Syriza o quan la por canvia de bàndol

Foto:AP


Ahir al vespre, després d’uns resultats electorals extraordinaris, Alexis Tsipras (a la imatge) es va adreçar als ciutadans congregats a la plaça Sintagma d’Atenes, tot mostrant-los la seva satisfacció perquè els grecs havien perdut definitivament la por i havien apostat per l’esperança. Efectivament, el fet d’infondre temor és una de les principals estratègies dels falcons del neoliberalisme, a l’hora d’imposar els seus plans econòmics suïcides. La Troica i els seus adlàters, en aquest cas, han emprat sense contemplacions els instruments de poder que tenen al seu abast per tirar endavant diverses campanyes de terror, desinformació i coacció, amb la finalitat de sotmetre  diferents Parlaments als seus dictats inhumans. Afortunadament, ja disposem d’antecedents com el d’Equador, els quals són testimonis que la prevalença de la sobirania dels pobles enfront d’aquesta dictadura no implica en absolut l’arribada de l’Apocalipsi.

Si estem d’acord en què l’economia és una ciència –i entenc que és així, en una societat mitjanament informada- haurem de rendir-nos a l’evidència del rotund fracàs de les polítiques d’austeritat aplicades en diferents punts del mapa (Basu i Stuckler, 2013); aquestes no han conduït a cap mena de recuperació financera sinó que han abocat la població a una situació de catàstrofe humanitària perfectament evitable. Malgrat que, en un to clarament pejoratiu, a la formació Syriza se l’anomeni “esquerra radical”, la seva proposta alternativa contra les retallades no és altra cosa que una demostració de sentit comú elemental que hauria triomfat molt abans si no hagués estat pel xantatge constant dels promotors del capitalisme desbridat.

La llista de calamitats patida pel poble grec en els darrers anys és inacabable. L’executiu hel·lè –per esmentar només un exemple-, sota la pressió del Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, va aprovar tisorades salvatges en els pressupostos de sanitat pública, que foren una mostra de complet menyspreu cap al país que –ironies de la vida- representa el bressol de la democràcia. Els programes de prevenció del VIH van ser els primers a patir-ne les conseqüències i per aquest motiu els casos d’infecció, després d’una llarga etapa d’estabilitat, van enfilar-se pels núvols. En comptes de reconèixer el flagrant error, les autoritats van apostar per criminalitzar els col·lectius més desafavorits i també la dissidència, tot convertint-los en bocs expiatoris. L’aclaparadora victòria del partit liderat per Alexis Tsipras –un home d’aparença afable i discurs raonable, difícil de satanitzar- podria representar un gir en aquesta dinàmica devastadora. No sabem si realment es produïrà l’anhelat “efecte contagi” en països igualment assetjats com Espanya, Portugal o Itàlia però de ben segur que a la implacable frau Merkel ja li deuen tremolar una mica les cames. Potser serà veritat que, a casa nostra, la por també canviarà de bàndol.


Referència

  • Basu, S. y Stuckler, D. (2013). Por qué la austeridad mata. Madrid: Taurus.



Comentaris

Traducció del blog