L’estada del respectat rei Duncan al seu castell serà una oportunitat perfecta per treure's del damunt l'adversari. Els plans ja s’han ordit perquè Macbeth penetri a la cambra del monarca i li llevi la vida a punyalades. Però, malgrat que hagi assolit el seu somni, Macbeth encara té por de perdre allò que ha aconseguit per la via de la violència i mana assassinar aquells qui percep com els seus enemics, així com llurs famílies. Lady Macbeth ja camina sonàmbula i contempla les seves pròpies mans, tacades de sang, en una al·lucinació. La culpa l’empeny cap al suïcidi i el seu marit també haurà de morir, en el camp de batalla, atrapat en l'enginyosa venjança tramada pels fills de Duncan, un dels quals heretarà la corona. De res no els ha servit, doncs, tot aquell horror. Com a tants altres mandataris, els esperava un tràgic destí. Finalment, com a éssers humans que són, acaben oblidats i sepultats. Aquesta és una lliçó shakespeariana que mai no s’acaba d’aprendre del tot. Avui, amb més refinats mètodes per matar, la contemporaneïtat d'aquest llegat literari roman intacte. I la desgràcia que van sembrar els Macbeth es reinterpreta, una i altra vegada, com un conte sense final.
  

 

Comentaris

Traducció del blog