Passa al contingut principal

El coronavirus i els crims en les residències




Les imatges publicitàries de les empreses que gestionen les residències per a persones grans acostumen a mostrar estampes idíl·liques, d'avis i àvies que porten una vida activa i són cuidats amb totes les atencions quan perden l'autonomia. La realitat, però, hi contrasta brutalment, tal com s'ha evidenciat en la crisi mundial de la COVID-19.  Les esgarrifoses notícies que ens n'arriben no són altra cosa que una versió augmentada de la precarietat habitual. Imatge extreta de webconsultas.



Fa uns quants dies, em va cridar l'atenció un article publicat a Los Angeles Times perquè estava encapçalat per un titular sintètic i punyent: The mentally ill. The disabled. The elderly. The coronavirus hit hardest where the frail gathered [Els malalts mentals. Els discapacitats. Les persones grans. El coronavirus va colpejar més durament on els fràgils s'agrupaven]. El text recollia l'experiència de Corea del Sud amb els ciutadans que patien una situació de major vulnerabilitat -no tot han estat flors i violes en la gestió de la pandèmia, doncs. 

L'enfocament no anava pas encaminat a posar de manifest les patologies prèvies ni tampoc el sistema immunològic deprimit dels ancians -els arguments que se solen adduir per aconsellar-los que «es cuidin»- sinó que es denunciaven unes condicions de vida que els predisposaven a ser infectats amb major facilitat, tal com també s'està palesant en altres països. 

Alguns dels factors esmentats, per a explicar l'elevada mortalitat, estaven directament relacionats amb les institucions coreanes que acollien les persones d'edat avançada, amb discapacitat o amb problemes psicològics greus, els quals restaven aïllats del conjunt de la societat. Autèntiques bombes de rellotgeria en el context d'una emergència sanitària. Les instal·lacions estaven poc ventilades; els usuaris patien malnutrició; s'hi havien detectat problemes d'higiene, amuntegament, medicalització de l'assistència i manca de personal. Per als activistes i defensors de llurs drets, la crisi del coronavirus posava davant del mirall la confiança que havia dipositat el país en la institucionalització dels ciutadans més fragilitzats. 

A Espanya, al degoteig de defuncions registrades en residències de diferents províncies pel brot de coronavirus, s'hi sumava ahir la macabra troballa dels efectius de l'exèrcit mentre realitzaven tasques de desinfecció. En diversos geriàtrics hi van localitzar residents abandonats: alguns encara eren vius, altres ja havien mort. Ara com ara, el Ministeri de Defensa no ha aclarit ni el nombre de cadàvers ni les institucions implicades en aquesta pel·lícula de terror feta realitat. 

Com en el cas de Corea, els activistes també s'han pronunciat per a denunciar la precarietat assistencial. Han posat de manifest la manca de personal i de material de protecció, els quals van minvar amb les privatitzacions; demanen la recuperació d'una assistència pública de qualitat, que no afavoreixi negocis privats a costa de destruir vides humanes. Hi haurà algú que respondrà pel terrible dany causat? 

Els lectors d'aquest blog probablement recordaran els onze assassinats comesos fa deu anys pel zelador de  La Caritat d'Olot, Joan Vila, que el programa Crims de TV3 va recuperar recentment. En aquell episodi hi van participar nombrosos testimonis però cap responsable del geriàtric on treballava. En acabar, el periodista Carles Porta es preguntava si no haurien pogut ser encara més, les víctimes, si teníem en compte que Vila havia treballat anteriorment en una residència de Banyoles. El criminal ho està pagant amb el confinament a la presó, com ha de ser, però aquells que haurien d'haver previngut les matances n'han quedat eximits. Temo que amb els crims de la COVID-19 no passi exactament el mateix. 





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La desconeguda història d'en Lluïset Companys

Que no s'apagui aquesta llum

Negació desadaptativa

Espàrtac, avui

El canvi, segons Angela Davis