Memòria traumàtica
El missatge i els comentaris d'ahir, juntament amb les oportunes reflexions de l'Eulàlia Mesalles, m'han estimulat a escriure uns quants apunts extres al voltant de la memòria traumàtica i el silenci que la pot acompanyar.
En termes generals, podem dir que la narració estructurada i progressiva dels fets dolorosos, resulta útil a l'hora d'integrar la història personal que, a causa del trauma, es troba fragmentada i és un impediment per a la vida quotidiana. Autors com James Pennebaker, per exemple, han investigat el poder terapèutic l'escriptura -podeu llegir els seus articles, si cliqueu aquí-. En el cas dels infants, és especialment interessant el treball que es pot fer a través del dibuix i altres activitats creatives.
No obstant això, s'ha de tenir en compte que no qualsevol persona és l'escollida per a ser la dipositària de la memòria traumàtica. Si no es té la suficient habilitat, empatia o coneixement, aquest treball pot resultar iatrogènic, és a dir, pot causar encara més sofriment a la persona afectada. També cal tenir present el moment més adient per a recuperar aquesta memòria. Mentre que alguns psicòlegs són partidaris d'intervenir quan abans millor, in situ, en el moment dels fets traumàtics, altres estudis suggereixen que convindria esperar uns mesos abans d'intervenir. Tot plegat, respectant sempre que el pacient estigui disposat a col·laborar. Finalment, es pot donar un silenci voluntari, en persones que decideixen no evocar més el passat perquè això els trasbalsa profundament. En la novel·la d'Ugresic, de què us parlava ahir, la professora va iniciar una teràpia del record, amb tota la bona voluntat, però no va tenir en compte el grau de sofriment d'alguns dels seus interlocutors, ni la seva disposició, tampoc el lloc ni el moment més indicats... per aquest motiu, encara que el seu programa va ser beneficiós per a alguns, també va tenir conseqüències inesperades...
Comentaris
Qui sap si aquesta intervenció ràpida impedeix algun dels mecanismes del dol.
Ara bé, no sé si el silenci el que fa és no deixar passar aquest període de dol, tampoc. I en definitiva potser queda allà, sense poder superar-se. Jo tinc aquest sentiment respecte la Guerra Civil, que el silenci ha impedit que se superin algunes coses.
(per cert, gràcies per l'enllaç)