Psicologia de la fama



L'actor Bob Harris (Bill Murray) participava en una soporífera sessió fotogràfica a «Lost in Translation»  (2003) de Sofia Coppola. Animació extreta de WiffleGif.


A la directora Sofia Coppola se li ha retret en més d'una ocasió que en les seves pel·lícules es preocupi de mostrar les misèries de les celebritats: persones riques i aclamades, que no haurien de despertar precisament la compassió del públic, tal com està el món. No coincideixo amb aquesta crítica perquè, en la mesura que la cultura occidental està impregnada del culte a les estrelles, símbol del triomf individual en la societat capitalista, el fet de revelar-ne la cara amarga contribueix a qüestionar els somnis que perseguim. Aquesta també és, al meu entendre, una forma legítima de desemmascarar els mecanismes opressius del sistema neoliberal. 

A banda del conegut «Lost in Translation»  (2003), un altre film de Coppola que retrata amb encert la psicologia de la fama és «Somewhere» (2010). L'espectador s'avorreix com una ostra mentre contempla la rutina buida de Johnny Marco (Stephen Dorff), un actor famós que aconsegueix trobar una mica de sentit a la vida gràcies al vincle que recupera amb la seva filla d'onze anys. Mentre mires la pantalla no pots donar crèdit al fet que milions de persones desitgin arribar a un indret que implica un estat de devastació com aquell. La quantitat de notícies publicades sobre suïcidis, violacions, baralles, conductes temeràries, addiccions... ocorregudes en el submón de Hollywood bàsicament potencia la insaciable fàbrica de diners perquè el nombre de fans que desitgen ingressar en el selecte club de les estrelles no decreix amb el pas del temps. Aquests gravíssims problemes no es comprenen com l'efecte directe de l'entorn destructiu on es mouen.

Recentment, hem sabut que la cantant i actriu Demi Lovato, icona de Disney durant l'adolescència, va patir una sobredosi de fentanil per la qual va haver de ser hospitalitzada. També han hagut de ser ingressats els actors Matthew Perry i Ben Affleck, tots dos a causa de severs problemes amb la droga. L'any passat, Lovato exposava obertament el seu cas en el documental «Simply complicated» que és vertaderament interessant de veure, a Youtube. Malgrat que la jove estrella empri diverses etiquetes diagnòstiques per explicar-se, a través de tautologies, queda clara la influència nefasta de la indústria  sobre la vida dels menors, la qual és generalment exonerada en els discursos dels també famosos doctors que els atenen.  

Entre altres mostres de comportament tirànic i abusiu, en el documental es narra com Lovato va clavar un cop de puny a una companya de l'equip, després que aquesta comuniqués a l'entorn que la precoç diva del pop consumia cocaïna. Quan van donar-li el diagnòstic de trastorn bipolar van comprendre que tot plegat no era culpa seva sinó de la «malaltia» que patia. Està clar que encara no han trobat el remei per a curar-la. La fredor psicopàtica apresa per les «joves promeses» de l'espectacle a través de l'exemple dels adults (progenitors, mànagers, etcètera) queda al descobert en l'esfereïdora pel·lícula «Map to the Stars» (2014) de David Cronenberg. 

Podríem citar nombrosos cineastes que han fet un retrat sense concessions d'allò que succeeix darrere de les càmeres i els flaixos. Des de Billy Wilder fins al director/a més agosarat de l'actualitat. En el camp de la investigació en psicologia hi ha un modest conjunt d'estudis que van més enllà dels reduccionismes biomèdics. En una recerca fenomenològica, Rockwell i Gilles (2009) van entrevistar individualment i en profunditat un grup de persones famoses de diferents àmbits. La divisió de la identitat, l'aïllament, la desconfiança, la manca d'autenticitat, el narcisisme, les temptacions constants que calia superar o els efectes perniciosos de la popularitat sobre els fills i la parella, van ser alguns dels aspectes negatius detectats. No obstant això, els participants no renegaven pas d'aquell context de luxes materials, accessibilitat exclusiva i adoració permanent que els permetia elevar-se per damunt dels comuns mortals i deixar una petjada perdurable en el món. No és perquè sí que la fama ha esdevingut una droga dura, extremadament difícil d'abandonar. 


 Referència


Gilles, D. & Rockwell, D. (2009). Being a Celebrity: A Phenomenology of Fame. Journal of Phenomenological Psychology, 40 (2), 178-210.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tertúlia sobre loteria

El Dragon Khan com a metàfora

No abaixem la guàrdia