diumenge, 3 de febrer de 2019

Pizzes «antiestrès»



Ignoro la quantitat de diners que inverteix «Casa Tarradellas» en fer publicitat dels diferents productes que té al mercat però no deu ser un import gens menyspreable si tenim en compte que els seus espots s'emeten a cada moment a la televisió, fins al punt que no és gens complicat aprendre-se'ls de memòria.

Un dels «anuncis-trepant» que apareix actualment en antena i que de ben segur que han vist, és el d'aquella família de classe mitjana-alta que ha d'afrontar una mudança davant de la negativa de les dues filles adolescents, que no ho posen gens fàcil als soferts progenitors. Un cop a la vivenda nova, la mare té la brillant idea de fumar la pipa de la pau amb les ofeses criatures i per això compta amb a la inestimable ajuda de les pizzes de «Casa Terradellas». Finalment, tots quatre seuen a terra i tot sopant comencen a fer plans, vora la tènue llum d'una làmpara. «Com a casa, enlloc», conclou una càlida veu en off.




La mateixa idea de fons apareix en altres anuncis de la marca, com la d'aquell pare col·lapsat -probablement també el recordaran- que no sap com gestionar els plors  de la seva filla adolescent, desconsolada perquè acaba de trencar amb el seu noviet. L'eslògan final que utilitzen -igualment present en l'anterior- és antològic: «Pizza de Casa Tarradellas: quan la necessites, hi és». En aquesta darrera frase paga la pena aturar-s'hi perquè transmet el missatge que l'aliment processat en qüestió constitueix una mena de suport incondicional, al qual es pot recórrer en cas de desbordament emocional.

Pot semblar un recurs absurd, al qual els consumidors no donaran cap importància però no ho és tant si considerem les conseqüències adverses que pot comportar l'afrontament reiterat de les experiències internes desagradables -avorriment, tristesa, angoixa, enuig, etcètera- mitjançant aliments que trobem gustosos, una dinàmica prou habitual en les societats occidentals, on tenim serioses dificultats per acceptar les emocions i sentiments dolorosos.

El problema pot començar a gestar-se en la infància, entre altres circumstàncies, quan els adults utilitzen freqüentment el menjar com a recompensa (oferir-ne) o càstig (retirar-lo), amb l'objectiu de fomentar o eliminar determinats comportaments de la mainada. Aquest recurs «educatiu» està associat a les esmentades complicacions amb els hàbits alimentaris que alguns autors han batejat amb el nom de «emotional eating».

Desconec fins a quin punt la publicitat pot contribuir a perpetuar  aquest fenomen però de ben segur que el cas que ens ocupa és un reflex de l'ús que tot sovint fem del menjar ràpid per a provar de resoldre diversos conflictes quotidians. ¿Quines alternatives tenien els pares i la mare davant de les tempestuoses reaccions de les seves filles? Una pista: no trobaran la resposta a la secció de precuinats.