dimecres, 15 de maig de 2019

"Parresia" per afrontar l'odi




Canet de Mar, Castelldefels i Rubí són tres municipis en els quals s'ha palesat el rebuig als menors no acompanyats a Catalunya. Què podem fer davant de l'espiral de l'odi? 


Quan al fotoperiodista Jordi Borràs li pregunten de quina manera es pot combatre l'extrema dreta, respon que no té massa clara quina és la resposta, malgrat que porta anys i panys dedicat a l'estudi i la documentació del tema. Penso que és urgent reflexionar sobre l'aversió a la diferència que es respira a la nostra societat, sense caure en estereotips simplistes. Per això és important escoltar les veus expertes i honestes, tot i que aquestes no ens aportin les esperades solucions definitives


Una entrevista a la filòsofa i periodista Carolin Emcke em va empènyer a cercar la conferència que va pronunciar al CCCB el mes d'octubre de l'any passat i aquesta em va conduir -de tan fascinant com la vaig trobar- a llegir el conegut assaig  Contra el odio, que aprofito per recomanar sempre que puc. Si no tenen temps per la lectura, els animaria que cliquessin l'enllaç i dediquessin l'hora i escaig que dura l'exposició a escoltar com entén Emcke el combat contra el fanatisme perquè trobaran les seves reflexions dolorosament necessàries. 


Tant al llibre com a la ponència impartida a Barcelona, la pensadora alemanya analitza meticulosament un episodi ocorregut al poble de Clausnitz, on una colla de persones refugiades que es dirigia en autobús al recinte que els havia d'aixoplugar (una antiga fàbrica tancada per una deslocalització) va ser violentament increpada per un grup de veïns contraris a la seva presència. No es tracta de cap episodi puntual ni exclusiu d'un país concret. Tant de bo fos així. Malauradament, estem davant d'atacs cada cop més estesos i freqüents, alimentats per la retòrica de l'odi a nombrosos col·lectius, i que massa sovint resten impunes. Ens els podem trobar al costat mateix de casa i convé no deixar-se arrossegar per les baixes passions. En la seva anàlisi, Emcke sosté que no està interessada en qualificar les persones que criden, insulten, amenacen o llancen pedres sinó en observar, anomenar i descompondre detalladament quines són les estructures que habiliten la seva conducta.


L'assalt de Clausnitz recorda les agressions que van patir a Castelldefels els menors no acompanyats -coneguts amb la controvertida etiqueta de MENAs-, acollits provisionalment en un equipament municipal, la presència dels quals va provocar fortes tensions al municipi del Baix Llobregat o a l'atac amb un matxet a Canet de Mar, al mateix col·lectiu, en un context de crispació similar. Fa escasses hores hem sabut que a Rubí també s'està gestant un conflicte amb els veïns que rebutgen l'obertura d'un centre de menors no acompanyats. Qui i què ha adobat el camí perquè aquests comportaments hostils emergeixin amb tanta virulència? Aquesta és la pregunta fonamental. 

A la part final de l'assaig, Emcke recupera el concepte de parresia, entès a la manera de Foucault, com a indici de la forma a través de la qual caldria articular l'oposició a l'odi i el fanatisme. No es tracta només de practicar un discurs veraç i franc sinó d'adquirir un compromís amb totes aquelles persones que han estat abocades als marges o, simplement, han deixat d'existir (pàg. 200-204):


"Esto implica acabar con todas las relaciones, todas las cadenas asociativas, todas las deformaciones y estigmas conceptuales o metafóricos instaurados durante años y décadas; socavar todos los modelos y esquemas de percepción según los cuales los individuos se convierten en colectivos y los colectivos se asocian con propiedades y atributos peyorativos. (...). Los esquemas del odio, tal y como se han descrito en la primera parte de este ensayo, se fijan mediante relatos que ofrecen una visión muy limitada de la realidad. Así, determinados individuos o grupos enteros ya solo se asocian con propiedades que los denigran: son considerados "ajenos", "distintos", "vagos", "animales", "moralmente corruptos", "imprevisibles", "desleales", "promiscuos", "falsos", "agresivos", "enfermos", "pervertidos", "hipersexuales", "frígidos", "infieles", "impíos", "infames", "pecaminosos", "contagiosos", "degenerados", "asociales", "antipatriotas", "afeminados", "marimachos", "secesionistas", "sospechosos de terrorismo", "delincuentes", "antipáticos", "sucios", "desaliñados", "débiles", "pusilánimes", "serviles", "tentadores", "manipuladores", "codiciosos", etcétera. 


Es así como las cadenas asociativas, repetidas constantemente, se convierten por acumulación en supuestas certezas que se van asentando en forma de determinadas representaciones por parte de los medios de comunicación, se fijan mediante formatos de ficción, por ejemplo, en forma de relato o de película, y se reproducen tanto en la red como en las instituciones, como pueden ser las escuelas, por ejemplo, cuando los docentes deben opinar sobre quién accede al bachillerato y quién no. Estas supuestas certezas se van consolidando a través de prácticas intuitivas y no tan intuitivas que afectan al control de las personas y se materializan en los procesos selectivos para cubrir ciertos puestos laborales, en los que determinados aspirantes no suelen ser convocados a la entrevista. (...)


"Observar muy fijamente implica descomponer", escribe Herta Müller; así, los esquemas de percepción que contraen la realidad deben ser descompuestos y disueltos. Las falsas generalizaciones que reducen al individuo a un mero representante de todo un grupo deben descomponerse, para que cada persona y sus actos vuelvan a ser reconocibles como tales. Y las consignas y términos excluyentes e inclusivos deben ser socavados y transformados. (...)

Hablar francamente contra una gran injusticia implica siempre una especie de pacto del que dice la verdad consigo mismo: al expresar la verdad social y política me siento vinculado a ella y por ella. Foucault subraya que este acto valiente de decir la verdad no solo encierra una obligación, sino que la parrhesía vincula a la persona con la libertad que se manifiesta y hace efectiva en la propia parrhesía. Decir la verdad contra la injusticia, como acto de libertad, es un regalo, ya que permite a quien lo practica establecer una relación consigo mismo que contradice la función enajenante del poder, su mecánica de exclusión y estigmatización. Por eso, la parrhesía nunca puede ser un acto puntual, una acción independiente, sino que el pacto que entraña tiene un efecto duradero en el sujeto que dice la verdad y lo compromete".


Justament, les veus compromeses amb l'ajuda als refugiats són les que Emcke identifica com a representants d'aquesta forma de parresia en la nostra societat per l'enorme pressió que han de suportar quan defensen la seva tasca solidària, la qual tampoc és senzilla en el tracte directe amb les persones nouvingudes. Ells i elles són un model de resistència civil contra l'odi del qual convé aprendre dia a dia. El camí no és fàcil però, ara mateix, no en conec cap altre. 



Referència 


  • Emcke, C. (2017). Contra el odio. Madrid: Taurus.