Passa al contingut principal

El canvi, segons Angela Davis



El 10 d'octubre de l'any 2006 l'activista i professora Angela Davis reflexionava sobre els motors històrics del canvi. Vídeo extret de YouTube. 


Després de tants dies de confinament, de tants difunts i de tanta desesperació, hom es pregunta si la colpidora experiència de la pandèmia repercutirà en el nostre comportament; si serem capaços d'extreure'n alguna lliçó que es tradueixi en un canvi de rumb en la manera tan destructiva que tenim de relacionar-nos amb el món. 

He llegit un munt d'anàlisis escèptiques i desesperançades, que no puc pas contradir perquè el patiment atroç i la indiferència que tan sovint l'acompanya pesen com una llosa, impossible d'oblidar. Tanmateix, també penso en les paraules d'Angela Davis, quan afirma que el canvi comença quan admetem la realitat tal com és i, alhora, reconeixem que no hauria de ser així sinó d'una altra manera. Sense aquesta imaginació ni els hàbits per a percebre l'entorn amb mirada crítica, recorda, la victòria contra la segregació mai no hauria estat possible.

Parlo amb persones que es lamenten amargament de tota l'hostilitat, mentida i traïció que perceben al seu voltant. Ho comprenc i m'hi solidaritzo. Jo també les sofreixo. Alhora, me'n sorprenc. Em sobta que siguem tan poc conscients de la deshumanització i la decadència moral que tot ho impregna i que inevitablement esquitxa les relacions personals. 

¿Què se'n pot esperar d'un indret on es permet que morin ofegats milers d'éssers humans al Mediterrani? ¿D'un país on es desallotgen amb extrema violència les persones més vulnerables de les seves llars? Es condecoren els torturadors; s'obliden els cadàvers a les cunetes; es criminalizen les dones violades; es destrossa la vida dels dissidents i s'abandonen els infants desnodrits, a la seva sort, sota l'atenta mirada de les hienes. Això és així, però hauria de ser d'una altra manera. 

A Angela Davis, l'hi va ensenyar la seva mare, quan ella preguntava per quin motiu hi havia espais per a blancs i per a negres. I hi afegia que algun dia, tot allò canviaria. I ho va fer, no pas perquè els jutges, polítics o banquers decidissin que les estructures legals de segregació havien de ser abolides sinó perquè la gent corrent va percebre la injustícia i s'hi va oposar. Òbviament, el moviment antiracista no es va aturar i segueix fins els nostres dies, amb persones que s'esforcen en assenyalar la crueltat i s'atreveixen a pensar contra el supremacisme blanc. Em quedo amb la seva lluita tenaç i capacitat per a transformar la Història, malgrat tot l'horror viscut. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La desconeguda història d'en Lluïset Companys

Que no s'apagui aquesta llum

Negació desadaptativa

Espàrtac, avui