Necessitem el dogma?

Una crònica des de París, parlava recentment de la publicació del llibre del filòsof Michel Onfray, El crepúsculo de un ídolo, la fábula freudiana. A propòsit de l'obra, l'autora assenyalava la paradoxa d'un país laic com França, en el qual el dogma freudià ha substituït el buit que ha deixat la religió. Em va venir al pensament una reflexió de Paloma, la talentosa nena de L'elegància de l'eriçó, adreçada a la seva neuròtica família: La religió i la psicoanàlisi comparteixen l'amor pel sofriment durador...

Per part meva, voldria recordar que, en matèria de salut mental, el dogmatisme no és patrimoni exclusiu de la psiconàlisi. Si revisem la psiquiatria moderna, ens n'adonarem de fins a quin punt abunden els supòsits en els quals creiem cegament i que mai no han estat demostrats de manera fefaent. La psiquiatria ha biologitzat el sofriment humà, ha generant una sèrie de creences mítiques, al servei de la tirania del mercat. Les hipòtesis explicatives de la depressió, l'ansietat o l'esquizofrènia, han promocionat tota mena de productes miraculosos, bales màgiques, que presumptament actuen en un punt clau del cervell i curen el nostre malestar. Aquests dogmes, circulen àmpliament per les consultes mèdiques i psiquiàtriques, sense massa oposició ni dissidència. Tot plegat, indueix a pensar que, inevitablement, el dogma sempre s'escola per alguna escletxa, ja sigui la religió, la psicoanàlisi o la ciència. Tant el necessitem?