Una senyora de Barcelona

Dijous a la tarda. Espero l'hora d'agafar el tren, a Passeig de Gràcia, i es posa a ploure. Em refugio al Bulevard Rosa. Vaig a prendre alguna cosa al bar, a llegir una estona. A la taula del costat, s'hi asseu una senyora gran. Deu tenir al voltant de vuitanta anys, porta un monyo tenyit de color panotxa, el serrell ben blanc. Indumentària de l'any de la picor i bolso atrotinat. Comenta que pesen molt, les cadires. Em fa la impressió que no parla amb ningú de fa temps i busca conversa. Em vénen ganes de plorar, no sé perquè. Abandono la lectura i l'escolto amb interès. Es queixa que Barcelona ja no és tan elegant, es recorda de com eren les botigues del Bulevard i el restaurant, la cafeteria del Corte Inglés, amb aquells cambrers tan amables, que et venien a sevir. Ella i el seu marit, quan era viu, hi anaven molt sovint, els agradaven els locals ambientats. Ara, en canvi, tot és a l'engròs, perquè hi vingui tota la tropa. No sé com s'ho han fet, exclama, per enfonsar-nos d'aquesta manera. Em fa saber que abans la gent treballava de valent però tenia empuje. Al cap d'una estona, em demana disculpes, potser m'està molestant. Li dic que no, de cap manera, només feia temps mentre esperava el tren, gràcies per explicar-me tantes coses.

Després d'acomiadar-me, penso en el forat financer que diuen que han trobat al Fòrum, de no sé quants milions. També en el Palau de la Música, és clar, o en el jet privat que ha costat 100.00 euros, per fer venir un crac de l'Argentina. Penso que la senyora del Bulevard s'ho mereix tot, una Barcelona elegant, com la del seu record...