Degoteig



No fa ni quatre dies, s'acomiadava Arturo San Agustín, a les pàgines d'El Periódico de Catalunya. Ahir va ser el torn de Félix de Azúa, que va dir adéu amb un article demolidor. El que més em va sorprendre va ser el seu absolut convenciment que resulta impossible influir en la vida pública, a través de la paraula escrita a la premsa. Quanta desesperança!

Altres periodistes reconeguts han desertat de diaris de gran tirada. Manuel Trallero o Jordi Juan, van ser casos sonats a La Vanguardia. Al marge que tinguin idees més o menys afins a les nostres, no pot ser bona notícia que tants professionals expressin que la seva feina ha deixat de tenir sentit, a les trinxeres de sempre.

Però n'hi ha que resisteixen. Recordo, en el mateix Periódico, un article que parlava de la sorpresa que experimenten alguns visitants estrangers, en constatar que, en els nostres mitjans, la gran majoria de tertúlies són protagonitzades pels mateixos personatges, amb independència del tema que es tracti (de què tenim por?). En altres països, amb més tradició democràtica, per a cada debat es sol·licita la col·laboració de persones expertes en la matèria, de manera que un ampli ventall de ciutadans participa en els mitjans. Sembla que aquí ens passa just a la inversa. Cada cop són menys. I sempre els mateixos. És per preocupar-se, no trobeu?

Comentaris

Clidice ha dit…
una constatació més que de democràcia només la "d", que van deixar quan van posar-hi tipp-ex a la "d"ictadura. Aquí l'opinió no és possible, sempre és el mateix: has de dir allò que vol qui paga, i vigila que no vagis per lliure que les trucades "suggerint-te" la necessitat de modificar el discurs poden ser molt angoixants.
Clidice, és cert que mai no hem estat gran cosa, en matèria democràtica, però a mi em fa la impressió que, en els últims anys, estem experimentant un retrocés important... el periodisme cada cop té més a veure amb l'entreteniment i la manipulació i menys amb la veritat... en fi, potser la pluja em fa estar especialment pessimista!
Clidice ha dit…
jo no diria pessimista, sinó més aviat profètica. Algú d'una conselleria a qui li cal anar sovint a Madrid, de fa uns anys, a negociar qüestions d'aquelles que després va el conseller i el ministre i fan la gran signatura, comentava que els últims anys hi ha hagut una re-centralització de l'estat imparable. O sigui que, ara mateix, Madrid és més gran que mai, gairebé al nivell de la dictadura. El que tenim aquí probablement siguin els becaris més cars de la història.
Lluís Bosch ha dit…
La teva observació afirma de nou que vivim un moment estrany i delicat de la nostra història. Les coses són més estranyes del què semblen: anem cap a la berlusconització? Això potser és la lectura pessimista dels fets, però alguna cosa està passant.
Ho anirem veient a poc a poc i potser tard. Tinc un conegut italià que no s'explica què els ha passat, i diu que no van saber-ho veure venir a temps.
Clidice, aquesta centralització de què parles l'hem d'analitzar profundament els mateixos catalans i entonar un mea culpa per tot el que ha passat. Hem viscut molts anys mirant-nos el melic, pensant que érem els reis del mambo i ara ens ho estem troant. A veure si serem capaços de fer un canvi a temps!

Lluís, l'escriptor Roberto Saviano fa temps que adverteix que, per la màfia, Espanya és la "panxa tova" d'Europa i que no fan sang en el lloc on hi tenen negocis però que, tard o d'hora, arribarem al mateix punt... Espero que s'equivoqui.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia