Botox, depressió i mentides a discreció


Imatge extreta de Laser Natura


Vull creure que a la majoria de lectors, davant d'un titular com el que encapçala aquesta entrevista a la doctora Cristina Villanueva, experta en medicina estètica i cirurgia plàstica, se'ls encén una llum vermella d'alarma. ¿És possible que el Botox® ajudi realment en el tractament de la depressió? D'entrada, sembla que l'esmentada aplicació actuï per una via indirecta, atès que el fet de veure's més atractiva -la majoria de clientes són dones- podria repercutir positivament en  l'estat d'ànim. Però la recomanació de la doctora s'emmarca en una de les fonts d'ingressos més importants dels darrers anys per a les farmacèutiques que comercialitzen el producte, com ara Allergan,  les quals extreuen un enorme profit de les seves cada cop més nombroses indicacions. Així doncs, la famosa neurotoxina antiarrugues s'injectaria específicament amb la finalitat d'abordar aquest trastorn psiquiàtric. Al marge de la desconfiança que generi des del mer sentit comú, anem a veure quins punts foscos s'ometen exactament en el delicat massatge que van dedicar en El Nacional a la cèlebre especialista.

Suposo que els estudis científics als quals es refereix la doctora Villanueva són semblants als que van dur a terme Eric Finzi i Norman Rosenthal, que tenen una pàgina web anomenada Botox for depression, on també promocionen el tractament pel Trastorn Bipolar i l'Ansietat Social. En un complet reportatge del mes de gener d'enguany publicat a la revista Time s'exposaven les llums i les ombres dels múltiples usos de la substància miraculosa en qüestió. Malgrat que moltes de les aplicacions, entre les quals les antidepressives, no han estat aprovades per la Food and Drug Administration (FDA) això no impedeix que els metges les emprin al marge de la regulació (un ús anomenat off-label en anglès). No es tracta de cap pràctica il·legal però, en tot cas, cal remarcar que la seva seguretat i eficàcia no han estat plenament demostrades. Amb l'admistració Trump aquesta relaxació en matèria de vigilància probablement serà encara més acusada. Quant a la depressió, malgrat que s'apel·li a la hipòtesi de la retroalimentació facial de Darwin i a d'altres possibles explicacions causals, es desconeixen exactament els mecanismes a través dels quals s'han assolit els resultats obtinguts en la recerca. 

També cal estar alerta davant dels possibles efectes secundaris, que ja han causat un enorme sofriment i han fet perdre importants sumes de diners a Allergan als tribunals. Les farmacèutiques els haurien de visibilitzar i els facultatius trasmetre'ls amb total transparència als pacients. En referència a l'article del Time, l'escriptor Michael Joyce posava el dit a la nafra en esmentar el conflicte d'interessos en el qual es troba immers el doctor Finzi, el qual, per exemple, va rebre una patent pel tractament de la depressió a través del Botox® i va ostentar càrrecs en empreses vinculades a la seva producció i comercialització. 

Al mateix temps, penso que paga la pena tenir en compte el punt de vista de la sociòloga Dana Berkowitz, autora del llibre Botox Nation (NYU Press, 2017), on hi recorda els estudis que demostren els efectes alienants que té per a les dones el fet d'haver de complaure l'entorn mitjançant somriures forçats. Aquesta és una exigència especialment present en l'univers femení, la qual cosa explicaria l'èxit de les injeccions de la toxina botulínica entre les celles, que esborren les indesitjables expressions d'enuig i seriositat, més tolerades o fins i tot aplaudides en el cas dels homes. La seva crítica em recorda la perversa moda del pensament positiu, que tantes vegades hem denunciat en aquest blog. Des del punt de vista de la psicologia, penso que tampoc podem ometre els perills que suposa el fet de caure en una espiral de dependència perquè els efectes de les sessions de  Botox® -que costen al voltant de cinc-cents euros cadascuna- s'atenuen entre els quatre i els sis mesos. Abans de recórrer a la xeringa, potser és millor que observem el nostre entorn i examinem els motius que poden conduir-nos a un estat de tristesa. No és un camí fàcil ni tampoc màgic però de segur que ens estalviarà profunds desenganys en el futur.





Comentaris