Les fases del dol no existeixen



Malgrat que les fases del dol concebudes per Kübler-Ross -negació, ira, negociació, depressió i acceptació- gaudeixen d’una gran popularitat, no hi ha base empírica que en recolzi l’existència. Fa temps que la ciència les qüestiona però en els mitjans de comunicació se segueixen oferint consells que s’hi inspiren. Pintura de Karine Douliez.



Era qüestió de dies que aparegués a la premsa algun article on es recollís el consell d’un psicòleg expert en catàstrofes que recordés als familiars de les víctimes i a altres persones impactades pels recents atemptats gihadistes que, a partir d’ara, transitaran per diverses etapes fins que  assoleixin l’anhelada acceptació o adaptació a la rutina diària. El 24 d’agost va fer tretze anys que ens va deixar la psiquiatra suïssa Elizabeth Kübler-Ross i el seu controvertit model encara segueix viu en el nostre imaginari, entre altres motius, perquè tenim poca cultura científica, encara que haguem elevat certs investigadors als altars.

Els tentacles d’aquest plantejament pseudocientífic no només s’estenen a l’afrontament de la pròpia finitud i a la mort d’un ésser estimat -inclosos els animals domèstics- sinó també a la superació d’un divorci o a l’acomiadament d’una feina, per exposar només dues circumstàncies vitals lligades a la pèrdua. M’he quedat sorpresa en constatar que fins i tot hi ha gurus que aconsellen als seus abnegats adeptes a la xarxa que escullin “dols curts” per tal d’assumir més ràpidament els daltabaixos sentimentals, d’imprevisibles conseqüències, com si es tractés de triar una ruta en un mapa de carreteres. Al capdavall -suggereixen- és millor que agafem una drecera que no pas que ens compliquem la vida per tortuosos camins secundaris.

Val a dir que el mantra de les “fases del dol” també es reprodueix en el món universitari, encara avui en dia. Com que a les facultats de medicina, infermeria o psicologia es donen per descomptades, després s’ofereixen consells poc acurats als pacients, sense tenir en compte que en alguns casos poden resultar més perjudicials que beneficiosos. Determinades orientacions no tenen en compte que la individualitzada societat moderna ofereix pocs espais on poder compartir l’aflicció -n’hem parlat altres vegades, en aquest blog-, de manera que a la crua absència o a la pròpia malaltia cal sumar-hi el sentiment de culpa per no saber recórrer adequadament les etapes indicades.

A banda d'examinar atentament la biografia de cadascú, que no és reduïble a cap llista de la compra, també hauríem de valorar el context sociohistòric en el qual es produeix la tragèdia. No és el mateix que un fill sigui assassinat en un país en guerra, on els botxins encara gaudeixen d’impunitat i prestigi social, que dir-li adéu a causa d’una patologia terminal, en un entorn on la comunitat tendeix a  recolzar-se en els moments de dolor. En aquest sentit, considero que és important que revisem l’hemeroteca i repassem la quantitat de vegades que les víctimes d’atemptats o accidents s’han sentit abandonades o menystingudes. En comptes de donar-los instruccions sobre els episodis pels quals pretesament transitaran, potser caldria que reflexionéssim conjuntament sobre l'atenció que cal brindar-los, a curt i a llarg termini. El dol també és cosa de tots i no s'aturarà quan les càmeres s'apaguin. Tinguem-ho present després de la manifestació.





Comentaris

Traducció del blog