Lady Macbeth (Francesca Annis) i Macbeth (John Finch), en la versió cinematogràfica que féu Roman Polanki (1971) de la coneguda tragèdia de Shakespeare. La parella és un
referent literari ineludible del que avui coneixem com a power couples.
Imatge extreta d'IMBd.
Fa
unes setmanes, parlàvem en aquest blog de les parelles que han sabut
treure un sucós rendiment econòmic a la seva relació, a través de
les noves tecnologies i els principis del mercat lliure. Un altre
tipus de vincle profitós el trobem en els matrimonis que es mantenen
eternament units en el poder i han estat batejats amb el nom de power
couples. Els Perón i els Kirchner, a l’Argentina, o bé els Aznar, a
Espanya, són alguns dels exemples més esmentats. Però sense cap
mena de dubte la power
couple per excel·lència la trobem als Estats Units. Ara que Hillary esbufega en
la seva cursa cap a la Casa Blanca, es recorda el paper fonamental
que va jugar a l’hora d’aconseguir que Bill Clinton accedís al
despatx oval. La imatge de primera dama brillant -ni submisa ni
excessivament intrusiva- es va veure saccejada per l’escàndol de
Monica Lewinsky i d’aleshores ençà és inevitable preguntar-se de
quina substància està feta la “pega” que els manté units: és
l’ambició o bé l’afecte el component essencial de la seva
fructífera relació?
Aquest
contracte
per romandre en el cim més elevat de la política mundial ha estat
constantment analitzat pels mitjans i va inspirar la pel·lícula
Primary
Colours (1998), en la qual Emma Thomson i John Travolta es posaven en la pell
del popular tàndem de demòcrates, tot mostrant només alguns dels
incofessables secrets i renúncies que escapen de l’atenció de les
càmeres. Si prenem els Clinton com a font d’inspiració, és
impossible passar per alt la sèrie The Good Wife
(2009-2016), on l’actriu Julianna Margulies interpreta la soferta
Alicia Florrick, l’esposa del fiscal de l’Estat (Chris North),
que veu perillar una prometedora carrera per un assumpte de
faldilles. En les diferents temporades es posa de manifest que el
fet d’intentar dissociar el vincle conjugal dels passadissos del
poder no és un assumpte tan senzill com podria semblar de bon
principi. La mateixa Hillary ha reconegut que segueix la sèrie.
És
ben sabut que les intrigues de les altes esferes han centrat
l’atenció de bona part de la ficció televisiva dels darrers temps
però si haguéssim d’esmentar la parella més freda i despietada
de totes, disposada a recórrer a l'assassinat per aconseguir els
seus objectius, hauríem de referir-nos per força a Claire i Frank
Underwood -Robin Wright i Kevin Sapcey-, en el remake
nord-americà de House of Cards
(2013-actualitat). Algunes veus han posat el crit al cel pel fet que
s’hi associï tan directament la criminalitat amb la política
mentre que n’hi ha hagut d’altres que, per contra, han assegurat
que la semblança amb la realitat és demolidora i en alguns moments
es queda curta. La glacial Claire Underwood ha estat comparada en
diverses ocasions amb Lady Macbeth. El Bard era un profund coneixedor
de la psicologia humana, especialment quan era l’hora d’emmarcar-la
en els ambients de la cort. Sembla que res més no s’hagi pogut
inventar, d’ençà que el geni d’Stratford impregnés les seves
obres dels versos més bells que mai s’hagin pogut escriure.
Recordem
que aquesta tragèdia de Shakespeare arranca amb la predicció que fan les
tres bruixes al valerós general Macbeth. Les sobrenaturals
criatures -podríem considerar-les els seus dimonis interns-,
li auguren que rebrà més títols nobiliaris i que en el futur serà el rei
d’Escòcia. De primer, Macbeth s’ho agafa com una broma però en
veure que algunes profecies es compleixen comença a contemplar la
possibilitat d’asseure’s al tron. El cuc de l’ambició comença
a rosegar-lo però li falta una empenta decisiva per a poder
consumar el seu desig. Quan se n’assabenta la pèrfida Lady Macbeth, de seguida
l’esperona perquè abandoni la covardia i es comporti com un home
de debò. L’estada del respectat rei Duncan al seu castell serà una
oportunitat perfecta per treure's del damunt l'adversari. Els plans ja s’han
ordit perquè Macbeth penetri a la cambra del monarca i li llevi la
vida a punyalades. Però, malgrat que hagi assolit el seu somni,
Macbeth encara té por de perdre allò que ha aconseguit per la via de la
violència i mana assassinar aquells qui percep com els seus enemics,
així com llurs famílies. Lady Macbeth ja camina sonàmbula i
contempla les seves pròpies mans, tacades de sang, en una
al·lucinació. La culpa l’empeny cap al suïcidi i el seu marit també haurà de morir, en el camp de batalla, atrapat en l'enginyosa venjança tramada pels fills de Duncan, un dels quals heretarà la corona. De res no els ha
servit, doncs, tot aquell horror. Com a tants altres mandataris, els esperava un tràgic destí. Finalment, com a éssers humans que són,
acaben oblidats i sepultats. Aquesta és una lliçó shakespeariana
que mai no s’acaba d’aprendre del tot. Avui, amb més refinats
mètodes per matar, la contemporaneïtat d'aquest llegat literari roman
intacte. I la desgràcia que van sembrar els Macbeth es reinterpreta, una i altra vegada, com un conte sense final.
Comentaris