Any nou, parella nova (a un clic)

Imatge extreta de Google



“Noticias del futuro

20 marzo 2076

Los más extremistas llegan incluso al contacto físico
SE PONE DE MODA INTERACTUAR FUERA DE LAS REDES SOCIALES”

Acudit publicat a la revista Mongolia (nº juliol/agost 2014)


Durant aquestes dates, és tradicional que es publiquin reportages de tot tipus respecte els bons propòsits de cara a l’any que comença. Com que parlar d’aprendre anglès, deixar de fumar o apuntar-se al gimnàs no tindria cap mena d’interès, de tan rebregats com estan aquests tòpics, a la famosa llista s’hi han incorporat altres objectius, com ara trobar parella a través d’Internet. Efectivament, durant els mesos de desembre i gener els responsables dels principals portals de cites online informen a la premsa de l’espectacular augment de registres que experimenten les seves pàgines. Segons els empresaris que fan de “Celestina” per la xarxa, els problemes econòmics no han fet pas decréixer el nombre d’usuaris disposats a pagar una quota regularment, amb l’esperança de trobar algú amb qui mantenir una relació estable o passatgera.

No cal que recordi que ja no representa cap “estigma” el fet de recórrer a aquest mètode per lligar perquè està perfectament acceptat en la majoria de contextos com una estratègia qualsevol. Si fem un sondeig al nostre entorn és probable que en coneguem casos de tot tipus: alguns expliquen que l’experiència ha estat d’allò més desagradable i que mai més no la pensen repetir, mentre que d’altres n’estan satisfets perquè els ha permès establir aquell vincle sentimental que feia temps que cercaven. No es tracta de satanitzar ni tampoc d’idealitzar el mitjà sinó de reflexionar sobre els canvis que ha introduït a la nostra vida aquesta nova forma de relacionar-nos.

L’anàlisi sociològica de la professora Eva Illouz (2012) és especialment digne de tenir en compte, atès que incorpora la consideració de les especificitats de la modernitat per comprendre el sofriment amorós del nostre temps, al qual és complicat dotar de sentit perquè se sol circumscriure a l'àmbit privat. Per tal d'explicar-lo, s'apel·la, per exemple, a la nostra suposada vulnerabilitat psicològica. El seu treball em sembla vertaderament valuós perquè descentra l’atenció de l’individu que ha “fracassat” en una relació de parella –fet que és aprofitat pels voraços gurus de l’autoajuda- per dipositar-la en les institucions que atrapen el Jo en uns determinats condicionants econòmics i de gènere. Una de les seves tesis és que la humiliació que experimentem en el terreny sentimental, menystinguda tot sovint per la sociologia, té el mateix interès biogràfic que la que podem patir en l’esfera financera o política.

Segons Illouz, en l’era premoderna –ella la situa abans de la Primera Guerra Mundial-, la racionalitat a l’hora d’escollir dona o marit era essencialment pragmàtica, basada en els ingressos econòmics, la posició política de la família, el nivell educatiu, etcètera. Els gustos, el tipus de personalitat, l’atractiu físic, la química sexual, la compatibilitat emocional o l’estil de vida no eren fonamentals per trobar la persona adequada, amb la qual es pretenia que creixés un sentiment general d’afecte i s’evités el màxim possible el sofriment. Hi ha una dita catalana que ho resumeix força bé: “Si et vols casar bé, casa’t al teu carrer”. Altra vegada, no es tracta de defensar que el món pretèrit era millor –la llista de patiments viscuts seria interminable- sinó d’apuntar les dificultats que han aparegut en l’actualitat, en relació a l’elecció de parella a través de les noves tecnologies.

En estudiar els testimonis dels internautes, es constata que la gran quantitat d’alternatives disponibles no facilita en absolut el procés de tria ni de compromís a llarg termini sinó que més aviat el bloqueja. Suposo que tots hem experimentat una mena de saturació semblant, quan hem acudit a una gran superfície i ens han animat a triar un producte entre un miler. Per altra banda, quanta més experiència acumulen en aquest camp, els usuaris es tornen més selectius. Refinen les cerques i contacten tan sols amb aquells perfils que semblen més ben “dotats” i adequats a les pròpies característiques. De forma progressiva, doncs, es perd la capacitat per prendre decisions intuïtives, immediates i emocionals, que requereixen un judici integral, no fonamentat en la descomposició dels objectes.

Tal com succeeix en l’univers del màrqueting, es recomana que cadascú tingui prou habilitat per diferenciar-se dels altres, amb la finalitat que augmentin les probabilitats de ser l’escollit. Aquest foment capitalista de la competitivitat i la intercanviabilitat, sempre segons Illouz, deixa enrere la concepció de l’enamorat com un altre incommensurable i transcendent. En l’univers online, el candidat serà considerat una unitat instrumentalitzada, susceptible d’ésser mesurada i comparada a través de criteris cognitius. Aquesta contínua racionalització implica la dissociació del vincle eròtic perquè l’intel·lectualitza excessivament. La utilització de les noves tecnologies seria un dels motius pels quals hauria baixat considerablement la “temperatura emocional dels amants”, que experimentarien més dificultats per assumir riscos i submergir-se en el món interior de l’altre. Si tenim en compte aquesta interessant anàlisi, potser serà veritat que, com assenyala l’acudit de la revista Mongolia apuntat més amunt, en el futur haurem d’aprendre novament a interactuar entre nosaltres, ben allunyats de les omnipresents pantalles.


Referència

  • Illouz, E. (2012). Por qué duele el amor. Madrid: Katz Editores.



Comentaris