Incubacions i vols xamànics a Manhattan



La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers

El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.

 Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les portes de l'ensorrament de les Torres Bessones. Aquest món anímicament aniquilat és el preludi de la catàstrofe, ens ve a dir l'autora. 

Entre el dol per la pèrdua d'uns pares que no la van saber estimar, l'insofrible entorn artístic i les dificultats relacionals, la noia té l'excel•lent idea de travessar pel dolor, sense sentir-lo, a través d'una estratègia peculiar: dormirà durant tot un any, amb períodes breus de vigília. Té calés de sobres per a poder-s'ho permetre: els seus progenitors li han deixat una herència generosa. Hibernarà al seu pis de l'Upper East Side, mentre mira pel·lícules comercials compulsivament. Ingerirà hipnòtics, ansiolítics, antipsicòtics i tota píndola sedant que li proporcioni la seva psiquiatra, l'amoral i excèntrica doctora Tuttle. Un plantejament satíric interessant, no es pot negar. La narració és corrosiva i profundament depriment, absolutament a to amb l'experiència de la noia. 

Queda clar que el seu propòsit no és pas l'autodestrucció sinó la regeneració a través del son. Com si es tractés d'una mena de teràpia d'incubació clàssica traslladada al món contemporani, amb diversos rituals purificadors actualitzats. Tot i que la protagonista dona reiterades mostres de mesquinesa i roïndat, la idea ingènua de renovació resulta commovedora i tems per allò que li pugui passar. 

I aquí és on rau el principal problema de la novel·la, tal com jo ho veig. Que Ottessa Moshfegh no mostra la naturalesa delirant d'aquest pla -o jo no ho he sabut veure. Malgrat que la protagonista pren tot tipus de fàrmacs, a grapats, durant mesos, com si fossin caramels -alguns són reals i els altres inventats-, aquests no li provoquen seqüeles importants. Quan s'acaba el període de 'repòs i relaxació' els deixa tots de cop sense patir-ne les conseqüències. I encara més: després d'una mena de vol xamànic final amb un medicament que es diu Infermiterol, reneix de les seves cendres per a inventar una rutina mig renovada per a la seva vida.

És un progrés tan inversemblant que no funciona ni com a sàtira d'un sistema frenètic i deshumanitzat. No queda gens clar si ha estat qüestionat o bé legitimat. Finalment, un tractament a base d'aïllament a porta tancada i polimedicació a dojo, que no deriva en deteriorament i dolor extrem, sona més a propaganda novel·lada que a crítica despietada. En aquest sentit, una magnífica oportunitat perduda.


Referència


  • Moshfegh, O. (2021). El meu any de repòs i relaxació. Barcelona: Angle Editorial. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tertúlia sobre loteria

El Dragon Khan com a metàfora

No abaixem la guàrdia