Contradiccions que paralitzen

Imatge extreta de Debate

El paisatge que ens ha quedat a Catalunya després de les eleccions celebrades a l'abril i al maig no s'assembla massa a un país revolucionari que camina cap a l'emancipació sinó més aviat a un indret profundament desencantat, els habitants del qual observen desesperats  com els conciliàbuls dels passadissos i els interessos particulars guanyen la partida a les enardides promeses electorals i els anhels de llibertat dels votants. Les contradiccions en les quals han caigut els polítics de diferents colors a casa nostra és tan flagrant que paga la pena aturar-s'hi per valorar-ne l'impacte. 

Posem tres exemples dels esmentats contrasentits, presenciats amb estupor per propis i estranys. L'antiga activista de la PAH Ada Colau donava la benvinguda als vots del xenòfob candidat de les elits Manuel Valls per a esdevenir novament alcaldessa de la capital catalana. A can ERC imploraven amb humiliant insistència al PSOE del 155 que obrís una via de diàleg que no es percep per enlloc. I a la Diputació de Barcelona, el pacte de Junts per Catalunya ha entregat recentment la presidència del poderós organisme a un PSC que combrega fil per randa amb les tesis de Madrid. Tot plegat, adobat per les justificacions impossibles dels mercenaris habituals, tant als mass media com a les xarxes socials. Hom diria que vivim a la Florència del S.XV però, no, aquesta és la Catalunya que ens ha quedat després de l'u d'octubre, desvetllada del somni de llibertat a cop de punyalada per l'esquena. 

No és la finalitat d'aquest blog elaborar cap anàlisi política dels pactes amb el diable però sí que trobo necessari advertir de les conseqüències que pot comportar l'emissió de dobles missatges: «per un costat, et prometem contundència des de la tribuna del partit però per l'altre et reprimirem si proves de rebel·lar-te més enllà dels límits admissibles». La paràlisi actual tal vegada es pot entendre millor gràcies a la recerca que ha provat de comprendre els efectes de la comunicació paradoxal, emprada habitualment amb finalitats manipuladores però que també té una vessant terapèutica. L'interlocutor al qual es pretén subjugar pot restar atrapat en una angoixant teranyina d'irrealitat i li pot costar de prendre la distància necessària per a reaccionar. El psicòleg i antropòleg Gregory Bateson, per exemple, va anomenar doble vincle aquesta mena de relació patològica, lligada a l'aparició d'experiències psicòtiques. En el cas que ens ocupa, establerta entre els representants polítics i els electors. Un primer pas per a sortir d'aquesta confusió és anomenar en veu alta les contradiccions i exigir claredat a qui convingui. Escoltar punts de vista alternatius a les veus de sempre també hi podria ajudar.