Abans que res, l'habitatge



Programes com 'L' habitatge primer' (Housing first) són un model d'èxit per afrontar el fenomen creixent del sensellarisme en diversos països del món. Més que  una qüestió de recursos econòmics, la seva adequada implantació depèn de la voluntat política dels governants. 




Aquests dies de pluja, durant els quals un fred gairebé hivernal ens pot tornar a sorprendre, sobretot quan es fa fosc, deu ser especialment dura l'experiència de no tenir una llar on tornar per sentir-s'hi recollida i segura. Aquesta no és una vivència impossible de concebre per a molts de nosaltres, atesa la precarietat laboral, la fragilitat dels vincles moderns i, per descomptat, els preus exorbitants de l'habitatge. Si no ho recordo malament, va ser en un llibre del sociòleg Ulrich Beck on hi vaig llegir que, en el context europeu actual, una temporada en la pobresa era allò que li esperava a una bona part de la població, sense excloure, evidentment, els nombrosos casos de cronicitat existents. Per il·lustrar-ho, feia referència a la metàfora d'un autocar del qual els passatgers en podien pujar i baixar diverses vegades al llarg del trajecte. 

A la sèrie de sobretaula de TV3, 'Com si fos ahir', es representa amb encert aquest plausible trànsit passatger per la pobresa, que uns anys enrere potser no hauríem contemplat ni en un malson. El personatge d'en Quim, després de quedar-se sense feina, perdre la casa i divorciar-se, es veu abocat a dormir al cotxe però té la sort que la seva amiga Eva -que també està a l'atur- l'acull al seu pis de manera temporal. Aquest cop de mà serà fonamental perquè en Quim torni a aixecar el cap i provi de reconstruir la seva vida. Cal recordar que durant els períodes que hom no disposa d'un sostre damunt del cap és més probable que, entre d'altres conseqüències, es deteriori la salut i apareguin diversos problemes psicològics. Com és ben sabut, per tal de sobreviure a la duresa del carrer, algunes persones poden refugiar-se en l'alcohol i altres drogues. 

Un dels costums de la caritat més gasiva i rància és el de sostenir que als pidolaires no se'ls han de donar diners perquè després s'ho gasten en vi. Si, finalment, se'ls llancen unes monedes per compassió convé advertir-los que no les inverteixin en vicis. Aquest prejudici vergonyós queda absolutament desmentit per iniciatives com el Housing first, concebudes com a programes de rehabilitació, el primer pas dels quals és proporcionar una llar, sense posar com a condició prèvia la desintoxicació, la psicoteràpia ni tampoc el trànsit per altres equipaments, com podrien ser els albergs. 

El promotor de l'esmentat model als Estats Units, el psicòleg Sam Tsemberis, va aparèixer en la darrera emissió del programa 30 minuts, que poden visualitzar aquí. Al reportatge -magnífic, com és habitual- es van contraposar les insuficients i temporals mesures dutes a terme en ciutats com Madrid i Barcelona amb el pla nacional finlandès de Housing first que ha aconseguit que es desplomi el nombre de persones sense llar en aquell país. Atès que els arguments humanitaris no convencen tothom, convé afegir que els resultats derivats de prioritzar l'habitatge també inclouen un estalvi a llarg termini, en la mesura que es disminueix l'ús de serveis mèdics, socials i penitenciaris per part de les persones que tornen a formar part activa de la comunitat. Només cal tenir ganes d'allargar-los la mà i fer d'aquesta societat un lloc més solidari per viure. Com en el cas de la repressió política, demà pots ser tu. 




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa