dilluns, 16 de febrer de 2015

(Des)mobilitzats


Un grup d’activistes de la PAH protestava el passat dimecres, dia 11 de febrer, a Rambla Catalunya amb Mallorca, contra la venda d’hipoteques de CatalunyaCaixa -rescatada amb diners públics- al fons voltor nord-americà Blackstone. Foto: Clara Esquena.



Y ahora ve y vota y remacha tu cadena”

Ricardo Mella, intel·lectual llibertari gallec.


Camines per la ciutat, sota un cel de plom, i de sobte se’t glaça la sang quan veus com es manifesten els activistes de la PAH per la inhumanitat dels responsables d’una entitat bancària que permetran que els pisos on viuen es buidin perquè els voltors hi puguin especular. Els inquilins temen més desnonaments i deutes inassumibles per a tota la vida. Per això han ocupat i empaperat una sucursal propera de CatalunyaCaixa i animen els vehicles que circulen per la zona a pitar contra la mena de brutal injustícia, reconeguda com a tal als tribunals europeus, que, en aquest país, podrit de l’arrel fins a la punta, esdevé una quotidiana realitat.

Parlo amb una expeditiva veïna de Trinitat Vella, originària de l’Equador, que m’explica la seva preocupant situació. L’esperit de lluita, en unes circumstàncies tan hostils, em fa venir llàgrimes als ulls i, al mateix temps, m’omple el cor d’esperança, com si una petita flama s’hagués encès en la foscor. L’admiració i la gratitud pel seu coratge són un lleu consol per una profunda sensació de derrota col·lectiva. A banda del drama de les execucions hipotecàries, i això em crida especialment l’atenció, afegeix que han d’organitzar-se constantment davant de tot tipus d’abusos. A una senyora gran del seu barri, per exemple, recentment li volien tallar la llum però, per desgràcia, la reacció de l’entorn va ser de paràlisi. Ella es va sublevar davant de la passivitat; va organitzar accions de pressió veïnal, que finalment aconseguiren que s’aturés el tall. Ho explica consternada, sense ni un gram de vanitat. Considera que, per la gravetat de la situació per la qual travessem, els ciutadans estem massa aturats. Té tota la raó, reconec, i hauríem de preguntar-nos quines en són les causes.

La resposta no és gens fàcil i en aquest post no la trobarem pas però si hem llegit la premsa darrerament, podem escriure, si més no, unes quantes notes per a la reflexió. Per una banda, sabem que la PAH ha perseverat en la seva admirable tasca humanitària però també s’ha constatat una baixada considerable de l’assistència en algunes assemblees, la qual cosa està en consonància amb la desmobilització social general, observada després de les darreres eleccions europees. Cal recordar que aquesta pèrdua de múscul no ha estat deguda a què es garanteixi el dret constitucional a l’habitatge, al contrari. Durant el tercer trimestre del 2014, ben lluny d’aturar-se, els desnonaments de vivendes habituals a Espanya, segons dades de l’INE, van augmentar un 13’5% respecte el mateix període de l’any anterior. Poca broma.

En alguns diaris digitals s’ha apuntat que el fet de pertànyer a la plataforma està mal vist al banc, els empleats del qual posen més traves per negociar als clients, en cas que aquests estiguin socialment compromesos. Tampoc podem obviar la pèrdua de visibilitat als mitjans ni la Llei Mordassa, que criminalitza la lluita pels drets democràtics i segurament ha desmotivat, per la duresa de la repressió que promou, a més d’un activista. Tal vegada l’element més controvertit és la crítica a Podemos, un partit acusat de ser un poderós agent desmobilitzador. Certament, en la multitudinària manifestació de Madrid no s’hi va poder escoltar cap consigna concreta, més enllà dels eslògans mediàtics i planers sobre la necessitat de canvi. Potser hi ha persones que estan dipositant excessives esperances en una formació que presenta certs tics de la “casta” –un concepte curiós, per altra banda- que tant critiquen. 

És important, no obstant això, defugir les explicacions excessivament centrades en el present perquè les arrels de l’individualisme ferotge i la conseqüent manca de solidaritat són profundes i han d’ubicar-se en un marc global. En qualsevol cas, al meu entendre, seria aconsellable que no ens deixéssim endormiscar per vells cants de sirena. El carrer no pot deixar de bategar, de cap manera, perquè si no tindrem la batalla perduda i no sé quanta decepció més serem capaços de tolerar, després de tantes patacades. Al marge dels resultats en les eleccions que vindran, no hauria de defallir la lluita.