Passa al contingut principal

Pizzes «antiestrès»



Ignoro la quantitat de diners que inverteix «Casa Tarradellas» en fer publicitat dels diferents productes que té al mercat però no deu ser un import gens menyspreable si tenim en compte que els seus espots s'emeten a cada moment a la televisió, fins al punt que no és gens complicat aprendre-se'ls de memòria.

Un dels «anuncis-trepant» que apareix actualment en antena i que de ben segur que han vist, és el d'aquella família de classe mitjana-alta que ha d'afrontar una mudança davant de la negativa de les dues filles adolescents, que no ho posen gens fàcil als soferts progenitors. Un cop a la vivenda nova, la mare té la brillant idea de fumar la pipa de la pau amb les ofeses criatures i per això compta amb a la inestimable ajuda de les pizzes de «Casa Terradellas». Finalment, tots quatre seuen a terra i tot sopant comencen a fer plans, vora la tènue llum d'una làmpara. «Com a casa, enlloc», conclou una càlida veu en off.




La mateixa idea de fons apareix en altres anuncis de la marca, com la d'aquell pare col·lapsat -probablement també el recordaran- que no sap com gestionar els plors  de la seva filla adolescent, desconsolada perquè acaba de trencar amb el seu noviet. L'eslògan final que utilitzen -igualment present en l'anterior- és antològic: «Pizza de Casa Tarradellas: quan la necessites, hi és». En aquesta darrera frase paga la pena aturar-s'hi perquè transmet el missatge que l'aliment processat en qüestió constitueix una mena de suport incondicional, al qual es pot recórrer en cas de desbordament emocional.

Pot semblar un recurs absurd, al qual els consumidors no donaran cap importància però no ho és tant si considerem les conseqüències adverses que pot comportar l'afrontament reiterat de les experiències internes desagradables -avorriment, tristesa, angoixa, enuig, etcètera- mitjançant aliments que trobem gustosos, una dinàmica prou habitual en les societats occidentals, on tenim serioses dificultats per acceptar les emocions i sentiments dolorosos.

El problema pot començar a gestar-se en la infància, entre altres circumstàncies, quan els adults utilitzen freqüentment el menjar com a recompensa (oferir-ne) o càstig (retirar-lo), amb l'objectiu de fomentar o eliminar determinats comportaments de la mainada. Aquest recurs «educatiu» està associat a les esmentades complicacions amb els hàbits alimentaris que alguns autors han batejat amb el nom de «emotional eating».

Desconec fins a quin punt la publicitat pot contribuir a perpetuar  aquest fenomen però de ben segur que el cas que ens ocupa és un reflex de l'ús que tot sovint fem del menjar ràpid per a provar de resoldre diversos conflictes quotidians. ¿Quines alternatives tenien els pares i la mare davant de les tempestuoses reaccions de les seves filles? Una pista: no trobaran la resposta a la secció de precuinats.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

El cas de la Julia no és cap anècdota

Meriel Jane Waissman / Getty Images

Quan les tres germanes de la família Leal -Julia, Irene i Ascensión- van acudir a un esdeveniment comercial de benestar i salut al seu poble, Motilla del Palancar, poc es devien pensar el rebombori que generaria la seva presència. Els polèmics fets van tenir lloc el passat catorze de febrer en un hotel d'aquest municipi de Conca, quan un responsable de l'acte les va convidar a marxar pel fet que la Julia, de quaranta-nou anys i amb Síndrome de Down, donava mala imatge i espantaria la gent. Aquesta és la versió que han sostingut de bon principi les afectades però no pas la que defensava  inicialment l'empresa Medisalud, organitzadora del sarau publicitari, el gerent de la qual les va titllar de problemàtiques.  Segons el relat empresarial, les germanes Leal volien com a obsequi un mòbil cadascuna i en ser-los denegat el caprici van començar a protestar de tal manera que se les va haver de fer fora de la sala. El debat estava servit: qui de…

Guerra psicològica

Dibuix: Vergara

Ser republicà, comunista, anarquista, independentista, anticapitalista o, simplement, defensar drets democràtics fonamentals ha esdevingut perillós a Espanya. Sempre ho ha estat però ara retrocedim a tota velocitat cap als anys més foscos de la Transició. No és cap queixa frívola: per unes quantes piulades poden destrossar-te la vida tant a tu com a la gent que estimes. Literalment. Les mateixes idees que han suposat presó, exili o tortura per a polítics, activistes, artistes o líders socials les defensem milions de ciutadans, en aquest país. 
¿Quina conclusió n'hem d'extreure si els vàrem votar, ens manifestem al carrer per la llibertat o estem d'acord amb les lletres de les seves cançons?, ¿què hem d'esperar si expressem en algun mitjà quelcom que vagi en contra del règim del 78?. ¿Poden perseguir-nos per delictes d'odi?, ¿ens clavaran una multa estratosfèrica?, ¿hem d'estar preparats per què ens buidin ull amb una bala de goma o ens apallissi i…