Els laberints del poder

Imatge extreta d'Exploring your mind

Una treballadora s'amaga a la sala de fotocòpies de l'oficina a sanglotar perquè la  directora l'ha esbroncat davant dels col·legues per enèsima vegada. No té intenció de denunciar-ho, ni tan sols de queixar-se'n. Les amigues ja poden dir missa: sap del cert que si aixeca la llebre tindrà problemes. Al final sempre reben els mateixos. La seva filla va a l'institut i era testimoni de les mofes adreçades a una companya, que tenia mal de panxa cada cop més sovint i va deixar d'anar a classe. El tutor va provar d'aturar-ho, però un altre mestre opinava que a la nena li agradava fer-se la víctima i què seria d'ella si sempre li treia les castanyes del foc. Davant d'aquestes situacions t'has de fer fort o la vida et passa per sobre, deia. I llavors el tutor se'n va desdir. Aquell mestre, justament, està fent punts per  progressar en el partit on milita i té pensada una estratègia d'ascens per a la qual només haurà de fer una trucada, a aquell amic del seu pare. Una vegada li'n va tapar una de grossa i sabrà fer memòria. Se sent afortunat, pletòric, com la seva dona, que també va lluitar de valent per dirigir una important empresa comarcal. Cap dels dos suporta la gent que somica per no res: el món és dels resilients, dels que perceben oportunitats i no pas obstacles en el camí. 

En aquesta mena de «laberints de poder» imperceptibles, milers de persones hi queden atrapades quotidianament. La seva existència i forma cínica de funcionar no acostumen a explicitar-se verbalment; tanmateix, condicionen les nostres vides. El profund patiment psicològic que provoquen es tracta de forma individualitzada, sense tenir-ne en compte les bases estructurals -econòmiques i polítiques-, de manera que hi romanen desconnectades i rarament són qüestionades pels professionals de la «salut mental». Així, les dinàmiques de dominació i submissió es transmeten, inalterables, de generació en generació. 

Hi ha un fil invisible que uneix les llàgrimes de l'oficinista a les irregularitats del  Consell General de Poder Judicial espanyol. Existeix una connexió entre l'alumna escarnida i la persecució dels acadèmics síndics de l'1 d'Octubre. Per més allunyades que semblin aquestes realitats, ambdues formen part de la mateixa cultura del silenci i l'obediència cega, forjada a sang i foc durant la dictadura i consolidada posteriorment en la mal anomenada etapa democràtica. 

No hi ha manera d'escapar d'aquesta involució cap a formes més evidents d'ofec de la dissidència. D'una o altra manera, la persecució s'escola per algun forat, ens atrapa i esclavitza. Tal com explica la infermera i escriptora Clara Valverde en el llibre Desenterrar las palabras (2014), durant els quaranta anys de règim franquista, la por i l'autocensura van penetrar en el conscient i l'inconscient de milions de persones, un temor que va determinar comportaments, maneres de pensar, viure i sentir de tota la societat, malgrat que també hi hagué resistència i lluita heroica contra el règim. Tot l'horror de la guerra i la dictadura foren sepultats durant la Transició; el dolor no elaborat l'heretaren els fills i els nets, les neurosis dels quals no es poden entendre de cap manera fora d'aquest context històric. 

La violència política agafa una creixent rellevància en el nostre país; correm el risc que el silenci torni a imposar-se. No sabem com ens en sortirem, però és segur que hi haurem de posar paraules. Mots que ens ajudin a descriure i alliberar-nos dels sinistres laberints del poder. 

Referència 

• Valverde, C. (2014). Desenterrar las palabras. Barcelona: Icaria.