Romanticisme violent

Les arrels de la violència masclista són tantes i tan diverses que es fa difícil abastar-les totes. Tradicionalment, l'educació de la dona s'ha basat en la submissió i el silenci, en la paciència i la recepció, més que no pas en l'acció directa i la participació en el món. S'ha fet créixer moltes dones amb la creença que l'existència femenina és poca cosa més que l'espera d'un home encantador amb qui formar una família per a tota la vida. El clàssic conte de fades que la crua realitat fa caure inevitablement, com un castell de cartes a la mercè d'un vendaval. La literatura romàntica, el cinema o la música, s'han posat al servei d'aquesta finalitat i han omplert el cap de papallonetes a milions de dones d'arreu del món, fent-les una miqueta més esclaves d'aquesta idea impossible.

La parafernàlia romàntica és, precisament, una de les estratègies de captura més habituals dels homes violents, que utilitzen el pretext de l'amor apassionat per captivar les seves "preses". Un cop atrapades, s'esdevenen els ja coneguts cicles de violència, dels quals és tan difícil alliberar-se.

La desconstrucció d'aquest mite devastador no és una cosa nova, ni patrimoni exclusiu del feminisme. L'escriptor portuguès Eça de Queiroz, pel qual sento autèntica devoció, ja retratava magistralment aquesta perill per a la dona a "El cosí Basílio", novel·la clau del S.XIX. Fins i tot al S.XV, ho advertia la poetessa i filòsofa francesa Christine de Pizan:

“Fugiu, fugiu, estimades dones, de les pretensions amoroses desmesurades i insensates dels homes; perquè us tocarà sempre a vosaltres pagar la factura”

[Foto: André Kertész]